Microrelatos

El tricicle

Avui hem vingut a visitar el cosinet Carles a l’hospital de la Santa Creu. Només deixen entrar visites els dies festius perquè els malalts necessiten descansar. El meu cosí estava provant l’aixada de l’avi quan se li va escapar de les mans. Aquella màquina és perillosa, ja li havia advertit el pare que no fes l’indi a l’hort. Quan acabessin de collir les patates anàvem a dinar tots junt una mica de carn a la brasa i una amanida d’aquelles tan bones que sap fer la iaia. El Tiet Ramón va quedar de color blanc quan va veure el seu fill estès a terra cridant com un boig. Algú va trucar al 061 i al cap d’uns minuts que se’ns van fer eterns va arribar l’helicòpter medicalitzat de Barcelona i se’l van endur de pressa. L’avi s’havia comprat aquella màquina del dimoni feia pocs mesos i estava molt content perquè li alleugeria la feina carregosa del conreu a la masia. Podia llaurar tot el tros en una estona i avançar la feina ben be tres hores. No va ser culpa de l’avi. El Carles ja ho sabia que les màquines automàtiques tenen molt mala llet i que s’ha d’anar molt alerta. A més, amb 8 anys es pensa que és el més gran de la colla i li agrada fanfarronejar amb els més petits. Tots ho sabem que el Carles és molt mogut. La seva germana petita diu sempre que el Carles no s’està quiet perquè té “híper-titivitat” i que no el renyem perquè és un cul inquiet i un murri. La Clara se l’estima molt a en Carles. Quan sigui gran vol ser com el seu germà. De vegades li fa ràbia que els adults sempre li parin més atenció que no pas a ella. El Carles sap fer moltes coses i és un nen molt divertit. De vegades comença a suar de tant de pressa que vol fer-ho tot però ell és així des de que va néixer i no el podem pas tenir lligat com si fos una bèstia, com diu sempre el pare. Els seus aliments prohibits son la xocolata, la coca-cola i les gormanderies perquè es veu que el sucre se li posa malament i el fa estar més actiu del compte. No sé què passarà ara que el Carles no es pot bellugar tant. A mi encara no m’hi havien  portat mai a veure’l des de l’accident i no em puc imaginar el meu cosí a una cadira “elèctrica”. Jo sóc molt bona nena i mai em fico en problemes. Jo crec sempre. Si el Carles hagués cregut una mica no estaríem passant aquest daltabaix. La mare es posa les mans al cap. La tieta Maria Rosa no para de plorar i el tiet Ramon sembla que li hagin caigut 10 anys pel damunt, o una aplanadora per sobre. Se’l veu molt preocupat i té els ulls vermells com si no hagués dormit bé. Ja m’han avisat que no m’espanti, que això li ha passat per no creure a l’avi però que no tornarà a passar perquè ja s’han desfet de l’aixada elèctrica. Em sembla que l’han venut per “Wallapop” a un altre pagès que no té néts petits. Així no hi ha perill que es mengi les cames de cap altra persona. Per si de cas es vol distreure jo li he portat el meu tricicle. No sé perquè no me l’han deixat pujar a la habitació. L’he deixat aparcat al passadís de la planta baixa. Estic desitjant veure –li la cara de content quan li digui que es pot quedar per sempre amb la meva bicicleta de tres rodes.

Estándar
Microrelatos

El follet Fulletó i el seu barret màgic

Ja fa molts, molts anys, al parc de Vallparadís de Terrassa, hi vivia un follet que es deia Fulletó. Era més petit que una formiga; podia passar per sota de les portes de la biblioteca sense fer soroll; li agradava molt llegir i a la nit llegia tots els contes de la secció infantil. El follet sempre estava content perquè tenia un barret màgic de la felicitat.

El barret era vermell, preciós i diminut, brillant per la base i amb ales de papallona per tota la copa. Tenia propietats màgiques i l’havia de guardar molt bé perquè tothom el volia tenir.

Un dia de desembre, pels volts de Nadal, el follet va perdre el barret màgic i no sabia on l’havia deixat. Va pensar que segurament l’havia perdut entre els llibres de la biblioteca. Com que n’hi havia tants i ell era tan petit li resultava molt difícil de trobar però no es volia donar per vençut.

Així que el follet Fulletó va anar a la biblioteca un dia al matí per buscar el barret amb la llum del dia, però com que aquell dia hi havia una visita escolar es va amagar a darrere de les pel·lícules infantils i es va quedar escoltant el que explicava la mestra i també la bibliotecària.

La bibliotecària era molt observadora i de seguida va escoltar un soroll que venia de  darrere de la prestatgeria de pel·lícules i va anar a agafar aquella cosa diminuta, però com que era tan petit no sabia ben bé què era.

La mestra, que tenia una butxaca com la del Doraemon, va agafar un microscopi i va mirar el follet a través del tub per veure si era un insecte. Va descobrir que es tractava d’una criatura fantàstica i la va deixar una altra vegada al lloc on l’havia trobat i li va demanar:

  • Qui ets tu que t’amagues a la nostra biblioteca?
  • Sóc el follet Fulletó. He perdut el meu barret màgic de la felicitat i l’estic buscant per tot arreu. Encara em falta mirar entremig dels llibres de la biblioteca
  • No et preocupis que nosaltres t’ajudarem a trobar-lo!

La mestra, la bibliotecària i tots els nens i nenes de la classe es van posar a buscar el barret per tot arreu fins que una nena, que portava ulleres i anava pentinada amb cua ben llarga, va veure el barret amagat al prestatge dels contes de la caputxeta vermella i va avisar a tots els altres

  • Ja podeu parar de buscar! He trobat el barret màgic! –Va cridar la nena.

Aleshores li va donar el barret al follet Fulletó perquè fes la seva màgia.

El follet va agafar el barret i el va anar posant a cada nena, a cada nen i a cada adult que hi havia a la biblioteca. Però com que el follet era tan petit només es veia el barret volant per sobre de tots els caps.

El barret tenia el súper-poder de transformar les preocupacions en alegries i cada persona que el portava, primer començava a riure i després es sentia molt contenta.

I així que des d’aquell dia el follet Fulletó, cada mes de desembre quan s’acosta el Nadal, va per tot el parc de Vallparadís, per totes les escoles de Terrassa, per tota la ciutat de Barcelona i per tot el món sencer posant el barret a cada persona que troba perquè vol que tothom sigui feliç.

És per això que quan s’acosta el nadal tothom està content de celebrar-ho i molta gent posa llums a casa i als carrers perquè el barret del follet no es perdi mai més en la foscor de la nit.

I conte contat ja s’ha acabat!

I tu? Que posaràs llums de Nadal a casa?

Bon nadal a tothom!

Estándar
Microrelatos

Intensitat

Imagino el què fa quan tanca la porta de casa seva i es queda sol. Segurament es despulla per dutxar-se deixant la roba bruta en un pilot al terra del lavabo. És possible que hagi engegat la ràdio per escoltar música a tot volum. El sopar deu estar esperant a la cuina, amb la taula parada i les maduixes amb nata tallades a trossets a dins de la nevera. Escoltarà un Podcast humorístic que li dibuixa cada dia un somriure, es pentinarà i es posarà desodorant amb el cos ben net. Es calçarà les sabatilles d’estar per casa i les ulleres progressives per mirar una sèrie entretinguda abans d’anar a dormir. Secretament està pensant com impressionar la seva darrera conquesta, esprement-se el cervell buscant un regal apropiat per celebrar els sis mesos de relació. Serà una joia amb lletres gravades i et dirà que el teu amor és tan gran que vol que duri per sempre, com les lletres dels vostres noms polidament escrites sobre la peça d’or brillant. Et dirà que ets una dona increïble, guapíssima, intel·ligent i divertida. Lloarà el teu cos i admirarà el teu cabell. Mirarà embadalit el teu rostre mentre somrius i li dones la mà amb tendresa. Et dirà que ets la dona més bonica que ha vist a la seva vida, que és molt afortunat de tenir el teu amor, que mai s’havia sentit així de feliç i comprès, que mai ningú l’havia estimat de debò, que és un home molt afortunat i que tot el que és seu serà sempre teu fins que la mort us separi. Després t’escriurà en un paper la contrasenya del seu mòbil i de l’ordinador perquè el puguis fer servir si et fa falta, et donarà unes claus de casa amb un clauer que t’haurà comprat amb el teu nom escrit amb lletres de fusta. Et portarà a veure muntanyes, rius, mars i postes de sol. Et parlarà de la veritable naturalesa de l’amor i et farà petons d’entusiasme pel rostre i el cabell mentre et fa pessigolles al cos. Passarà molta estona escoltant el relat detallat que li faràs de la teva vida. Li donaràs també la clau del teu mòbil i del teu ordinador perquè el pugui fer servir si li fa falta. Li enviaràs WhatsApp cada dues hores si esteu separats per explicar-li on ets i et faràs fotos per ensenyar-li immediatament. Compartireu cançons tendres fins a la sacietat, menjareu entrepans a la llum de la lluna observant la nit estrellada, veuràs el mar des d’un penya-segat en plena nit amb els cormorans parats a les roques, recollirà per a tu tota mena de plantes oloroses i t’explicarà l’origen de les espècies i els misteris d’Egipte.

Tot això serà primer i poc a poc, amb el temps, anirà teixint un informe amb totes les teves petites imperfeccions i mancances, les bromes que li molesten, les persones que poden estar a la teva vida, els llocs que has de freqüentar, el que has de menjar, la roba que t’has de posar, l’actitud que has de tenir quan esteu plegats, les joies que li agrada que llueixis, el pentinat que t’has de fer per estar afavorida, l’hora que has d’anar a dormir, la quantitat de diners que pots gastar, els teus punts forts i les teves debilitats. Ho sabrà tot de tu perquè li hauràs explicat, perquè t’haurà escoltat amb atenció, perquè creu que et coneix millor que tu mateixa i perquè la seva sinceritat és il·limitada. “No trobaràs al món una persona més atenta perquè no existeix”.

Al cap d’uns anys la teva autoestima estarà seriosament perjudicada, tindràs dubtes sobre els teu criteri i pensaràs que els teus pensaments et fan una mala passada. Et sentiràs responsable de cada petita discussió, de cada detall que hagi pertorbat la vostra pau i la vostra inestimable comunicació. Però has de saber que la línia que separa la sinceritat de la crueltat és molt fina, que aquest home no diu sempre la veritat, que inventa el que no sap i que ho diu amb fermesa per confondre’t, que et demanarà perdó i plorarà quan li expressis obertament les reticències que planen per sobre de la vostra relació d’amor idíl·lic. Serà llavors quan començarà a menystenir-te, a ignorar-te, a tergiversar qualsevol situació, a marcar les coses que pots explicar i les que has de callar. T’allunyarà dels teus amics i de la teva família perquè ningú t’estima com ell. Seràs immensament infeliç i et sentiràs completament culpable de la situació. I canviaràs d’estratègia, i t’adaptaràs als seus punts de vista, i aniràs canviant la teva manera espontània de comportar-te quan estiguis al seu costat. Una veu “en off” et parlarà des del centre de la teva secreta intel·ligència però segurament trigaràs molt de temps fins que arribis a descobrir que estàs vivint amb un llop depredador sense pietat ni empatia ni remordiments. Veuràs “el mal” perfectament representat en una persona que aparentment sembla un poca-pena però té el cor de pedra.

Només depèn de tu planificar una fugida per alliberar-te de les seves cadenes enverinades. I tot això, encara que no et posi una mà al damunt per colpejar-te, es considera violència masclista amb totes les lletres. No deixis mai de confiar en la teva intuïció perquè estaràs ben perduda. Sempre ets a temps de reconduir la teva existència. Que tinguis bona sort!

Estándar
Microrelatos

Un dia de pluja

El replà de l’escala de fusta que pujava fins a les golfes estava desgastat i brut. Unes gotes de pintura seca recordaven que allò, un dia, va ser pintat. A les parets hi havia adhesius rònecs de futbolistes de l’etapa daurada del Barça. Aquell lloc havia estat, en temps pretèrits, el refugi d’un nen solitari que pujava a entretenir-se amb l’escalestric i els cromos de Bola de Drac. L’habitació de sotateulada era humida i freda però el nen no s’havia trobat mai incòmode jugant allà, en part perquè sempre anava ben abrigat però sobretot perquè no parava quiet. Els nens tenen la imaginació desbordant i son capaços de recrear un escenari bèl·lic sota les bigues d’una estança fosca i llardosa. Qualsevol somni estava permès. Podia transformar els prestatges en porteries o en balises de guerra en un tres i no res. Les mantes velles i empolsinades podien ser catifes voladores o parets de gel dins d’un iglú de l’Àrtic. Pots, llaunes i joguines desballestades eren l’arsenal on anaven quedant emmagatzemats tots els trastos de la casa. Allà ningú, excepte ell, hi pujava per res que no fos imprescindible.

El pare havia sortit a passejar el gos aquella tarda plujosa de novembre. La mare era al casal del poble jugant al quinto i al bingo sense pensament de tornar a casa fins que la fessin fora a les deu de la nit que tancava el bar del centre. Aquell dia no havia begut tant com per quedar inconscient perquè no li havien sortit tres diamants a les màquines escurabutxaques i no tenia més diners per seguir demanant copetes de barreja o cerveses.

Aliens a qualsevol responsabilitat els pares feien la seva mentre el xaval menjava pa amb oli i xocolata o imaginava històries amagat al seu racó predilecte. Aquell dia havia omplert una galleda d’aigua on feia surar aneguets de fira per pescar-los amb una canya improvisada amb un pal d’escombra. Duia els peus descalços i xapotejava per la mullena que havia provocat amb l’embranzida del seu cos escanyolit celebrant la pesca abundant. Uns cables pelats endollats amb l’escalestric estaven massa a la vora del nen. Uns sacs de llenya seca separaven la zona de jocs del terrat. Ningú va saber per què havien saltat els ploms i feia aquella pudor de carn cremada. Van trobar el cos de l’infant desvalgut a l’endemà al matí amb la boca dibuixada pel rigor mortis amb una ganyota esgarrifosa.

Estándar
Microrelatos

Impulsivitat

Si ho escrius pots ajudar altres dones a reparar la seva autoestima després d’una crisi com la que tu has passat. Això li va dir el psiquiatre encara que ella no volia parlar del tema per res de la vida. Tenia una secreta sensació de vulnerabilitat que no  la deixava enfrontar-se a les entranyes del seu patiment. Les seves amigues havien notat un distanciament. Feia temps que no es prodigava en les celebracions multitudinàries perquè sentia autèntic terror. Tenia por de fallar, de no estar a l’alçada, de dir alguna frase inconvenient o fins i tot deixar anar alguna llàgrima acompanyada d’un gest de dolor. Per què havia de ventilar la catàstrofe que representava la seva vida? De debò seria prudent parlar-ne?

Un dia de tardor, mentre caminava per la platja deserta, va decidir que havia arribat el moment de despullar la seva ànima i va trucar directament a la seva editora. Li va dir que faria un llibre explicant el seu estat mental. Volia expulsar tots els dimonis, superar els tabús i enfrontar la vida sense recança. Havia tancat una etapa i era el moment de començar-ne una de nova. Així que, malgrat la por, es va plantejar escriure una història que superés tots els límits de la seva reticència. Va anar cap a casa, va engegar el seu portàtil amb delicadesa i es va posar a teclejar. Allà asseguda a la taula de la cuina, davant d’un gran finestral amb vistes a les teulades de la ciutat, va escriure la primera frase de la seva història: “Hi ha ombres tan fosques a la vida que, de vegades, es confonen amb la negror d’una nit sense lluna”.

De sobte es va aixecar, va esbatanar la finestra i es va precipitar al buit des del seu apartament de quatre pisos. El seu cos va restar bocaterrós amb les braços oberts com un colom amb les ales obertes sobre l’asfalt.

Estándar
Microrelatos

Fragilitat

Aquest matí passejava per la carretera del Mujal i tot passant per davant del tanatori, on vas treballar tants anys, t’he vist silenciosa i etèria. Em miraves els ulls i sense paraules m’has dit «jo ja no hi sóc». M’encoratjaves a aixecar el cap. El teu posat seré m’ha calmat. Vas marxar amb el càncer i em vas deixar sense la possibilitat de mirar les coses amb el teu seny temperat. Et trobo a faltar cada dia. M’he allunyat una mica i tu ja no hi eres perquè tot canvia i perquè potser la vida és bonica i jo encara no ho sé.

Estándar
Microrelatos

No sé qui sóc

Tinc un pes al cor que m’oprimeix els pulmons. Em costa respirar. De vegades tinc la sensació que unes mans m’escanyen el coll. Ploro cada dia una estoneta. Quan ningú em veu. I si se m’escapen les llàgrimes a la feina els hi dic que sóc molt sensible o que tinc conjuntivitis o que em piquen els ulls per l’al·lèrgia al pol·len o que porto molta estona davant de l’ordinador. Ara, des de que es va implantar l’obligatorietat de treballar amb mascareta, em resulta més fàcil dissimular. Em desperto cada dia amb una por primitiva i estranya que he mirat d’ocultar des de que tinc ús de raó. Quan era una nena vaig desenvolupar un coneixement profund en l’art de callar i imaginar-me una vida bonica. Vaig fer-me una experta en riure per treure ferro dels drames. Suposo que sense ser-ne conscient buscava acceptació i estima. Vaig aprendre a encabir a dins del meu cos menut a dos éssers humans que han cohabitat a dures penes. Ara que passo dels 50 ja no trobo on amagar-me. La meva estratègia ja fa temps que fa aigües. S’enfonsa el terra sota els meus peus. L’esquizofrènia de conviure amb dues ànimes a dins del cos m’està passant factura.
La Maria Clàudia es desperta atemorida i insegura, es dutxa i es vesteix ben guapa, s’arregla els cabells, es pinta una mica els llavis i les galtes, es posa colònia cara perquè li duri tot el dia la olor intensa de les persones felices. La Maria (per abreujar) comença la seva transformació metre condueix tres quarts d’hora cada dia fins arribar a la feina. A dins del cotxe, amb la música a tot volum, observant el paisatge de la carretera, guaitant com neix el dia i com si veiés la llum el sol per primera vegada, la Maria es converteix en la Clàudia. Llavors és capaç de sentir pau interior i una mena de sentiment de llibertat preciosa que la fa creure en la vida. Comença la jornada planificant les activitats de la feina, saluda afectuosament als seus companys quan arriba, s’asseu davant de l’ordinador disposada a donar el millor d’ella, atén els usuaris amb dolçor i amabilitat. La Clàudia se sent tranquil·la a estones breus al llarg del dia. Li encanta enfilar-se al seu núvol rosa ple de literatura, de poesia, de gent excel·lent, d’activitats culturals estimulants i de serenitat. Malgrat tot, el seu forat del cor és com una criatura viva que la reclama, la crida, li suplica i li prega que uneixi, estimi i accepti aquests dos subjectes que l’habiten.
La Maria i la Clàudia no s’agraden. Són molt crítiques l’una amb l’altra. Una té por, inseguretat, l’autoestima pel terra i el cervell esmicolat de tant pensar com se’n sortirà. L’altra vol creure’s amb totes les seves forces que és una persona valuosa, valenta i decidida, que té el destí a les seves mans, que la llum que busca la porta a dins i només desitja aprendre a volar per deixar de sentir-se com un ocell desvalgut que veu la vida des d’una gàbia.

Susi Rodríguez
Gener 2022

Imatge de Gerald extreta de Pixaby
Estándar
Microrelatos

Força de voluntat

M’he buidat de paraules sinceres, d’esperit i de coratge. M’he quedat suspesa en un núvol de suro que només baixa amb els llamps de les tempestes d’aquestes nits xafogoses d’agost. Els somnis em criden tan fort que em desperto sorda des d’un oceà de records fugissers. Em sento com un esquirol que travessa de pressa un camí de bosc per sobre dels arbres mentre algú contempla el paisatge.  Des de la negror de la nit em poso en alerta amb un batec de tambors de guerra que pica contra el meu pit. Se m’ha descolorit el talent i se m’ha encongit el mantell de paraules boniques que tenia sempre a mà per agafar-lo quan tenia una mica de fred. Desemparada de mots i de vincles i de sol rellisco per un pou humit que no té parets ni sostre ni terra. Però el meu pensament es prepara per amarar-me de rosada quan sigui capaç de posar un peu a terra. Quan el meu ànim esmerci tota la seva capacitat per fer rodar aquest dia feixuc i nounat.

Estándar
Microrelatos

La normalitat

La Clara viu amb una paparra aferrada a la seva jugular. Sempre la porta tapada amb algun mocador de coll vistós per tal que no la vegi ningú, encara que no pot estar segura de dur-la ben camuflada perquè cada cop es fa més grossa. Tot i que la oculta tant com pot sent molta vergonya perquè en el fons sap que podria posar-hi remei i desfer-se’n. Podria arrancar-la amb cura per no fer-se mal o anar al metge o demanar ajuda però creu que la paparra moriria sense la seva sang i no vol perpetrar el que consideraria una crueltat. Ella és una boníssima persona que es desviu per ajudar als altres. És una bona mare, una bona esposa, una bona amiga, una excel·lent treballadora. Manté una bona relació amb les companyes però quan la conviden a prendre alguna cosa després de la feina declina la invitació per por a que li vegin el paràsit enganxat en un descuit. En certa manera se sent important perquè se sap indispensable per la subsistència de l’artròpode però, alhora, sent una repulsió opressiva que la fa malviure obsessionada. No pot parar de donar-li voltes. A totes hores pensa en la seva situació i no li veu sortida.

El problema de la Clara, segurament, és l’educació rebuda i l’exemple familiar. A casa seva sempre s’ha respectat la vida de tots els éssers vius. Ella també venera totes les formes de vida per molt repugnants que puguin semblar. Es passa el dia investigant el comportament dels paràsits i les maneres de sobreposar-se als efectes negatius d’aquests sobre les persones. Llegeix llibres, veu documentals, menja aliments rics en ferro, fa les revisions mèdiques anuals, pren vitamines i fa esport de manera regular però no aconsegueix foragitar un cansament immens que li està malbaratant les forces i la salut. Es desperta esgotada amb una inquietud i un desassossec que li rosega els budells. Somia amb el seu cos cobert de sang, amb gallines que li piquen els ulls i la deixen cega, amb una casa convertida en una muntanya de runa, amb insectes que se li barregen amb els cabells, amb cucs que la devoren, amb corbs i carronya i gossos rabiosos. Per relaxar-se una mica ha provat la musicoteràpia, les flors de Bach, la valeriana, la passiflora, el Ioga, la respiració conscient, els massatges, la meditació, el Taichí, l’aromateràpia i la bioretroalimentació però res sembla que li acabi d’anar bé. S’ha acostumat a viure amb un mal que ella ignora i fa invisible als seus propis ulls i als ulls dels altres però, tot i que es pensa que ho sap tot sobre el seu paràsit, encara no sap que s’ha tornat addicta al sofriment que li provoca.

De fet, la seva pròpia mare havia viscut cinquanta anys amb un paràsit similar arrapat a una ungla del peu dret fins que va morir de vella ara fa uns mesos. Tots els fills van ser testimonis del ràpid, inexorable i definitiu declivi i traspàs de la paparra materna en poques setmanes. Ningú va culpar a la mare de la mort de la seva pròpia paparra. Era un fet natural que havia de succeir sense més drames ni escarafalls.

Estándar