Malgrat que tot semblava correcte hi havia alguna cosa que no acabava de quallar en aquell escenari ideal.
Una estona d’oci, una terrassa animada a tocar de mar, espelmes i flors a les taules, ambient relaxat, música de saxo en directe, unes quantes parelles ballant descalces a la sorra, aroma mariner, roba subtil, un còctel dolç tal com a ella li agradava, la llum de la lluna plena dibuixant llambreigs platejats a l’aigua i la companyia perfecta.
Per la seva ment passaven, arrauxades, les imatges negres que havia estat veient en somnis durant tota aquella setmana. Un penya-segat que duia directament a la glòria eterna, un cadàver a la sorra, un punyal per l’esquena, unes mans empenyent-la escales avall, un revòlver a la guantera del cotxe, una baralla de gossos rabiosos, una gallina decapitada regalimant sang, una ànima en pena als peus del llit en plena nit.
Tenia tanta por que amb prou feines podia gaudir de la música que extasiava als presents i s’escampava per tota la platja com un perfum virtuós.
Ell la va mirar directament als ulls i sense dir ni una sola paraula, intuint aquell desassossec que la mantenia allunyada del present, li va treure les sabates i la va treure a ballar.
En aquell moment magistral el món es va aturar. Ella es va deixar fer, va tancar els ulls, va respirar profundament, es va aferrar al cos del seu protector mentre ballaven lentament al ritme d’aquella melodia estimulant i de cop i volta tot tornava a encaixar com un engranatge perfecte.
De fet, va ser una experiència tan sublim que va perdre el coneixement.
Ell va aprofitar la foscor (i que s’havien anat allunyant de la gent tot ballant) per clavar-li impunement un punyal a l’esquena i per empentar-la escales avall des d’aquell mirador tan bonic del penya-segat. Dos gossos rabiosos es barallaven un tros enllà per una gallina decapitada que regalimava sang i una ànima en pena mirava l’escena sense poder intervenir per aturar aquell crim terrible.
Després, l’home va pensar que algú trobaria el cadàver a la sorra a l’endemà i això el va fer somriure. Es va desfer del revòlver que duia a la guantera del cotxe (ja no li faria falta) i dels somnífers que havia barrejat al còctel dolç que a ella tant li agradava.
No havia entès mai aquell afany tan insistent de la dona per explicar-li absolutament tot. Ja li havia dit mil cops que a ell no li interessaven les banalitats del seu dia a dia.
Tot allò era culpa d’ella i només d’ella!. Sabia de sobres que era un home de paraula i ell li havia promès que faria realitat tots els seus somnis!
