Taller d'escriptura creativa

Bullyng

L’Espiral
Alguna cosa la preocupa i mentre parla entretinguda amb les seves amigues, la Maria, asseguda a la vora del mar, no para de dibuixar una i una altra vegada la forma d’un cargol donant voltes concèntriques amb les mans. El dibuix comença amb una rodona ben grossa que es va cargolant dins d’ella mateixa i acaba amb un punt central immòbil. El lloc exacte on començarà a desfermar-se el seu huracà emocional pel qual encara no ha trobat paraules però que ja té una configuració perfectament definida.
Per primera vegada, després d’empassar-se el dolor dels insults i les vexacions, ha parlat amb la Natàlia. Li ha dit que se sent reclosa a dins del seu cos incapaç de reaccionar. Que té una ràbia a dins que no la deixa moure’s. Quan el Manel se’n fot d’ella amb qualsevol excusa la resta de la classe riu com si el que li diu aquell desgraciat tingués cap gràcia. Ella no riu pas. De moment calla però ja està esgotant els límits de la seva paciència. No sap pas per on li sortirà la fúria però serà ben bé com un cicló que ho deixarà tot devastat al seu voltant i tindrà exactament la forma que la Maria està dibuixant a la sorra.

El “pre-plor”
Sent la cara adormida, congestionada, vermella i calenta. Aguanta com pot la inundació que està a punt de produir-se a dins dels seus ulls vermells per la irritació. La boca s’ha transformat en un rictus espantós com el somriure invertit que es maquillen els pallassos a la cara. Li tremola lleugerament la barbeta i una gota salada rellisca per les seves fosses nassals fins als llavis. Sent el batec del cor a dins del seu pit com un animal salvatge intentant escapar d’una trampa. Se li han enrampat els dits de les mans i li costa mantenir l’aire desimbolt que sol mostrar quan està envoltada de la gent de classe. Inhala l’aire enrarit de l’aula a glops desesperats buscant més oxigen per als seus pulmons comprimits. Perquè ningú ha obert les finestres? Només li queda la fugida o l’atac i en una mil·lèsima de segon ha decidit que avui no s’escapolirà. Per això es concentra en l’estilogràfica que té a sobre de la taula i l’agafa amb una força ingent tot just esdevinguda per sorpresa. Ja no hi ha marxa enrere. S’acosta amb decisió al Manel i li clava la punta metàl·lica de la ploma a la jugular sense deixar caure ni una llàgrima.

Estándar
Poesia

Foscor

Visc amb uns records oblidats en un forat de la memòria. Tot allò que va passar em demostra qui era l’escòria.

He de perdonar per trobar la pau que em va ser arrabassada. Desaprenc el que no puc digerir i trenco la girada.

Faig oïdes sordes a les paraules bordes que m’he hagut d’empassar.

Sóc una dona. Era una nena.

Encara sento pena.

I una vergonya feréstega que m’és aliena

Estándar