Llum de tardor

Camino sobre les fulles seques del parc a ple dia. Els colors de la tardor m’acullen com una flassada farcida de plomes lleugeres. Dins del meu univers protegit passejo a poc a poc per què no tinc pressa per arribar enlloc .

Penso en la vida i en els infants que somriuen.

Veig un bernat pescaire que travessa el cel volant a poc a poc. Com jo.  Buscant alguna cosa indefinida i respirant el mateix aire fred que jo també respiro.

Penso en el cabal que baixa de la muntanya per la llera del  riu, en els peixos i en els crancs solitaris amagats sota les pedres polides per l’erosió mil·lenària que no descansa. Sento la olor de la riba mullada i escolto el crepitar de les branques que es trenquen sota les meves passes incertes.

El parc no és tan bonic com jo el dibuixo. Estic sola i tinc sensació de fracàs però igualment agafo la càmera i enfoco coses lluminoses que m’inspirin quietud i encant.

Penso en els infants que somriuen per què tenen una vida al davant.

Foliage

Quan aconsegueixis desxifrar els meus pensaments ja serà massa tard. M’hauràs perdut per què no he estat mai teva ni de ningú.

No permetré que t’acostis mai més a la meva calidesa ni que et submergeixis dins del meu mar ni que deixis les empremtes dels teus peus a la platja dels meus sentiments.

Sóc un riu que navega desbordat per una cascada salvatge. Sóc una tempesta que passa de pressa i després sóc el sol que escalfa la terra.

Sóc la olor que desprenen els pètals d’una rosa vermella.

Sóc una mare amb els braços oberts.

Sóc un port amb un far.

Sóc una llavor amagada en la foscor; enterrada sota un clot de compost orgànic.

Sóc una àliga i una guineu i una lleona i una fura.

Maleeixo a qui em fa mal.

Oblido i perdono.

I passo pàgina.

I m’obro com un llibre en blanc tota plena de curiositat insaciable.

 

Inexplicable felicitat

A la platja de Vallparadís hi viu una vella enigmàtica anomenada Clara. Té una gran mansió de fusta pintada de blanc amb unes teulades negres guarnides amb llums led. El que més li agrada de viure allà són els grans finestrals que ocupen parets senceres. De dia és un espai lluminós des d’on veu el mar perdent-se a l’horitzó, confonent-se amb el cel. De nit és un far que atrau gent molt diversa de tot arreu del món.

És una dona discreta que sap escoltar i té la mirada franca. Parla uns quants idiomes, neda al mar cada matí, té molts amics que la venen a veure sovint, toca la guitarra i canta cançons antigues amb una veu de vellut que amanyaga els sentits de qui l’escolta. La gent del poble es pregunta de què viu i com ha pogut comprar aquest immoble tan luxós a un lloc tan exclusiu.

Ella, de moment, guarda el secret. Quan algú li demana obertament fa veure que és massa vella i que no recorda algunes coses.

Però en realitat té una ment lúcida i resplendent com els seus ulls verds.

Va arribar fa sis anys i es va instal·lar amb les seves poques pertinences a l’habitació més fresca de la casa, just al costat de la cuina i del menjador. A poc a poc van anar arribant aquelles capses pesades que anava apilant a la nau central de l’edifici envidriat. Va fer portar taules, butaques, sofàs, llums, cadires, prestatges i lleixes.

Va anar col·locant els centenars de llibres que ella mateixa havia triat i va deixar la sala oberta per qui la volgués utilitzar, vint-i-quatre hores al dia i tres-cents seixanta-cinc dies a l’any.

Al principi només llegien, en silenci, gaudint de la lectura i de l’entorn. Després van començar a portar menjar, a quedar-se a sopar, a entaular-se al jardí, a fer lectures en veu alta, a fer grups de persones per gèneres literaris, a recitar poesia, a tocar música en directe, a representar petites obres de teatre, espectacles de petit format, a disfressar-se de personatges dels llibres, a muntar exposicions relacionades amb escriptors, amb actors, amb gent de les arts i de les ciències.

És un anar i venir de persones entusiasmades que passen al costat de la Clara els millors moments de les seves vides. És un continu transitar de rius de gent emocionada entrant i sortint carregats de lectura fins a les orelles. Alguns eufòrics porten novetats literàries, altres entusiasmats duen clàssics universals, fan joiosos donatius i intercanvien llibres fascinants ja llegits.

La inexplicable felicitat de la lectura s’ha estès per l’ambient, s’ha contagiat amb efusivitat entre la gent i ha fet un niu acollidor a la vora del mar, dins la casa de la Clara.