Tinc 9 anys

Maleïdes mosques que es paren a beure sobre la síndria vermella que ha encetat la iaia a la taula del menjador.

Uns peücs de llana blanca amb un voraviu blau suren a la vànova del llitet del meu germà petit. Es mouen al ritme de la seva respiració.

Penso en el biberó, els bolquers, la robeta petita i en els seus ulls rodons com els d’un peixet indefens.

Els sofàs son tous i amb una manta s’hi està bé. Segur que aquí adormida ningú em demanarà què em passa, ni per què ploro. Somio amb una boleta de gelatina que se m’escapa dels dits. És l’hora de la migdiada. No sé on s’ha ficat tothom. Estic sola i m’adormo amb la manta al sofà tou.

Quan em desperto tinc els ulls inflats i vermells de la plorera d’abans però ja no vull recordar el motiu. Penso en coses boniques, en olors dolces i en el dies radiants al sol caçant papallones abans que arribés el meu germanet.

Tinc una llibreta on he començat a escriure històries apocalíptiques.

He dibuixat les gallines que tanta por em fan.

Aquesta matinada m’he despertat amb una paella bruta d’oli a dins del llit. Diu la mare que sóc somnàmbula.

També m’he pixat a sobre. He mullat el pijama i el llit encara que ja sóc gran.

Em desperto cada dia amb el dit polze de la mà dreta a la boca. El dit gros s’ha deformat i l’ungla s’està tornant negra però jo no me n’adono i em torno a despertar amb el dit remullat a la boca.

Ja no sóc petita.

Somio gallines que m’ataquen.

Ploro perquè el què em passa no té solució.

Si podés explicar-ho tot s’arreglaria però tinc por de morir-me.

I si ho explico em mataran amb una escopeta. Igual que van matar el «Jeday».

Vaig plorar molt per aquell Seter irlandès que es deia com el Mestre Jedi d’Stars Wars. El van llençar des del pont de la carretera per on passava la cloaca i vaig veure de lluny la seva inconfusible silueta morta de color canyella brillant. L’aigua bruta de les clavegueres li passava per sobre de les potes però el llom de l’animal restava a la vista totalment immòbil.

L’aneguet que vam recollir a la riera també el van matar perquè cagava molt i feia soroll a la nit. “No podem viure amb animals a casa”.

Em miro al mirall de perfil. Els omòplats m’han crescut desmesuradament. Estic massa prima. Sóc geperuda i molt lletja.

Observo una foto meva de quan era molt petita, de quan era perfecta. La nena de 9 anys que sóc ara ja no sembla la mateixa nena de la imatge que contemplo embadalida.

Aleshores no hi havia al món una criatura més bonica que jo.

 

 

 

 

UCI

La primera vegada que va visitar l’illa feia una mica de fred però s’hi estava bé. Mirava tot el que l’envoltava amb les ganes d’aquell que busca espurnes de llum a la foscor.

La primera impressió sempre és important i no va ser bona així que va intentar oblidar-la de seguida perquè no tenia ganes de més soledat. S’havia imaginat una nova manera de comportar-se en societat. Seria càlid i obert, confiat i rialler, segur de si mateix i empàtic.

El seu estat d’ànim era el mateix a l’illa que a qualsevol altre lloc del planeta però com que havia pres la determinació de sentir-se alliberat va aprofitar l’embranzida de la decisió per dibuixar al seu cervell un entorn millor.

Però els seus dibuixos sempre havien estat efímers. No s’havia entretingut mai a repassar-los amb tinta ni a pintar-los amb pintura plàstica. L’aquarel·la i els llapis de colors eren els seus materials preferits, encara que les predileccions són inconscients i automàtiques com els airbags dels cotxes.

Cada moment que passava es feia claustrofòbic com l’espai diminut dins d’una illa asèptica com aquella.

Els segons anaven caient com gotes d’aigua que, a força de repetir la seva cadència, foraden la pedra més dura.

Tot eren bones intencions barrejades amb pinzellades d’esperança tènue com el seu alè.

 

La segona vegada l’illa se’l va menjar viu. Ni tan sols va tenir temps de fer-se il·lusions mentre el punxaven, el lligaven, li envaïen el cos amb aparells monstruosos i li tallaven el coll per fer-li arribar oxigen als pulmons a través d’uns tubs de plàstic.

El final del final va arribar com una benedicció plena d’agraïment infinit.

DEP Papà