Avui hem vingut a visitar el cosinet Carles a l’hospital de la Santa Creu. Només deixen entrar visites els dies festius perquè els malalts necessiten descansar. El meu cosí estava provant l’aixada de l’avi quan se li va escapar de les mans. Aquella màquina és perillosa, ja li havia advertit el pare que no fes l’indi a l’hort. Quan acabessin de collir les patates anàvem a dinar tots junt una mica de carn a la brasa i una amanida d’aquelles tan bones que sap fer la iaia. El Tiet Ramón va quedar de color blanc quan va veure el seu fill estès a terra cridant com un boig. Algú va trucar al 061 i al cap d’uns minuts que se’ns van fer eterns va arribar l’helicòpter medicalitzat de Barcelona i se’l van endur de pressa. L’avi s’havia comprat aquella màquina del dimoni feia pocs mesos i estava molt content perquè li alleugeria la feina carregosa del conreu a la masia. Podia llaurar tot el tros en una estona i avançar la feina ben be tres hores. No va ser culpa de l’avi. El Carles ja ho sabia que les màquines automàtiques tenen molt mala llet i que s’ha d’anar molt alerta. A més, amb 8 anys es pensa que és el més gran de la colla i li agrada fanfarronejar amb els més petits. Tots ho sabem que el Carles és molt mogut. La seva germana petita diu sempre que el Carles no s’està quiet perquè té “híper-titivitat” i que no el renyem perquè és un cul inquiet i un murri. La Clara se l’estima molt a en Carles. Quan sigui gran vol ser com el seu germà. De vegades li fa ràbia que els adults sempre li parin més atenció que no pas a ella. El Carles sap fer moltes coses i és un nen molt divertit. De vegades comença a suar de tant de pressa que vol fer-ho tot però ell és així des de que va néixer i no el podem pas tenir lligat com si fos una bèstia, com diu sempre el pare. Els seus aliments prohibits son la xocolata, la coca-cola i les gormanderies perquè es veu que el sucre se li posa malament i el fa estar més actiu del compte. No sé què passarà ara que el Carles no es pot bellugar tant. A mi encara no m’hi havien portat mai a veure’l des de l’accident i no em puc imaginar el meu cosí a una cadira “elèctrica”. Jo sóc molt bona nena i mai em fico en problemes. Jo crec sempre. Si el Carles hagués cregut una mica no estaríem passant aquest daltabaix. La mare es posa les mans al cap. La tieta Maria Rosa no para de plorar i el tiet Ramon sembla que li hagin caigut 10 anys pel damunt, o una aplanadora per sobre. Se’l veu molt preocupat i té els ulls vermells com si no hagués dormit bé. Ja m’han avisat que no m’espanti, que això li ha passat per no creure a l’avi però que no tornarà a passar perquè ja s’han desfet de l’aixada elèctrica. Em sembla que l’han venut per “Wallapop” a un altre pagès que no té néts petits. Així no hi ha perill que es mengi les cames de cap altra persona. Per si de cas es vol distreure jo li he portat el meu tricicle. No sé perquè no me l’han deixat pujar a la habitació. L’he deixat aparcat al passadís de la planta baixa. Estic desitjant veure –li la cara de content quan li digui que es pot quedar per sempre amb la meva bicicleta de tres rodes.
