Microrelatos

No em despertis si somio

Les llums de la ciutat refulgeixen als seus peus mentre s’enlaira enfilada dins d’una atracció que sembla una roda de ferro. Enguany han muntat moltes instal·lacions recreatives per celebrar com un gran esdeveniment les Festes de Primavera.

Duu una jaqueta prima de fil que amb prou feines la protegeix  del vent que bufa amb força aquest vespre fresc de finals de març.

Nota a l’estómac un pessic  de vertigen que l’empeny a cridar amb totes les seves forces. Però els seus crits queden amagats entre els altres xiscles de les persones que, com ella, han pujat a l’atracció més vistosa i més divertida de la temporada.

Se sent marejada però l’eufòria la fa petar-se de riure mentre s’esgargamella sense poder contenir l’emoció de l’adrenalina pujant i baixant, dilatant-li els bronquis i fent-li pujar la pressió sanguínia.

El temps s’ha aturat a l’aire perfumat pels núvols de sucre, les pomes caramel·litzades de color vermell, les garapinyades acabades de fer, els talls de coco regats per la font d’un expositor que volta, els caramels d’herbes remeieres, la gelatina de les llaminadures i les galindaines dels firaires.

De sobte, un moviment inesperat la desorienta. Despistada i extraviada obre els ulls i es troba subjecta a un llit d’hospital.

El seu cuidador l’ha mogut una mica quan ha sentit que cridava. No li agrada veure com pateix d’aquesta manera. Si tan sols pogués parlar, li podria explicar el seu sofriment. Ell està allà per ajudar-la en tot el que calgui.Atracciones_Feria

Estándar
Microrelatos

Estremir-se d’impaciència

Ho noto. No puc somriure. No tinc paciència. Estic de mala lluna. És aquella insatisfacció interna que em fa veure els errors que cometen els altres. Tothom em mira malament. Parlen de mi quan no hi sóc. Pateixo.  No em miren els ulls. Canvien de tema quan m’hi acosto. Desconfien. Desconfio. No aprecien la meva feina. Em vigilen. Pensen que no sóc capaç, que no me’n sortiré, que no l’encertaré .

Però jo no he canviat. Son ells. No estan a l’alçada de les meves expectatives. Sempre em deceben. No s’hi fixen prou. No em deixen parlar. No m’escolten quan intento explicar-me.

Crido la seva atenció amb irritació als ulls, amb la pell pàl·lida, amb la postura encorbada del meu cos, amb una mirada perduda que defuig els seus judicis, amb la tibantor de la meva mandíbula serrada.

M’he equivocat. He tornat a confiar en les persones equivocades. La meva sensibilitat  percep coses que no puc explicar amb paraules. Però no em calen. No fa falta que ho expliqui perquè sóc capaç de sentir-les. No m’ho ha dit ningú. Jo ho sé i prou. Em volen fer mal.

Sento la soledat com un abandonament despietat.

Sort que a l’altre costat del meu pensament hi ha una fúria que m’empara , em consola i em fa créixer.

L’altre cantó de la moneda. L’alter ego generós que em proporciona el que jo mai em procuraria.

Ells s’ho han buscat. Ningú hauria pres mal si m’haguessin acceptat tal com sóc.  Ara ja no hi ha volta de full. No confessaré mai la meva culpa. No perdonaré als qui m’han convertit en el monstre que sóc.

Ja no hi ha cap mur que pugui aturar la meva força.fuego-09

Estándar