Digues que m’estimes si no saps què dir-me

T’acostes lentament. Primer arriba el teu esguard curiós i després amb la mà  m’acaricies la cara.

Em mires i somrius perquè t’agrado però no les tens totes. Dubtes. No goses. Desvies la vista uns segons i sospires. Tornes a fixar els teus ulls en els meus amb delit. Tens les pupil·les dilatades. El pols se’ns accelera a l’uníson perquè el desig creix per moments.

Jo també somric i la meva cara brilla perquè estic molt excitada. Sóc tota ales i passió reprimida feta un garbuix de contradiccions. Dubto. No goso. Sospiro. Estrenyo els punys per baixar la intensitat de l’impuls que em domina.

Tinc ganes de treure’m la roba, de ballar despullada, de desfer-me a petons dins de la teva boca.

Em giro per marxar abans de perdre el control dels meus actes. En el fons espero que m’aturis, que m’agafis d’una revolada per dir-me que tu també estàs a punt de deixar caure les teves resistències.

Però no dius res. No és el lloc ni el moment. El teu somriure s’esquerda quan et dono l’esquena per baixar de l’autobús en un estat de confusió que em trasbalsa enormement.