La fugida

“De carícies tinc plenes les mans

                i de petons els llavis, esperant”

El llum de la tauleta de nit brillava sobre les pàgines d’un llibre a mig llegir. El silenci embolcallava l’estança. La Maria dormia per darrera vegada al seu llit de capçal blanc, amb els llençols de cotó egipci i els flonjos coixins de plomes. Unes quantes maletes boterudes s’amuntegaven al terra de fusta, al costat d’una motxilla plena de sabates i d’una bossa de coses importants com el passaport, els diplomes universitaris, els informes mèdics, el carregador del mòbil, el joier de pell, el necesser de viatge, la màquina de depilar, la càmera de fotos i l’ordinador portàtil.

El marit de la Maria dormia per primera vegada a l’altre cantó de l’envà, sobre el sofà de la sala d’estar, davant de la tele de plasma i al costat del cadell de retriever que tot just acabava de comprar. Estava content de comprovar l’impacte que havien provocat les seves paraules feridores sobre la Maria. Sentia el gust del triomf de la darrera baralla. Toles les finestres estaven obertes i deixaven passar la fresca agradable de la darrera nit d’abril, que donava pas al bon temps de la primavera. “On aniria aquella pobra desgraciada sense ell? Enlloc. Segurament tornaria de seguida, amb les orelles baixes i la mirada desolada, buscant el seu perdó”.

Aquell silenci tens amagava les paraules que no s’havien pogut pronunciar, les frustracions dels perdedors i el tint de la desemparança. Però també presagiava el valor de la resolució i el final d’una història d’amor desbaratada.

L’endemà, la vida, es va despertar d’hora. Era el primer dissabte de maig, el dia de totes les mares. Un paquet embolicat de regal descansava sobre el moble del rebedor. La Maria ni tan sols el va veure mentre baixava les maletes i carregava el seu cotxe. Allà deixava les esperances perdudes, la casa dels seus somnis i tots els records que no hi cabien a les maletes ni al cotxe.

El Jan ho va intentar de nou. “Tens l’absoluta seguretat que vols marxar? Promet-me que quest adéu no serà per sempre o em llanço per la finestra ara mateix”. “T’he comprat un regal molt pràctic. És una bàscula intel·ligent que pot mesurar el percentatge de greix del teu cos”.

La Maria no va contestar. El va mirar als ulls, li va fer una abraçada de comiat i va agafar el darrer regal que li oferia. Ningú del seu entorn més proper coneixia les intencions de la Maria. Durant gairebé vuit mesos havia anat teixint una xarxa de complicitats. S’havia posat en contacte amb professionals de la sanitat i del món immobiliari. Havia obert un compte corrent a un altre banc per domiciliar els seus càrrecs mensuals. Havia donat d’alta una línia telefònica a una companyia de telecomunicacions. Tenia els papers de l’ajuntament que necessitava per fer efectiva una demanda de divorci. Havia canviat el seu testament a la notaria. La resta de tràmits pensava fer-los un cop instal·lada a la seva nova llar, lluny d’aquell home que l’havia «tractat malament» durant tants anys.

Al seu cap ressonaven les paraules que s’havien dit la nit abans:

“-Jan, no em parlis a crits, si us plau!”

“-Doncs si no t’agrada com xerro, ja ho saps! La porta és molt gran!”

Ella havia trigat uns segons en contestar amb la veu serena, “-D’acord!, Si la porta és tan gran no cal que patim més. Demà marxaré. Aquesta nit no cal que dormis amb mi.”

Aquell mateix matí, mentre conduïa de camí cap a la seva nova vida, va trucar al seu fill per explicar-li la situació. A partir d’aquell dia, hauria de visitar als seus pares per separat. Li va assegurar que estava bé, que no necessitava res, que ja havia agafat les seves coses i que l’aniria a veure tan bon punt s’instal·lés. No va mirar enrere. Va abaixar les finestres del cotxe i va començar a respirar profundament, omplint els pulmons de l’aire pur d’aquell dia esplèndid. El seu dit de la mà de casada estava finalment a punt per despullar-se. La Maria va llençar l’aliança per la finestra i va demanar un desig en veu alta. A la ràdio sonava de fons la veu del Bruno Mars entonant “When I was Your Man” però ella va agafar el llapis de memòria i el va connectar al reproductor del cotxe per escoltar una selecció de música que havia triat minuciosament. L’havia preparat uns dies abans . Volia que formés part de la banda sonora de seva nova vida acabada d’estrenar.

Marxava convençuda, amb els ulls encesos i l’esperit ple de determinació.  

Menjar saludable

La Clara es desperta afamada. Mira el rellotge i veu que encara falta un quart d’hora per què soni el despertador. Nota les oïdes tapades i el nas congestionat. Porta el pijama rebregat després de dormir a batzegades tota la nit. Sent el cos entumit i el cervell inflamat que li batega a les temples amb un dolor esmorteït. Aquesta maleïda primavera arrossega el pol·len de dos anys de sequera i per acabar-ho d’adobar, el virus del grip s’està escampant per la ciutat a la velocitat de la llum. No té temps de pensar-hi massa, en aquestes coses. Se sent intranquil·la i decideix que ja ha dormit prou. Fa un bot del llit i se’n va directament a la cuina. S’escalfa una mica de llet i es posa totes les galetes maria que li caben al got, tatxonades a trossets. Endrapa amb deler i torna al llit a repassar mentalment tot el que ha de fer abans d’arribar a la feina: una dutxa ràpida, rentar les dents i sortir corrents. Si té sort agafarà autobús. Si li passa com cada dia, el bus ja haurà passat i li sortirà més a compte fer el trajecte a peu fins a la feina. Només son vint minuts caminant a pas de passeig. Tanca els ulls i s’abandona amb la panxa plena a una placidesa càlida que li envolta els sentits. Quan torna a obrir els ulls veu que ha passat una hora sencera i se li accelera el cor. Torna a saltar del llit i truca a la feina per avisar que avui arribarà tard. Es  dutxa de pressa i s’enfunda dins d’un xandall ample per estar ben còmoda. Es calça les vambes més velles i donades que troba al sabater i surt de casa seva amb la intenció de fer alguns encàrrecs camí de la feina. Puja a l’ascensor a corre cuita i mira el rellotge. Son les deu en punt del matí. Totes les botigues estan obertes quan posa els peus al carrer. Primer entra a la granja de la cantonada i demana un cafè amb llet, una canya de xocolata, dos pastissets de trufa, un aigua mineral i un suc de taronja. Després passa per la pastisseria i es compra mig quilo de xurros i una capça de magdalenes farcides de maduixa. Finalment entra a la fruiteria i agafa un plàtan, una poma, un meló, una mandarina i una pera per esmorzar a l’hora de la pausa matinal.

Quan arriba a l’oficina amaga a dins del seu calaix tot el menjar que ha comprat i comença a fer traduccions. L’editorial on treballa no és massa gran i es pot permetre el luxe de tenir una traductora a temps complet i una correctora d’estil que repassa tots els manuscrits abans de ser enviats a impremta. A mig matí ja s’ha menjat el paquet sencer de magdalenes i totes les peces de fruita. Demana permís per baixar al supermercat i compra una bossa de panses de Corint, un paquet de pega dolces, un pot d’olives i una capça de galetes. Sap que això no la portarà enlloc. Segurament al migdia haurà anat a vomitar una part de totes les gormanderies que s’està menjant compulsivament. Sent por, angoixa i fàstic. Barrejar dolç i salat se li posa malament. No sap com aturar aquest cercle viciós que només li genera rebuig i desig a parts iguales. El seu disgust és directament proporcional a la seva bossa de provisions.

Amb tot, no és la primera vegada que s’enfronta a una dificultat. És tan exigent que sempre ho ha volgut fer tot amb escreix. No es queda a mitges quan comença una activitat que la il·lusiona. Seguint la seva línia d’excessos ha tingut problemes amb la beguda, amb les drogues, amb el sexe, amb el tabac i amb una secta religiosa. Al llarg de la seva vida li han diagnosticat una addicció darrere d’una altra. Avui està ben decidida a posar-se en mans d’un especialista que li tracti el seu desordre alimentari. Ja té en ment el que farà per evadir-se de tantes calories. S’apuntarà al gimnàs del barri. Creu que la gimnàstica l’ajudarà a pensar en altres coses i de pas farà salut. Perdrà una mica de pes i guanyarà musculatura a base de proteïnes, carbohidrats i anabolitzants. Té el convenciment que ara sí, després de molt buscar, ha trobat la solució definitiva a tanta angoixa vital. La vigorexia encara no existeix al seu lèxic personal però descobrir-ho serà només qüestió de temps.

Diari

La Laura ha après a desfogar-se de l’estrès escrivint allò que la pertorba. Té una pila de llibretes escrites a mà on relata el seu dia a dia a la feina, a casa, amb els amics i amb la família. Ara fa una setmana que no ha pogut escriure absolutament res. No creu que sigui massa bo redactar aquells fets inesperats i espontanis que es van succeir fa set dies. Podria escriure-ho utilitzant metàfores o un llenguatge poètic enrevessat. La qüestió seria començar a treure tot el dolor que té acumulat al pit. No cal que escrigui fil per randa tots els detalls però sí que estaria bé donar una pinzellada discreta de la situació. Encara que fos deixant anar conceptes o idees soltes sense sentit. S’està concentrant per  donar forma a les primeres paraules: “obsessió, desassossec, ira i venjança ”. Aquests serien els temes principals. Ha repassat mentalment mil vegades el que ha d’explicar si no vol caure exhausta de tants nervis acumulats. D’acord! Ja ho té. No li queda una altra. Ha de lliurar un text al club d’escriptura que versi sobre la mort. Aquesta és l’ocasió perfecta. No trobarà un moment millor i ho sap. El club es reuneix un cop al mes i allà tot està permès perquè només és ficció. Els companys tenen una imaginació delirant. Està gairebé segura que el que escrigui no sortirà d’allà. Fins i tot creu que algú la felicitarà per la idea.

La història comença a la cooperativa on treballa la Laura. El director de l’empresa és un individu de mitjana edat, de gustos refinats i de moral dubtosa. Assetja a la Laura des de fa uns mesos. Ho fa d’una manera molt subtil però és implacable. Al principi li agraïa la feina ben feta, després li regalava petits detalls sense importància com un bolígraf o una llibreta relligada a mà. Més tard van començar a arribar joies diminutes que se li arrapaven a la pell com un tatuatge. Després alguna abraçada curta i petons condescendents als cabells arrissats de la Laura. La mà a la cintura va ser humiliant. El braç a sobre de les espatlles va estar fora de context. Els llavis fregant la seva cara li van fer fàstic. Quan li ha dit que l’estima ha perdut la dignitat. Li ha dit “t’estimo” i s’ha quedat tan fresc! Li està acariciant una galta envermellida. S’ha acostat un pèl massa. La Laura ja en té prou, de mostres d’afecte. Ha agafat un cúter i li ha clavat al baix ventre amb totes les seves forces. L’home ha obert la boca amb un gest de sorpresa. S’aguanta la sang i els budells que li surten per entremig dels dits. Pressiona la ferida. No parla ni crida ni s’acosta més. Primer cau de genolls i després es cargola pel terra amb les mans aguantant-se la panxa. La sang que brolla de la ferida oberta està fent un bassal enlluernador al parquet de l’oficina. La Laura està pensant en els porcs de la granja del seu tiet. Aquelles bèsties s’ho mengen tot sense deixar rastre.

Paraules

L’escriptor esforçat cerca paraules per construir un relat lúcid ple d’esperança mentre l’estómac li fa la guitza i La confiança li falla. No es pot concentrar per buscar les musses de la paraula amb aquest rau-rau tan persistent a la panxa. S’ha de ser molt hàbil per resistir la temptació de procrastinar però a ell no li falta ni mèrit ni persistència. Avui té l’encàrrec de fer un relat optimista que ha de lliurar abans que s’acabi el dia. Li està costant. Per això decideix que sortirà a fer un cafè al centre de la vila. De camí cap a la plaça saluda efusivament els veïns, que li fan broma i li demanen per la família. Amb aquest dia tan enlluernador es posa la ulleres de sol i es dirigeix cap a la terrassa del bar. De sobte, nota un pessic de dolor intens a sota de les costelles. Ja li passarà!-pensa. El Toni ha vingut a demanar-li si vol “el mateix de cada dia” però avui li ha semblat millor prendre una xocolata calenta amb xurros perquè està mort de gana. El sucre de l’esmorzar li ha arribat directament al cervell i ha començat l’aventura.  S’ha posat a pensar en les coses positives que, segons creu, escriurà d’una tirada. Per posar-se en situació s’imagina una platja de sorra blanca i unes palmeres que li fan ombra sota un sol radiant i una aigua blava que es mou seguint el ritme de les onades. Aquest pensament li dura uns segons perquè la punxada de les costelles l’ha tret de la seva abstracció. Ell vol seguir enfonsat dins de la seva illa plena de màgia, travessant amb tots els sentits l’harmonia que envolta el seu lloc imaginari. És l’espai que necessita evocar cada vegada que es posa a escriure.

Des del seu univers particular s’adona que ell és una persona meravellosa, plena de virtuts i talents. Pertany a l’estirp d’aquella bona gent que fa més amable la simple existència. Té una capacitat d’invenció que donaria per escriure tres trilogies i per fer una saga de pel·lícules. La multitud l’aclama. La seva obra està a la llista de llibres més venuts de tots els temps. Es dedica plenament a l’escriptura. És un artista reconegut arreu del món. Té tanta confiança en ell mateix que li sobta sentir de nou la punxada a les costelles, aquesta vegada acompanyada d’un cargolí als budells. El seu somriure franc i espontani queda per un moment esborrat. Ha estat un segon. Ell torna a tancar els ulls amb una esperança desfermada en les seves habilitats. I per uns breus instants li sembla que ha tingut una revelació. La idea, arribada com un llamp, serà la llavor d’un llibre tant innovador que deixarà els crítics sense paraules. Serà una obra d’art tan sublim que el catapultarà definitivament cap a la immortalitat.  En aquests moments no sap exactament què li està passant. El terra s’ha fet ingràvid sota els seus peus. Una explosió de felicitat l’ha deixat sense esma. El seu cos està convulsionant involuntàriament. Escolta el so d’una música dolça. Creu estar en ple èxtasi. Li fa il·lusió sentir-se tan viu. Sap que aconseguirà tots els seus propòsits. Està vivint un moment indescriptible. No té paraules.

L’enterrament serà demà a la tarda. L’escriptor esforçat no sap que s’ha mort d’un atac de satisfacció.

El tricicle

Avui hem vingut a visitar el cosinet Carles a l’hospital de la Santa Creu. Només deixen entrar visites els dies festius perquè els malalts necessiten descansar. El meu cosí estava provant l’aixada de l’avi quan se li va escapar de les mans. Aquella màquina és perillosa, ja li havia advertit el pare que no fes l’indi a l’hort. Quan acabessin de collir les patates anàvem a dinar tots junt una mica de carn a la brasa i una amanida d’aquelles tan bones que sap fer la iaia. El Tiet Ramón va quedar de color blanc quan va veure el seu fill estès a terra cridant com un boig. Algú va trucar al 061 i al cap d’uns minuts que se’ns van fer eterns va arribar l’helicòpter medicalitzat de Barcelona i se’l van endur de pressa. L’avi s’havia comprat aquella màquina del dimoni feia pocs mesos i estava molt content perquè li alleugeria la feina carregosa del conreu a la masia. Podia llaurar tot el tros en una estona i avançar la feina ben be tres hores. No va ser culpa de l’avi. El Carles ja ho sabia que les màquines automàtiques tenen molt mala llet i que s’ha d’anar molt alerta. A més, amb 8 anys es pensa que és el més gran de la colla i li agrada fanfarronejar amb els més petits. Tots ho sabem que el Carles és molt mogut. La seva germana petita diu sempre que el Carles no s’està quiet perquè té “híper-titivitat” i que no el renyem perquè és un cul inquiet i un murri. La Clara se l’estima molt a en Carles. Quan sigui gran vol ser com el seu germà. De vegades li fa ràbia que els adults sempre li parin més atenció que no pas a ella. El Carles sap fer moltes coses i és un nen molt divertit. De vegades comença a suar de tant de pressa que vol fer-ho tot però ell és així des de que va néixer i no el podem pas tenir lligat com si fos una bèstia, com diu sempre el pare. Els seus aliments prohibits son la xocolata, la coca-cola i les gormanderies perquè es veu que el sucre se li posa malament i el fa estar més actiu del compte. No sé què passarà ara que el Carles no es pot bellugar tant. A mi encara no m’hi havien  portat mai a veure’l des de l’accident i no em puc imaginar el meu cosí a una cadira “elèctrica”. Jo sóc molt bona nena i mai em fico en problemes. Jo crec sempre. Si el Carles hagués cregut una mica no estaríem passant aquest daltabaix. La mare es posa les mans al cap. La tieta Maria Rosa no para de plorar i el tiet Ramon sembla que li hagin caigut 10 anys pel damunt, o una aplanadora per sobre. Se’l veu molt preocupat i té els ulls vermells com si no hagués dormit bé. Ja m’han avisat que no m’espanti, que això li ha passat per no creure a l’avi però que no tornarà a passar perquè ja s’han desfet de l’aixada elèctrica. Em sembla que l’han venut per “Wallapop” a un altre pagès que no té néts petits. Així no hi ha perill que es mengi les cames de cap altra persona. Per si de cas es vol distreure jo li he portat el meu tricicle. No sé perquè no me l’han deixat pujar a la habitació. L’he deixat aparcat al passadís de la planta baixa. Estic desitjant veure –li la cara de content quan li digui que es pot quedar per sempre amb la meva bicicleta de tres rodes.

El follet Fulletó i el seu barret màgic

Ja fa molts, molts anys, al parc de Vallparadís de Terrassa, hi vivia un follet que es deia Fulletó. Era més petit que una formiga; podia passar per sota de les portes de la biblioteca sense fer soroll; li agradava molt llegir i a la nit llegia tots els contes de la secció infantil. El follet sempre estava content perquè tenia un barret màgic de la felicitat.

El barret era vermell, preciós i diminut, brillant per la base i amb ales de papallona per tota la copa. Tenia propietats màgiques i l’havia de guardar molt bé perquè tothom el volia tenir.

Un dia de desembre, pels volts de Nadal, el follet va perdre el barret màgic i no sabia on l’havia deixat. Va pensar que segurament l’havia perdut entre els llibres de la biblioteca. Com que n’hi havia tants i ell era tan petit li resultava molt difícil de trobar però no es volia donar per vençut.

Així que el follet Fulletó va anar a la biblioteca un dia al matí per buscar el barret amb la llum del dia, però com que aquell dia hi havia una visita escolar es va amagar a darrere de les pel·lícules infantils i es va quedar escoltant el que explicava la mestra i també la bibliotecària.

La bibliotecària era molt observadora i de seguida va escoltar un soroll que venia de  darrere de la prestatgeria de pel·lícules i va anar a agafar aquella cosa diminuta, però com que era tan petit no sabia ben bé què era.

La mestra, que tenia una butxaca com la del Doraemon, va agafar un microscopi i va mirar el follet a través del tub per veure si era un insecte. Va descobrir que es tractava d’una criatura fantàstica i la va deixar una altra vegada al lloc on l’havia trobat i li va demanar:

• Qui ets tu que t’amagues a la nostra biblioteca?
• Sóc el follet Fulletó. He perdut el meu barret màgic de la felicitat i l’estic buscant per tot arreu. Encara em falta mirar entremig dels llibres de la biblioteca
• No et preocupis que nosaltres t’ajudarem a trobar-lo!

La mestra, la bibliotecària i tots els nens i nenes de la classe es van posar a buscar el barret per tot arreu fins que una nena, que portava ulleres i anava pentinada amb cua ben llarga, va veure el barret amagat al prestatge dels contes de la caputxeta vermella i va avisar a tots els altres

• Ja podeu parar de buscar! He trobat el barret màgic! –Va cridar la nena.

Aleshores li va donar el barret al follet Fulletó perquè fes la seva màgia.

El follet va agafar el barret i el va anar posant a cada nena, a cada nen i a cada adult que hi havia a la biblioteca. Però com que el follet era tan petit només es veia el barret volant per sobre de tots els caps.

El barret tenia el súper-poder de transformar les preocupacions en alegries i cada persona que el portava, primer començava a riure i després es sentia molt contenta.

I així que des d’aquell dia el follet Fulletó, cada mes de desembre quan s’acosta el Nadal, va per tot el parc de Vallparadís, per totes les escoles de Terrassa, per tota la ciutat de Barcelona i per tot el món sencer posant el barret a cada persona que troba perquè vol que tothom sigui feliç.

És per això que quan s’acosta el nadal tothom està content de celebrar-ho i molta gent posa llums a casa i als carrers perquè el barret del follet no es perdi mai més en la foscor de la nit.

I conte contat ja s’ha acabat!

I tu? Que posaràs llums de Nadal a casa?

Bon nadal a tothom!

Un dia de pluja

El replà de l’escala de fusta que pujava fins a les golfes estava desgastat i brut. Unes gotes de pintura seca recordaven que allò, un dia, va ser pintat. A les parets hi havia adhesius rònecs de futbolistes de l’etapa daurada del Barça. Aquell lloc havia estat, en temps pretèrits, el refugi d’un nen solitari que pujava a entretenir-se amb l’escalestric i els cromos de Bola de Drac. L’habitació de sotateulada era humida i freda però el nen no s’havia trobat mai incòmode jugant allà, en part perquè sempre anava ben abrigat però sobretot perquè no parava quiet. Els nens tenen la imaginació desbordant i son capaços de recrear un escenari bèl·lic sota les bigues d’una estança fosca i llardosa. Qualsevol somni estava permès. Podia transformar els prestatges en porteries o en balises de guerra en un tres i no res. Les mantes velles i empolsinades podien ser catifes voladores o parets de gel dins d’un iglú de l’Àrtic. Pots, llaunes i joguines desballestades eren l’arsenal on anaven quedant emmagatzemats tots els trastos de la casa. Allà ningú, excepte ell, hi pujava per res que no fos imprescindible.

El pare havia sortit a passejar el gos aquella tarda plujosa de novembre. La mare era al casal del poble jugant al quinto i al bingo sense pensament de tornar a casa fins que la fessin fora a les deu de la nit que tancava el bar del centre. Aquell dia no havia begut tant com per quedar inconscient perquè no li havien sortit tres diamants a les màquines escurabutxaques i no tenia més diners per seguir demanant copetes de barreja o cerveses.

Aliens a qualsevol responsabilitat els pares feien la seva mentre el xaval menjava pa amb oli i xocolata o imaginava històries amagat al seu racó predilecte. Aquell dia havia omplert una galleda d’aigua on feia surar aneguets de fira per pescar-los amb una canya improvisada amb un pal d’escombra. Duia els peus descalços i xapotejava per la mullena que havia provocat amb l’embranzida del seu cos escanyolit celebrant la pesca abundant. Uns cables pelats endollats amb l’escalestric estaven massa a la vora del nen. Uns sacs de llenya seca separaven la zona de jocs del terrat. Ningú va saber per què havien saltat els ploms i feia aquella pudor de carn cremada. Van trobar el cos de l’infant desvalgut a l’endemà al matí amb la boca dibuixada pel rigor mortis amb una ganyota esgarrifosa.

Impulsivitat

Si ho escrius pots ajudar altres dones a reparar la seva autoestima després d’una crisi com la que tu has passat. Això li va dir el psiquiatre encara que ella no volia parlar del tema per res de la vida. Tenia una secreta sensació de vulnerabilitat que no  la deixava enfrontar-se a les entranyes del seu patiment. Les seves amigues havien notat un distanciament. Feia temps que no es prodigava en les celebracions multitudinàries perquè sentia autèntic terror. Tenia por de fallar, de no estar a l’alçada, de dir alguna frase inconvenient o fins i tot deixar anar alguna llàgrima acompanyada d’un gest de dolor. Per què havia de ventilar la catàstrofe que representava la seva vida? De debò seria prudent parlar-ne?

Un dia de tardor, mentre caminava per la platja deserta, va decidir que havia arribat el moment de despullar la seva ànima i va trucar directament a la seva editora. Li va dir que faria un llibre explicant el seu estat mental. Volia expulsar tots els dimonis, superar els tabús i enfrontar la vida sense recança. Havia tancat una etapa i era el moment de començar-ne una de nova. Així que, malgrat la por, es va plantejar escriure una història que superés tots els límits de la seva reticència. Va anar cap a casa, va engegar el seu portàtil amb delicadesa i es va posar a teclejar. Allà asseguda a la taula de la cuina, davant d’un gran finestral amb vistes a les teulades de la ciutat, va escriure la primera frase de la seva història: “Hi ha ombres tan fosques a la vida que, de vegades, es confonen amb la negror d’una nit sense lluna”.

De sobte es va aixecar, va esbatanar la finestra i es va precipitar al buit des del seu apartament de quatre pisos. El seu cos va restar bocaterrós amb les braços oberts com un colom amb les ales obertes sobre l’asfalt.

Fragilitat

Aquest matí passejava per la carretera del Mujal i tot passant per davant del tanatori, on vas treballar tants anys, t’he vist silenciosa i etèria. Em miraves els ulls i sense paraules m’has dit «jo ja no hi sóc». M’encoratjaves a aixecar el cap. El teu posat seré m’ha calmat. Vas marxar amb el càncer i em vas deixar sense la possibilitat de mirar les coses amb el teu seny temperat. Et trobo a faltar cada dia. M’he allunyat una mica i tu ja no hi eres perquè tot canvia i perquè potser la vida és bonica i jo encara no ho sé.

Vacilaciones