Poesia

Foliage

Quan aconsegueixis desxifrar els meus pensaments ja serà massa tard. M’hauràs perdut per què no he estat mai teva ni de ningú.

No permetré que t’acostis mai més a la meva calidesa ni que et submergeixis dins del meu mar ni que deixis les empremtes dels teus peus a la platja dels meus sentiments.

Sóc un riu que navega desbordat per una cascada salvatge. Sóc una tempesta que passa de pressa i després sóc el sol que escalfa la terra.

Sóc la olor que desprenen els pètals d’una rosa vermella.

Sóc una mare amb els braços oberts.

Sóc un port amb un far.

Sóc una llavor amagada en la foscor; enterrada sota un clot de compost orgànic.

Sóc una àliga i una guineu i una lleona i una fura.

Maleeixo a qui em fa mal.

Oblido i perdono.

I passo pàgina.

I m’obro com un llibre en blanc tota plena de curiositat insaciable.

foliage-4574860_1920

 

Estándar
Microrelatos

Hiperestèsia

Sempre que posava aquella música se li eriçaven els pèls de tot el cos. Havia aconseguit delimitar dins del seu cervell un espai al que hi anava cada vegada que volia elevar-se a un estat màgic d’ingravidesa sensorial.

Tancava la porta de l’habitació, engegava l’equip de so, s’estirava al mig del llit amb els ulls tancats i els braços esbatanats mirant el cel i respirava profundament acompanyada per la melodia.

La tonada pujava i baixava, la percussió marcava un ritme diferent en cada peça i la cadència del seu alè li escalfava els llavis quan repetia les lletres florides de cada cançó.

Un fil invisible connectava el seu cervell amb la sensibilitat de cada porus de la seva epidermis.

Tota ella es convertia en un instrument carnal per on les ones de la música s’entretenien a dibuixar-li símbols infinits sobre la pell que la feien vibrar amb un plaer indescriptible.

L’habitació desapareixia, els núvols de tempesta es desfeien convertits en rajos de sol tamisats per una boirina que la mantenia arrupida dins d’una abraçada sòlida i temperada.

Una emoció trepidant la feia agitar-se i tremolar quan arribava al clímax del crescendo intens de les notes que sortien de cada instrument.

Quan acabava, radiant i exhausta, tornava a respirar profundament i sortia a passejar per la natura per carregar d’energia renovada el seu esperit lleuger.

L’altre dia va llegir un article sobre una patologia que és producte de l’exageració morbosa de la sensibilitat. Però ella se sent ditxosa de comptar amb aquesta capacitat que més aviat li sembla un “superpoder”.

bath-465577_1920

Estándar
Microrelatos

Sacrificis per amor

La Sònia està molt enamorada del seu home. Es van conèixer al primer curs de l’institut i es van casar quan tots dos tenien 25 anys. Formen un matrimoni sòlid i durador capaç de resistir la monotonia del temps i les crisis de les diferents etapes de la vida per les quals ja han passat. El seu secret per mantenir la flama encesa i les papallones a la panxa és dir-se sempre la veritat, ser absolutament sincers l’un amb l’altra.

Aviat celebraran les noces de plata i tots dos es troben en plena forma. Bé, la Sònia no tant.  Ella té la panxa flàccida i ha agafat uns quilos de més. El cul cada dia li penja una mica més i des de l’estiu que no es pinta els ulls perquè nota que el maquillatge i la màscara de pestanyes només li accentuen els signes de la seva maduresa incipient. Fa mesos que no va al gimnàs perquè no està passant per un dels seus millors moments anímics. Entre les hormones de la premenopausa, l’adolescència del seu fill, la mort de la seva mare, el canvi de feina i la imminència de la cinquantena se sent una mica desmotivada.

El Joel li ha fet comprendre que ja no és tan atractiva perquè està massa grassa. No li agrada que la Sònia l’abraci per les nits, com solia fer quan estava més prima, perquè diu que amb tant de pes a sobre no pot conciliar la son.

També s’ha cuidat de dir-li de bones maneres que li fa fàstic quan ella deixa anar ventositats mentre dormen o a qualsevol hora del dia. El Joel li explica assertivament a la Sònia que haurien de ventilar més sovint la casa perquè amb tants gasos que se li escapen, se sent molta pudor d’excrements i és molt desagradable viure d’aquesta manera. Gairebé insuportable.

El Joel és molt bona persona. La sinceritat és el seu punt fort. Per això la Sònia n’està tant del Joel. Aquest mes la Sònia ha demanat hora a una clínica privada que li posarà una pilota gàstrica a l’estómac. Està ben convençuda que deixarà de tenir tanta gana. Està segura que una vegada aconsegueixi menjar menys i perdre pes, se sentirà més animada per reprendre la seva activitat al gimnàs.

Des de Nadal que no tasta el sucre i ha moderat molt la ingesta de brioxeria industrial.

Però aquest diumenge ha comprat una coca de sucre a la pastisseria i se l’ha cruspida tota sencera per berenar mentre mirava una pel·lícula molt emotiva que feien per la tele.

La Sònia s’ha menjat tota la coca ella sola en un atac d’ansietat i després s’ha pres una infusió Detox per depurar l’organisme. Però la barreja no se li ha posat bé. Ha anat al lavabo i s’ha ficat els dits a la gola per provocar-se el vòmit. Ha tret la coca, el dinar i la pinya natural que havia pres per postres al migdia.

Ja té una edat per saber que aquestes pràctiques poden ser l’inici de greus trastorns amb l’alimentació però faria qualsevol cosa perquè el seu home la tornés a desitjar amb la bogeria dels primers anys. Quan la passió els arrossegava sense treva per una muntanya russa d’adrenalina addictiva.

No vol sentir-se més com una truja matussera. Segur que se’n sortirà.

porc

Estándar
Poesia

Animal salvatge

La claror d’un lot despunta sobre una llosa fosa i llefiscosa.

Aquí m’amagaré perquè no em vegis ni m’escoltis respirar.

Tot és fosc però puc sentir…

Peülles de ruc tallades a trossos dins d’un ignominiós forat.

Claveguera de rates i gats negres on s’hi pixen les persones.

Sota un llençol no es veuen les paraules que han nascut mortes.

Son un sospir que es confon amb el vent.

Se m’està podrint aquest pijama de flors salvatges.

Botes amb fang i peixos i pans foradats amb safrà.

Més val que miris endavant.

Ensenya’m la poteta blanca per sota la porta.

Tot és fosc però puc sentir…

S’amaga la lluna i la nit somiqueja.

Et mataré quan tornis per espantar-me. Et clavaré un cop de mall a l’esquena.

Mai més hauré d’escoltar-te. T’enterraré aquest vespre.

Paparres, escorpins i serps, femta seca i fongs podrits.

I una mà negra.

Tot quedarà enrere.

Jo hauré sobreviscut a la tempesta.

gorilla-2691602_960_720

Estándar
Microrelatos

Overdose

  • Marilyn, Marilyn… ¿Puedes oírme?
  • Estoy completamente sorda. (me hubiera dicho si hubiera podido)
  • Te sale sangre por una oreja
  • ¡Con razón no oigo! (hubiera razonado ante la evidencia)
  • No intentes moverte. Ahora mismo llamo a una ambulancia.

Marilyn murió de una sobredosis. No tuve tiempo de llamar a nadie. La dejé allí tumbada y me marché cuando sus manos empezaban a adquirir un color cerúleo muy sospechoso. Tenía los brazos extendidos a lo largo del cuerpo y los ojos cerrados.

No parecía que estuviera dormida, como dijeron después algunos de sus seres queridos. Estaba muerta y parecía una muerta. No parecía ni dormida ni viva.

Qué falsa es la gente cuando no quiere afrontar los hechos y habla por hablar. No había nada que decir ni nada que hacer. La tristeza se alargó como una sombra al atardecer. El alivio también apareció por algún lado, pero se mantuvo oculto porque no era aquél el momento de aparecer.

Pobre tristeza. Pobre alivio. Pobre Marilyn. Pobre muerte incomprendida. Pobre amanecer del día siguiente.

Cuando pienso en ella me quedo en silencio para seguir notando la delicadeza de aquel último instante a su lado. Su traspaso me dejó un rastro de ligereza pasajera. Me dio una tregua para empezar a comprender su nuevo estado. Su no ser. Su no estar. Su no miedo. Su no ella.

Aprender a vivir sin ella es como atravesar un infierno con trozos de paraíso. A ratos me hundo y a ratos me vengo arriba.

A veces, sin querer reconocerlo, pienso que su muerte me brinda la oportunidad de renacer.

syringe-1884784_1920

Estándar
Microrelatos

Record

Volia explicar el  què  li passava però havia signat un pacte de silenci amb la seva consciència.

Se n’havia adonat que la seva veu era tan perillosa que, si un dia parlava,  podria fer esclatar pels aires tot el seu món conegut. Expressar-se seria una acció sense marxa enrere, sense volta de full, sense escapatòria i sense possibilitat de retorn.

Així que només podia plorar i callar. Inventar motius creïbles per al seu disgust i tancar la boca perquè el què havia de dir no ho acceptaria ningú.

Ni tan sols a ella li semblava acceptable.

Per això li donava volada a la seva imaginació i es distreia escrivint i il·lustrant històries increïbles. Semblava que hi tenia talent, per escriure.

Va entendre ben aviat que els adults podien llegir els pensaments dels nens sense cap esforç. Els pares preguntaven, els avis i els tiets i els mestres i els adults del barri preguntaven: – perquè plores?

La resposta havia de ser convincent: “tinc mal de panxa” i “tinc molts deures a l’escola” no servia de gaire, però aquella criatura ja no tenia més respostes que es poguessin explicar. Així que els adults acabaven emprenyats i molestos perquè no aconseguien treure-li una resposta coherent que justifiqués aquell drama.

El plor d’una criatura és molt difícil de suportar gaire estona, així que al final la renyaven o la picaven perquè tingués un motiu “real” per plorar.

Quan es tranquil·litzava pensava que l’únic que necessitava era que l’abracessin ben fort. Necessitava que l’estimessin i ja està. S’imaginava que algun dia els adults li demanarien perdó per no haver estat capaços de comprendre aquell sofriment esfereïdor.

Però els dies passaven, els adults no se n’adonaven, la nena creixia trista a casa i feliç a l’escola. Treia bones notes. Tenia moltes amigues. Va aprendre a expressar-se com una persona adulta. Era sempre responsable. Feia moltes preguntes. Volia ser una dona de profit.

Va escriure molts contes, va dibuixar molts paisatges. Va transformar en lletres la seva impotència i va oblidar aquella necessitat antiga de ser compresa pels altres. Perquè realment, ja no recordava el motiu de la seva pena.

També va aprendre a detectar les necessitats dels altres desenvolupant al màxim la seva empatia. Allò va ser fantàstic. Podia plorar sense reserves mirant una pel·lícula trista, podia emocionar-se escoltant les notícies dramàtiques que sortien a la tele. Podia morir-se de riure amb els acudits dels seus amics d’escola.

Va aprendre a fer sempre el que els adults esperaven d’ella. A fer els encàrrecs sense protestar, a acompanyar a la mare a carregar la compra, a cuidar dels seus germans petits.

I va adonar-se que l’acceptaven molt millor quan estava contenta. Ningú volia una nena trista. La volien riallera i bona nena.

Però la pena persistia. Així que s’esforçava molt durant el dia per veure el millor de la vida amb la llum del sol, i feia servir la nit i els llençols per plorar d’amagat, només una mica cada dia, perquè si plorava molt ja no tenia aturador.

El truc consistia en deixar anar alguna llàgrima i després serrar les dents ben fort , tancar els ulls i pensar en alguna cosa divertida que fes molta gràcia. També l’ajudava a calmar-se abraçar el coixí amb el cos i bressolar-se amb suavitat fins que la son venia a buscar-la per alliberar-la del seu sofriment.

Amb el temps tot s’acaba, i la seva infantesa també es va acabar just en el moment en el qual va decidir marxar de casa. Aquella jove va aprendre a espavilar-se, a treballar i estudiar lluny dels seus. Va pensar que devia ser un mal comú, que tothom tenia malsons i es despertava amb desassossec. Tenia clar que la por i la tristesa eren característiques normals de les persones inquietes i sensibles, que plorar era una característica de la seva personalitat, que l’ansietat era part de la naturalesa humana, i que no hi havia cap motiu per sospitar que aquella conducta suposés cap trastorn de la personalitat.

Podia fer una vida absolutament normal.

Va estudiar a la universitat. Va trobar una feina estable a l’administració de la Generalitat. Es va casar amb un noi que l’estimava amb bogeria. Va tenir un fill preciós que la va convertir en una mare excepcional.

Però una nit gèlida d’hivern, de sobte, va recordar perquè plorava quan era petita.

I no té ganes d’explicar-ho perquè no sap ben bé com ho farà.

Si ho deixa córrer, amb una mica de sort, se li tornarà a oblidar. Potser hi tornarà a posar paraules maques a sobre per construir-se un camí planer per on poder transitar.

Sap perfectament que “cadascú és arquitecte del seu propi destí”.

eye-2005667_1920

Estándar
Microrelatos

Busco amiga

Busco amiga

Per explicar-li el que m’està passant.  Per dir-li que em desperto per les nits amb el cos amarat en suor sobtada per uns malsons inconfessables.

Per que m’escolti sense jutjar-me, em comprengui, m’aporti lucidesa, em transmeti felicitat, em porti a una illa deserta a desconnectar, m’acompanyi a ballar fins que surti el sol, a l’òpera per plorar d’emoció i a nedar mar endins fins que el món desaparegui sota els nostres peus, em faci riure fins que em vinguin agulletes, em sorprengui amb idees creatives, em doni energia, motivació, concentració, em porti a comprar flors, llibres, menjar saludable i roba còmoda.

Jo també busco a una persona amagada sota les pedres de la seva por, espantada, trista i una mica ensopida. Per ajudar-la a caminar amb l’esquena erecta, a connectar amb la realitat, a  plorar de riure i d’emoció, a estimar-se una mica més, a confiar en els altres, a planificar el seu temps d’esbarjo i de treball. La busco per dir-li que no ha de callar tot el que sent  ni oblidar els greuges ni acceptar les situacions que la incomoden.

No és la roba el que la farà sentir còmoda. El que ella necessita és trobar-se còmoda dins de la seva pell.

Ella em busca des de sempre. Jo hi he sigut sempre, al seu costat.

Tant de bo deixi de buscar en els altres i em trobi dins seu.

doll-figure-1827814_1920

Estándar
Microrelatos

Atonía

Soy una tortuga disecada. Vivo en el escaparate de una tienda de taxidermia que regenta un conocido escritor británico. Parezco viva pero estoy muerta. Muerta del todo. Hasta los ojos brillantes son falsos.

A veces me duele un oído cuando percibo frecuencias muy agudas. Pero no es dolor auténtico. Es un residuo de molestia difusa como el de las personas que sienten un miembro amputado.

No me muevo. No me arrastro. No vivo en una playa a merced de los depredadores. Me siento segura y protegida. Pero de mentira. Como estoy muerta sólo me imagino que siento cosas. Pero no. Ya os lo he dicho. Las tortugas disecadas no tienen sentimientos. De hecho son una especie en peligro de extinción. Pero no pasa nada. Ya están extinguidas pero nadie se ha dado cuenta.

Esta noche mi escritor británico se ha quedado dormido en el sofá de la trastienda porque escribe cosas tan aburridas que, a veces, se duerme aunque se haya tomado un café doble bien cargado.

Yo estaba despierta como un búho. Con esa molestia en la membrana del oído interno vibrando intensamente. Cómo si alguien me estuviera hablando desde otro mundo.

No puedo cerrar los ojos. Estoy obligada a verlo todo. Siempre. No tengo opción. Debo ver y escuchar tanto lo que me gusta como lo que no me gusta. No me parece justo.

Cuando he visto al hombre encapuchado que entraba en la tienda he querido gritar, para avisar al escritor de la llegada de un intruso con malas intenciones, pero no puedo. Me he quedado quieta, sorda, muda y muerta con los ojos brillantes mirando al frente en posición estática.

Ahora no veo nada. Creo que estoy dentro de un saco. Me voy de viaje. O eso parece. El intruso le ha pegado un tiro a bocajarro al escritor dormido y me ha cogido con sus suaves manos para llevarme con él.

Me siento emocionada. Mi vida ha dado un giro inesperado.tortuga-del-desierto_600

Estándar
Microrelatos

Consejos

Tienes que coger un diccionario y buscar palabras bonitas. Palabras que te sugieran situaciones positivas. Y cuando tengas muchas escribes un libro que se titule “Los mundos de Yupi” o las “gafas rosas de la felicidad” o “nunca es tarde si la dicha es buena”…

¡Ah!, que ya se ha inventado eso… Pues no escribas nada. Escóndete en tu casa, cierra los ojos, apaga las luces, baja las persianas, tápate con una manta, acurrúcate en posición fetal y llora unas dos horas seguidas.

También tienes la opción de comerte una caja de  galletas de chocolate mientras  ves 4 películas seguidas. Cuanto más dramáticas mejor, pero sirve cualquiera: “la vida es bella”, “One million baby”, “El padrino” “Salvar al soldado Ryan”, “el pianista”, “Titanic”, “Los miserables”…

Bueno, si no quieres ganar peso está la posibilidad de pasarte una semana a base de zumo de limón con apio, cebolla, pimiento, ajos y zanahorias y pollo a la plancha. Puedes comer todo lo que te apetezca, pero sólo de estos ingredientes, sin límite. 8 kilos de pollo y 4 litros de zumo, si te quedas con hambre.

¡Joder!, ¡No te vayas! Te lo tomas todo muy a pecho. Si no quieres escuchar buenos consejos de una amiga pide hora con un psiquiatra, ¡O vete a la playa! ¡A mí qué me cuentas!

Estándar
Microrelatos

Tentación

Tenía ganas de escribirle una carta. También sentía la necesidad de comunicarse con ella por teléfono. Incluso se hubiera conformado con una conexión rápida por chat para decirle 4 frases cargadas de optimismo. Pero la verdad  era que tenía ganas de verla de cerca y hablarle personalmente mirando sus ojos infinitos radiantes de luz.

En realidad, si llegaba a tenerla delante no pensaba ni siquiera en hablar. Le daría dos besos en las mejillas sonrosadas poniendo una mano con suavidad en su nuca y la otra en la espalda  en un gesto de ternura.

Lo más probable es que sus cuerpos se unieran en un cálido y largo abrazo de consuelo.

Seguramente se quedarían sin habla leyendo en sus rostros aquello que no necesita palabras para existir.

Pero con tan solo imaginase la escena empezó a sentir  temor al rechazo,  pavor a lo desconocido, pánico escénico, espanto al ridículo, alarma al repudio, susto raro, sobresalto ignoto, recelo al qué dirán, aprensión ignota, desconfianza cautelosa, canguelo suspicaz, turbación exacerbada, sorpresa pasmosa, asombro consternado, desasosiego frenético y  cobardía asombrosa.

Por eso, en un arrebato retraimiento inesperado,  ignoró sus deseos, siguió trabajando como si el tiempo no existiera y se quedó atrapado dentro de su coraza esquizofrénica  llena de  miedo y  de violencia contenida.

Estándar