Microrelatos

Vacilaciones

Hoy el cielo vuelve a derramar lágrimas de pena y rabia acumulada.

Harto de brillar, cambiar, volar y mantenerse a la intempérie allí en lo alto… Hoy se deja llevar por las nubes y llora con todas sus fuerzas para vaciarse de dolor y dormir tranquilo esta noche.

Ese gran desconocido al que admiramos y creemos conocer se caería a plomo si no fuera por la fuerza de su ímpetu valiente.

Y a pesar de todo ahí está cada día con todas sus contradicciones.

Encadenado al paso del tiempo observa paciente sin poder cambiar el rumbo de su existencia.

boat-164989

Estándar
Microrelatos

Orden

Se queda parada intentando recordar alguna cosa. Mira al vacío. Busca una palabra. Visualiza en su mente un trozo de papel blanco. Se mira las manos y las uñas. Se tumba en el sofá y se levanta para abrir la puerta de la calle, pero no hay nadie fuera. Vuelve al sofá. Se duerme. Se levanta más tranquila. Tiene la boca seca. No tiene sed. Le duele un poco la tripa. No tiene hambre.

Intenta recordar algo. Pero no se acuerda. El tiempo está parado. Pasa los dedos delicadamente por encima de su vestido. Sigue con el índice el dibujo de una flor.

Acaricia los objetos que encuentra. Huele las chaquetas que hay colgadas en el ropero del recibidor.

Se toca el pelo. Se queda quieta. Juega a encoger y estirar los dedos de los pies. Se mece sobre si misma. Asiente con la cabeza. No está triste. Ni contenta.

Ahora que toma su medicación a diario tiene las emociones en orden. Todo está controlado y en su sitio. Ya no hay llantos, ni ataques de pánico, ni temblores, ni pellizcos en el estómago, ni sensaciones (ni buenas ni malas).

Ya no tiene miedo, ni se siente vulnerable, ni insegura.

Sonríe siempre a todo el mundo pero ya no le sale ninguna carcajada espontánea de esas que nacen en el estómago para explotar súbitamente en el rostro y en la voz.

Ve los días pasar con todo su esplendor.

Hoy le ha llegado una carta de publicidad de un programa de televisión que quiere ofrecer a la población elementos de reflexión activa sobre temas diversos. El tema de esta semana gira en torno al lema: “El tiempo es lo mejor que tienes: hazlo tuyo”

pills-824991_1920

Estándar
Microrelatos

Cerca

Estoy tan cerca que cierro los ojos y me quedo quieta para sentir la proximidad del calor imaginado. Y por un momento me olvido del perímetro de mi círculo cerrado.

En mis pesadillas ruge el mar bajo una lluvia amenazadora. Vibra el cielo encapotado con unas tonalidades increibles de azul oscuro intenso. Me quedo sola pero no me voy de la playa. Me sumerjo en el agua, que no está fría, y cuando levanto la vista veo que las nubes han dejado un hueco por el que se filtra un haz de luz convertido en la promesa de un tiempo mejor. Y me tumbo en la arena blanca sabiendo que esa luz que se filtra es para mí.

– Eso has soñado?

– Si! el cielo era precioso!

beach-2836300_1280

Estándar
Microrelatos

Desconcert

No trobo les paraules exactes per definir el meu estat d’ànim. Avui he viscut una situació una mica incòmoda. Mira, jo t’ho explico i tu em dones la teva opinió.

Ja sé que abuso de la teva confiança! Les amigues som així, ens desfoguem parlant les unes amb les altres i després veiem les coses més clares.

Quina llàstima que visquis tan lluny i ens haguem de comunicar per carta. Però, si vols que et sigui sincera, gairebé m’ho estimo més! Així no em pots veure aquesta cara de circumstàncies que faig. Sembla mentida que aquestes coses m’afectin tant!

Resulta que avui he anat de compres amb el Josep. Vam veure al diari que anunciaven aquella activitat lúdica, gastronòmica i  comercial que fan cada any a Ciutat Vella i no hem pogut resistir la temptació d’acostar-nos a donar-hi un cop d’ull. Algun any hauries de venir! Segur que t’encantaria. Hi ha diversos escenaris distribuïts pel barri amb grups de música actuant en directe. Al mig del parc de Can Roc han muntat una zona de menjar ràpid a l’aire lliure amb furgonetes d’aquelles que  es transformen en Food Truks.

Com que hi havia tantes coses per veure hem passat allà el dia. Al matí hem comprat uns gofres de Nutella que ens hem menjat tot passejant i, a l’hora de dinar, ens hem escarxofat a uns bancs chill-out i ens hem cruspit unes hamburgueses vegetarianes boníssimes.

Tot anava bé, però ja de tornada cap a casa, el Josep s’ha posat una mica tens i m’ha confessat que s’ha sentit molt malament durant tot el dia. Diu que darrerament estic impossible, que no miro gens el meu aspecte físic, que m’he deixat anar completament, que ja tinc mig segle i que amb aquesta edat m’hauria de plantejar cuidar-me.

Diu que jo no me n’adono, que m’he engreixat molt, que faig una panxa molt grossa, que em vesteixo sense conjuntar-me, que ni tan sols em maquillo, que amb aquestes sabates que porto sembla que vagi a cuidar cabres a la muntanya i que la gent em mira per què porto un look tant catastròfic d’anar per casa que ja no es pot saber amb certesa si m’he vestit o encara vaig amb el pijama posat.

-És que no tens res a dir? – m’ha demanat tot ofès.

Jo m’he quedat sense paraules i ell s’ha enfadat encara més per què jo m’he sentit ultratjada i no he volgut fer-li cap comentari.

Tal se val! El Josep sempre ha estat molt exagerat i jo sempre he sigut una mica estrafolària… Tampoc canviarem a hores d’ara, oi?

shoe-1587163_1920

 

 

Estándar
Microrelatos

Llum de tardor

Camino sobre les fulles seques del parc a ple dia. Els colors de la tardor m’acullen com una flassada farcida de plomes lleugeres. Dins del meu univers protegit passejo a poc a poc per què no tinc pressa per arribar enlloc .

Penso en la vida i en els infants que somriuen.

Veig un bernat pescaire que travessa el cel volant a poc a poc. Com jo.  Buscant alguna cosa indefinida i respirant el mateix aire fred que jo també respiro.

Penso en el cabal que baixa de la muntanya per la llera del  riu, en els peixos i en els crancs solitaris amagats sota les pedres polides per l’erosió mil·lenària que no descansa. Sento la olor de la riba mullada i escolto el crepitar de les branques que es trenquen sota les meves passes incertes.

El parc no és tan bonic com jo el dibuixo. Estic sola i tinc sensació de fracàs però igualment agafo la càmera i enfoco coses lluminoses que m’inspirin quietud i encant.

Penso en els infants que somriuen per què tenen una vida al davant.

bench-560435_1920

Estándar
Bibliotecas, Microrelatos

Lectura

A la platja de Vallparadís hi viu una vella enigmàtica anomenada Clara. Té una gran mansió de fusta pintada de blanc amb unes teulades negres guarnides amb llums led. El que més li agrada de viure allà són els grans finestrals que ocupen parets senceres. De dia és un espai lluminós des d’on veu el mar perdent-se a l’horitzó, confonent-se amb el cel. De nit és un far que atrau gent molt diversa de tot arreu del món.

És una dona discreta que sap escoltar i té la mirada franca. Parla uns quants idiomes, neda al mar cada matí, té molts amics que la venen a veure sovint, toca la guitarra i canta cançons antigues amb una veu de vellut que amanyaga els sentits de qui l’escolta. La gent del poble es pregunta de què viu i com ha pogut comprar aquest immoble tan luxós a un lloc tan exclusiu.

Ella, de moment, guarda el secret. Quan algú li demana obertament fa veure que és massa vella i que no recorda algunes coses.

Però en realitat té una ment lúcida i resplendent com els seus ulls verds.

Va arribar fa sis anys i es va instal·lar amb les seves poques pertinences a l’habitació més fresca de la casa, just al costat de la cuina i del menjador. A poc a poc van anar arribant aquelles capses pesades que anava apilant a la nau central de l’edifici envidriat. Va fer portar taules, butaques, sofàs, llums, cadires, prestatges i lleixes.

Va anar col·locant els centenars de llibres que ella mateixa havia triat i va deixar la sala oberta per qui la volgués utilitzar, vint-i-quatre hores al dia i tres-cents seixanta-cinc dies a l’any.

Al principi només llegien, en silenci, gaudint de la lectura i de l’entorn. Després van començar a portar menjar, a quedar-se a sopar, a entaular-se al jardí, a fer lectures en veu alta, a fer grups de persones per gèneres literaris, a recitar poesia, a tocar música en directe, a representar petites obres de teatre, espectacles de petit format, a disfressar-se de personatges dels llibres, a muntar exposicions relacionades amb escriptors, amb actors, amb gent de les arts i de les ciències.

És un anar i venir de persones entusiasmades que passen al costat de la Clara els millors moments de les seves vides. És un continu transitar de rius de gent emocionada entrant i sortint carregats de lectura fins a les orelles. Alguns eufòrics porten novetats literàries, altres entusiasmats duen clàssics universals, fan joiosos donatius i intercanvien llibres fascinants ja llegits.

La inexplicable felicitat de la lectura s’ha estès per l’ambient, s’ha contagiat amb efusivitat entre la gent i ha fet un niu acollidor a la vora del mar, dins la casa de la Clara.

sea-bridge-4471852_1920

Estándar
Microrelatos

Burocràcia post-mortem.

La Jana va marxar amb la consciència tranquil·la. Des que feia uns mesos li havien diagnosticat càncer de pulmó en fase 4 amb metàstasi als ronyons, havia començat a posar ordre a tota la paperassa necessària per tal que el seu únic fill, el Martí, no hagués de batallar amb els detalls més empipadors del seu traspàs.

La casa on vivia, que era la seva única propietat, la va vendre al seu fill per un preu simbòlic. Així el Martí no hauria de pagar l’impost de successions i donacions a l’Agència Tributària.

Va portar tota la seva roba a la Creu Roja en diferents capses classificades per estacions i per talles; va donar els estris de la cuina a les seves veïnes; va portar a la deixalleria totes les coses inservibles que ningú podria aprofitar; va trucar a una llibreria de segona mà perquè vinguessin a recollir tots els seus llibres i revistes; va tancar el seu compte bancari; va passar per la destructora de paper tots els rebuts vells que havia anat arxivant; va regalar les poques joies que tenia a les seves amigues; va contractar una empresa de mudances perquè desmuntessin i s’emportessin els mobles fins a una parada dels “Encants” que regentava un conegut seu. Només va voler conservar la vella calaixera de fusta massissa del rebedor, que havia heretat de la seva iaia materna.

No es va oblidar pas de la tecnologia. Va portar el seu telèfon mòbil i el seu ordinador de sobretaula a una botiga de reciclatge;  va destruir les memòries externes on guardava música, vídeos, articles tècnics de la seva professió, escrits vivencials, fotografies i diapositives digitalitzades; va esborrar tota la informació que havia penjat a les xarxes socials i va eliminar els comptes d’usuari; va esborrar fins a l’últim post dels seus blogs i va anar a l’hospital a fer un ingrés voluntari a la unitat de cures pal·liatives.

Va contractar els serveis d’una empresa de serveis que es va encarregar de pintar, polir terres i netejar perquè el pis quedés immaculat.

Va deixar preparades les pòlisses d’assegurances i va demanar el testament vital per evitar que li allarguessin la vida de manera artificial. Va escriure una carta on deixava constància del tipus d’enterrament que volia, del que calia posar a l’esquela, de la música que sonaria al seu funeral i dels poemes que haurien de llegir els seus éssers estimats.

L’enterrament va ser tan emotiu com havia previst la Jana.

Quan el Martí va passar pel pis a desmuntar la còmoda del rebedor per portar-la a restaurar va descobrir un calaix amb doble fons. Allà dins va trobar un manuscrit signat per la Jana. Semblava una novel·la d’aventures però darrere dels personatges hi havia paral·lelismes que li semblaven autobiogràfics. Potser era una auto-ficció però, on començava la veritat i on acabava la invenció?; d’on havia tret la seva mare tantes experiències, tantes idees, tant dinamisme, tanta vitalitat i tan sentit de l’humor?.

Qui era aquella Jana tan extraordinària que quedava al descobert a través del manuscrit?

El Martí no se’n sabia avenir!

move-2481718_1920

Estándar