Microrelatos

1989

Quanta tristesa. Quina ceguesa. Quina caiguda d’ulls tan sincera i tan dolça.

Miro avall i veig el terra, les llambordes d’un camí centenari que algú va empedrar sobre un fangar.

La Silvia m’està fent un reportatge de fotos. S’ha comprat una càmera réflex i té ganes de fer proves. Necessita una model i ella em troba perfecta. Porto una americana beige i uns pantalons Custo Barcelona de colors llampants amb una camisa negra i un foulard de cotó. Estic concentrada i malenconiosa. M’he recolzat a la paret d’un paller abandonat.

La Silvia ha buscat un entorn natural. Som al mig d’una muntanya on fa molts anys hi havia hagut un poble. Fa vent. El cel de primavera és preciós i l’herba verda que ha nascut per tot arreu em situen al bell mig d’un escenari idíl·lic.

Llàstima que la Silvia està fent les fotos en blanc i negre. No es veuran els meus ulls clars ni la verdor dels prats ni el contrast immaculat dels núvols gairebé  irreals que viatgen sobre aquest cel blau violat.

Miro el terra i no somric. El mateix vent que mou els núvols em fa volar un ble de cabells que s’han despentinat amb gràcia sobre les meves galtes rosades.

La Silvia em diu que no em mogui, que estic bé. S’acosta amb la càmera i s’ajup i enquadra el meu contorn bonic com el d’una model de les revistes que mirem juntes moltes vegades.

Està molt contenta. La llum és perfecta. Tindrem un bon retrat tot i que la claror del matí projecta ombres dures contra les pedres.

M’ha recollit el cabell en una cua fluixa a un costat. Assegura que semblo una divinitat en ple calvari. Està molt abstreta. Afirma que el meu rostre parla.

Jo vull mirar la càmera tota l’estona pequè m’agrada molt veure com treballa. Però la Silvia no sembla gens interessada. Ella busca el meu perfil des de tots els angles posibles. M’ha trobat a mi sense enfocar-me els ulls i per un instant em commou aquesta noia discreta i creativa que em retrata amb un respecte sublim.

1989

Estándar