Microrelatos

Orden

Se queda parada intentando recordar alguna cosa. Mira al vacío. Busca una palabra. Visualiza en su mente un trozo de papel blanco. Se mira las manos y las uñas. Se tumba en el sofá y se levanta para abrir la puerta de la calle, pero no hay nadie fuera. Vuelve al sofá. Se duerme. Se levanta más tranquila. Tiene la boca seca. No tiene sed. Le duele un poco la tripa. No tiene hambre.

Intenta recordar algo. Pero no se acuerda. El tiempo está parado. Pasa los dedos delicadamente por encima de su vestido. Sigue con el índice el dibujo de una flor.

Acaricia los objetos que encuentra. Huele las chaquetas que hay colgadas en el ropero del recibidor.

Se toca el pelo. Se queda quieta. Juega a encoger y estirar los dedos de los pies. Se mece sobre si misma. Asiente con la cabeza. No está triste. Ni contenta.

Ahora que toma su medicación a diario tiene las emociones en orden. Todo está controlado y en su sitio. Ya no hay llantos, ni ataques de pánico, ni temblores, ni pellizcos en el estómago, ni sensaciones (ni buenas ni malas).

Ya no tiene miedo, ni se siente vulnerable, ni insegura.

Sonríe siempre a todo el mundo pero ya no le sale ninguna carcajada espontánea de esas que nacen en el estómago para explotar súbitamente en el rostro y en la voz.

Ve los días pasar con todo su esplendor.

Hoy le ha llegado una carta de publicidad de un programa de televisión que quiere ofrecer a la población elementos de reflexión activa sobre temas diversos. El tema de esta semana gira en torno al lema: “El tiempo es lo mejor que tienes: hazlo tuyo”

pills-824991_1920

Estándar
Microrelatos

Cerca

Estoy tan cerca que cierro los ojos y me quedo quieta para sentir la proximidad del calor imaginado. Y por un momento me olvido del perímetro de mi círculo cerrado.

En mis pesadillas ruge el mar bajo una lluvia amenazadora. Vibra el cielo encapotado con unas tonalidades increibles de azul oscuro intenso. Me quedo sola pero no me voy de la playa. Me sumerjo en el agua, que no está fría, y cuando levanto la vista veo que las nubes han dejado un hueco por el que se filtra un haz de luz convertido en la promesa de un tiempo mejor. Y me tumbo en la arena blanca sabiendo que esa luz que se filtra es para mí.

– Eso has soñado?

– Si! el cielo era precioso!

beach-2836300_1280

Estándar
Poesia

Foliage

Quan aconsegueixis desxifrar els meus pensaments ja serà massa tard. M’hauràs perdut per què no he estat mai teva ni de ningú.

No permetré que t’acostis mai més a la meva calidesa ni que et submergeixis dins del meu mar ni que deixis les empremtes dels teus peus a la platja dels meus sentiments.

Sóc un riu que navega desbordat per una cascada salvatge. Sóc una tempesta que passa de pressa i després sóc el sol que escalfa la terra.

Sóc la olor que desprenen els pètals d’una rosa vermella.

Sóc una mare amb els braços oberts.

Sóc un port amb un far.

Sóc una llavor amagada en la foscor; enterrada sota un clot de compost orgànic.

Sóc una àliga i una guineu i una lleona i una fura.

Maleeixo a qui em fa mal.

Oblido i perdono.

I passo pàgina.

I m’obro com un llibre en blanc tota plena de curiositat insaciable.

foliage-4574860_1920

 

Estándar
Microrelatos

Hiperestèsia

Sempre que posava aquella música se li eriçaven els pèls de tot el cos. Havia aconseguit delimitar dins del seu cervell un espai al que hi anava cada vegada que volia elevar-se a un estat màgic d’ingravidesa sensorial.

Tancava la porta de l’habitació, engegava l’equip de so, s’estirava al mig del llit amb els ulls tancats i els braços esbatanats mirant el cel i respirava profundament acompanyada per la melodia.

La tonada pujava i baixava, la percussió marcava un ritme diferent en cada peça i la cadència del seu alè li escalfava els llavis quan repetia les lletres florides de cada cançó.

Un fil invisible connectava el seu cervell amb la sensibilitat de cada porus de la seva epidermis.

Tota ella es convertia en un instrument carnal per on les ones de la música s’entretenien a dibuixar-li símbols infinits sobre la pell que la feien vibrar amb un plaer indescriptible.

L’habitació desapareixia, els núvols de tempesta es desfeien convertits en rajos de sol tamisats per una boirina que la mantenia arrupida dins d’una abraçada sòlida i temperada.

Una emoció trepidant la feia agitar-se i tremolar quan arribava al clímax del crescendo intens de les notes que sortien de cada instrument.

Quan acabava, radiant i exhausta, tornava a respirar profundament i sortia a passejar per la natura per carregar d’energia renovada el seu esperit lleuger.

L’altre dia va llegir un article sobre una patologia que és producte de l’exageració morbosa de la sensibilitat. Però ella se sent ditxosa de comptar amb aquesta capacitat que més aviat li sembla un “superpoder”.

bath-465577_1920

Estándar
Microrelatos

Sacrificis per amor

La Sònia està molt enamorada del seu home. Es van conèixer al primer curs de l’institut i es van casar quan tots dos tenien 25 anys. Formen un matrimoni sòlid i durador capaç de resistir la monotonia del temps i les crisis de les diferents etapes de la vida per les quals ja han passat. El seu secret per mantenir la flama encesa i les papallones a la panxa és dir-se sempre la veritat, ser absolutament sincers l’un amb l’altra.

Aviat celebraran les noces de plata i tots dos es troben en plena forma. Bé, la Sònia no tant.  Ella té la panxa flàccida i ha agafat uns quilos de més. El cul cada dia li penja una mica més i des de l’estiu que no es pinta els ulls perquè nota que el maquillatge i la màscara de pestanyes només li accentuen els signes de la seva maduresa incipient. Fa mesos que no va al gimnàs perquè no està passant per un dels seus millors moments anímics. Entre les hormones de la premenopausa, l’adolescència del seu fill, la mort de la seva mare, el canvi de feina i la imminència de la cinquantena se sent una mica desmotivada.

El Joel li ha fet comprendre que ja no és tan atractiva perquè està massa grassa. No li agrada que la Sònia l’abraci per les nits, com solia fer quan estava més prima, perquè diu que amb tant de pes a sobre no pot conciliar la son.

També s’ha cuidat de dir-li de bones maneres que li fa fàstic quan ella deixa anar ventositats mentre dormen o a qualsevol hora del dia. El Joel li explica assertivament a la Sònia que haurien de ventilar més sovint la casa perquè amb tants gasos que se li escapen, se sent molta pudor d’excrements i és molt desagradable viure d’aquesta manera. Gairebé insuportable.

El Joel és molt bona persona. La sinceritat és el seu punt fort. Per això la Sònia n’està tant del Joel. Aquest mes la Sònia ha demanat hora a una clínica privada que li posarà una pilota gàstrica a l’estómac. Està ben convençuda que deixarà de tenir tanta gana. Està segura que una vegada aconsegueixi menjar menys i perdre pes, se sentirà més animada per reprendre la seva activitat al gimnàs.

Des de Nadal que no tasta el sucre i ha moderat molt la ingesta de brioxeria industrial.

Però aquest diumenge ha comprat una coca de sucre a la pastisseria i se l’ha cruspida tota sencera per berenar mentre mirava una pel·lícula molt emotiva que feien per la tele.

La Sònia s’ha menjat tota la coca ella sola en un atac d’ansietat i després s’ha pres una infusió Detox per depurar l’organisme. Però la barreja no se li ha posat bé. Ha anat al lavabo i s’ha ficat els dits a la gola per provocar-se el vòmit. Ha tret la coca, el dinar i la pinya natural que havia pres per postres al migdia.

Ja té una edat per saber que aquestes pràctiques poden ser l’inici de greus trastorns amb l’alimentació però faria qualsevol cosa perquè el seu home la tornés a desitjar amb la bogeria dels primers anys. Quan la passió els arrossegava sense treva per una muntanya russa d’adrenalina addictiva.

No vol sentir-se més com una truja matussera. Segur que se’n sortirà.

porc

Estándar
Poesia

Animal salvatge

La claror d’un lot despunta sobre una llosa fosa i llefiscosa.

Aquí m’amagaré perquè no em vegis ni m’escoltis respirar.

Tot és fosc però puc sentir…

Peülles de ruc tallades a trossos dins d’un ignominiós forat.

Claveguera de rates i gats negres on s’hi pixen les persones.

Sota un llençol no es veuen les paraules que han nascut mortes.

Son un sospir que es confon amb el vent.

Se m’està podrint aquest pijama de flors salvatges.

Botes amb fang i peixos i pans foradats amb safrà.

Més val que miris endavant.

Ensenya’m la poteta blanca per sota la porta.

Tot és fosc però puc sentir…

S’amaga la lluna i la nit somiqueja.

Et mataré quan tornis per espantar-me. Et clavaré un cop de mall a l’esquena.

Mai més hauré d’escoltar-te. T’enterraré aquest vespre.

Paparres, escorpins i serps, femta seca i fongs podrits.

I una mà negra.

Tot quedarà enrere.

Jo hauré sobreviscut a la tempesta.

gorilla-2691602_960_720

Estándar
Microrelatos

Overdose

  • Marilyn, Marilyn… ¿Puedes oírme?
  • Estoy completamente sorda. (me hubiera dicho si hubiera podido)
  • Te sale sangre por una oreja
  • ¡Con razón no oigo! (hubiera razonado ante la evidencia)
  • No intentes moverte. Ahora mismo llamo a una ambulancia.

Marilyn murió de una sobredosis. No tuve tiempo de llamar a nadie. La dejé allí tumbada y me marché cuando sus manos empezaban a adquirir un color cerúleo muy sospechoso. Tenía los brazos extendidos a lo largo del cuerpo y los ojos cerrados.

No parecía que estuviera dormida, como dijeron después algunos de sus seres queridos. Estaba muerta y parecía una muerta. No parecía ni dormida ni viva.

Qué falsa es la gente cuando no quiere afrontar los hechos y habla por hablar. No había nada que decir ni nada que hacer. La tristeza se alargó como una sombra al atardecer. El alivio también apareció por algún lado, pero se mantuvo oculto porque no era aquél el momento de aparecer.

Pobre tristeza. Pobre alivio. Pobre Marilyn. Pobre muerte incomprendida. Pobre amanecer del día siguiente.

Cuando pienso en ella me quedo en silencio para seguir notando la delicadeza de aquel último instante a su lado. Su traspaso me dejó un rastro de ligereza pasajera. Me dio una tregua para empezar a comprender su nuevo estado. Su no ser. Su no estar. Su no miedo. Su no ella.

Aprender a vivir sin ella es como atravesar un infierno con trozos de paraíso. A ratos me hundo y a ratos me vengo arriba.

A veces, sin querer reconocerlo, pienso que su muerte me brinda la oportunidad de renacer.

syringe-1884784_1920

Estándar