Microrelatos

La part bonica

La Raquel està farta de frases boniques. Ha intentat per tots els mitjans buscar paraules adequades per dir el que realment pensa. De vegades es censura els pensaments i els arregla una mica. Els endreça i els ordena per categories. Hi ha dies que comença a escriure plena de ràbia i després va refent el text baixant la intensitat de les paules fins que converteix la fúria en una cosa més mansa i manejable. Té clar que som el que pensem i que no vol ser un volcà desfermat que ho crema tot al seu pas. Coneix les paraules que curen i les que enverinen. Sap guanyar-se la confiança de les persones trobant tot allò de valuós que pugui haver-hi a dins de cada individu. Per petit que sigui. Tothom té alguna cosa preuada que val la pena posar en valor. Aquesta és la seva actitud. Reforç positiu. Manipulació psicològica per obtenir el millor de cada ésser humà. I d’aquesta manera també surt beneficiada perquè se sent valorada i sol·licitada. La seva opinió és imprescindible perquè no es deixa endur pels prejudicis i no es conforma amb el primer cop d’ull. Convida a les persones a expressar-se lliurement en un espai de confiança que propicia l’obertura i la sinceritat. I sincerament, encara no s’ha trobat mai ningú que li confessi obertament que és un malparit sense empatia i que no té res de bo per oferir a la societat o a la comunitat o al proïsme.

El Manel es pensa que es un paio intel·ligent perquè fa uns anys va crear del no res una empresa que l’ha convertit en un jove milionari. S’ha casat amb una noia de casa bona que li ha finançat el negoci i que s’encarrega de la logística, de l’agenda, dels recursos humans, de les nòmines dels treballadors, de la imatge corporativa, de l’assessoria jurídica, de la prevenció de riscos laborals, del desenvolupament professional, de l’estratègia de vendes, del manteniment i la cura del continguts web, de la comunicació amb la premsa, de les relacions públiques i de la supervisió de la roba que s’ha de posar el Manel cada dia perquè no causi ensurts ni esparverament. Ell és un galifardeu tan repulsiu i horrorós que si no fos pels esforços i la perseverança de la seva esposa el prendrien per un sense sostre amb síndrome de Diògenes. Amb tot, el tio no té cap credibilitat i té un tracte tan fastigós amb la gent que el tenen tot el dia tancat al despatx fent cerques per internet i coneixent altres empreses  de la competència per si aconsegueix alguna idea que pugui millorar encara més la seva companyia. En realitat es pensa que treballa molt. Creu que té una personalitat irresistible. I amb això no li falta raó. No hi ha qui resisteixi cinc minuts al seu costat. El seu somriure és com una ganyota de gos atropellat que esfereeix els adults i fa plorar els nens petits. És un fenomen paranormal. Una anomalia de la naturalesa. Una criatura humana que fa basarda de mirar i d’escoltar i, per acabar-ho d’adobar, té una olor corporal insuportable i halitosi.

La Raquel està més que farta de paraules boniques. Ha bregat durant anys per trobar la millor part del Manel incapaç de donar-se per vençuda. Qualsevol ésser humà té una part bona. No pot abandonar el Manel a la seva sort. Sense la seva ajuda el Manel seria una deixalla, un saldo, un residu, una nosa, un entrebanc, un esmaperdut i un miserable. Només ella el sap portar. Però aquest matí s’ha llevat estranya, els ulls se li han sortit de les conques  i una veu, desconeguda per ella, ha sorgit del seu estómac ressonant amb una potència tan hiperbòlica que l’ha deixat trencada. Només ha pogut dir-li: — Ets un imbècil!

Estándar
Microrelatos

Festa Major

És un quart de cinc de la matinada. La nena s’ha despertat amb el llit mullat i el pijama xop. Té por de despertar els que dormen però ha d’engegar el llum per buscar un pijama net i una tovallola que absorbeixi la mullena del matalàs d’espuma. Se’n va al lavabo y n’agafa una de grossa que hi ha a dins de l’armari del bany. Es treu el pijama i el posa al cubell de la roba bruta. Es canvia les calces i es posa una samarreta. No queden més pijames nets. Quan ho sàpiga la mare tindrà un bon disgust. Segurament no més gran del que ja té ella mateixa. Plora sense fer soroll  i es fica al llit de nou intentant apartar-se tot el possible de la fredor molla que no desapareixerà quan aconsegueixi tornar a dormir. Aquella marca humida que la delatarà al matí hi serà molts més dies dels que ella voldria i s’anirà acumulant a altres taques que no podran encobrir la seva culpa ni esborrar el seu pecat.

Hi ha més de cinc-centes persones a la plaça major contemplant la desfilada de modes que ha organitzat l’associació de botiguers del poble. Hi participen nens petits, adolescents, joves i grans amb la roba etiquetada que tornarà als comerços per ser venuda. Han posat una catifa vermella molt llarga que protegirà les soles del calçat per estrenar que faran servir. Tothom és conscient de la responsabilitat que comporta utilitzar un vestuari prestat que ha de quedar impol·lut després de la festa. Els espectadors esperen l’obertura de l’acte amb la música de fons que està posant el tècnic de so de l’emissora municipal. Les presentadores son dues adolescents que van explicant el que llueix cada model i realment ho descriuen i ho mostren molt bé perquè els aplaudiments retronen per la plaça cada vegada que elles destaquen els complements i l’estil de cada peça de roba. Sembla que ho hagin fet tota la vida però només son unes nenes dirigint la festa amb voluntat i improvisació barrejades a parts iguales. Acaba l’acte amb una ovació del públic quan passen tots els models en fila fent la darrera volta mentre les noies donen les gràcies a tots els qui han fet possible la celebració de la primera desfilada de modes del poble. El regidor de cultura, les maquilladores, les perruqueres, els monitors del gimnàs, els botiguers i tots els voluntaris, que han deixat la vergonya a casa per desfilar com si fossin professionals davant d’un auditori entregat, segueixen aplaudint durant una bona estona fins que la megafonia anuncia que l’orquestra tocarà en breus moments a l’envelat.

La Maria deixa el micròfon i baixa corrents les escales de la passarel·la per anar a ballar a l’envelat amb les seves cosines. És tard i està cansada. Té una mica de rancior al coll de tant parlar i segurament acabarà la nit ben afònica. La tarda ha anat caient sobre la plaça fins que s’ha fet nit fosca però encara queda festa i ella no se la vol perdre. Si hagués agafat una rebequeta no sentiria la fresca d’aquella nit de finals d’agost però quan comença a ballar ja no té fred i al cap d’unes quantes cançons té les galtes vermelles i el cabell esbullat com una boja. Quan l’orquestra interpreta les cançons lentes i els adults aprofiten per arrambar-se ella seu a una cadira de fusta plegable per descansar una mica. Els seus ulls brillen amb els fanalets il·luminats que guarneixen la pista de ball. La seva respiració es va fent lenta després d’una estona reposant i la suor del seu cos es torna freda com la taca humida del seu matalàs. Per això s’aixeca i surt corrents cap als gronxadors sense acomiadar-se de ningú. Tampoc ningú s’adona que ha marxat.

Estándar