Estimar

L’Àngel té una edat difícil. Com que se li donen molt malament els estudis ha deixat el batxillerat i ha començat a treballar a un supermercat del barri. En plena adolescència s’ha enamorat perdudament d’una jove princesa que viu al mateix barri que ell.

La princesa és tan bonica i tan perfecta que l’Àngel no es creu capaç de seduir-la perquè al costat d’ella se sent com un gripau miserable fora d’una bassa.

Però el noi ha estat de sort. Com que la princesa necessita treballar per pagar-se els estudis ha demanat feina a mitja jornada al mateix supermercat que ell.

Fer-se amic de la princesa ha estat més fàcil del que s’imaginava. Ella també se sent com una granota fora d’una bassa així que quan l’Àngel l’ha mirat amb aquells ulls plens d’amor incondicional ha sentit un alleugeriment extraordinari.

En dos mesos s’han fet amics inseparables i quan ha arribat l’estiu, les hormones, la calor i la poca roba han propiciat un acostament íntim que els ha fet tocar el cel amb les mans. La seva relació amorosa ja dura un any.

Tothom sap que els amors d’adolescència no viuen per sempre. L’Àngel també ho sap i, com que pateix molt per la ruptura inevitable que veu a venir, ha decidit engegar-ho tot a rodar i enviar a passeig a la princesa. Té molta por de que tota aquesta felicitat sigui un miratge, de que algun dia la princesa se n’adoni que ell és un gripau i fugi esglaiada. No pot arriscar-se. La vida és molt curta i no hi ha res pitjor que sentir-se rebutjat.

L’Àngel és un home afortunat. Quan va deixar plantada la princesa es va pensar que ningú mai l’estimaria però ja porta trenta anys vivint amb una dona esplèndida que li ha donat tres fills preciosos. De tant en tant pensa en la princesa i se li escapa un sospir perquè s’imagina com li hauria anat la vida si s’hagués arriscat a estimar la princesa malgrat les seves pors.

Aquest matí, l’Àngel passejava pel seu barri contemplant els carrers engalanats de flors per la festa major. Després de discutir amb la seva dona per una bajanada ha sortit de casa de mal humor i s’ha assegut a una terrassa per prendre un cafè amb gel. Encara fa calor tot i que l’estiu s’ha acabat. Mentre fa petits glops al cafè ha aixecat la mirada i ha vist passar la princesa acompanyada d’una nena jove que, a jutjar per la semblança física, deu ser la seva filla. Si! No hi ha dubte, son mare i filla. Van carregades de bosses amb llibres i carpetes. No paren de xerrar i somriure com fan les bones amigues. Com fan les persones que s’estimen i son felices.

L’Àngel ha sentit una fiblada de dolor al pit. No pot deixar de pensar que la vida és massa curta. Molt més curta que no pas li semblava quan era adolescent. Ha tancat els ulls i s’ha imaginat com encaixaria ell enmig d’aquelles dues dones enamorades de la vida. Ha pensat en la seva pròpia família i en els dies que passen sense somriure ni estimar-se perquè la rutina s’ha encarregat d’enterrar les il·lusions i pintar de quotidianitat els esdeveniments de cada dia.

L’Àngel, de sobte, ha decidit anar a comprar un ram de flors per la seva dona i unes entrades per un concert de Jazz que tant els agrada a tots dos. Ja està fart d’imaginar princeses i vides alternatives. Ja n’hi ha prou de pensar que ningú l’estima. Ja està bé d’amagar la sensació de fracàs darrere dels altres.

S’ha aixecat de la cadira decidit a canviar alguna cosa de la seva vida per sentir-se feliç. A partir d’ara, ha pensat, tornaria a dormir abraçat al cos de la seva dona com si no s’hagués de despertar a l’endemà, li faria molts petons i abraçades per sentir la olor del seu cos generós, li acaronaria els cabells, farien plans junts, anirien de viatge amb els nens, li regalaria balades precioses, sortirien a caminar amb els gossos amb les primeres llums del matí, li regalaria un diamant amb el seu nom gravat, li cuinaria els millors plats, prendrien unes cerveses al jardí de casa a la llum de la lluna, mirarien pel·lícules boniques agafats de les mans al sofà, jugarien a cartes sense fer trampes o a endevinar l’any de la cançó que sona al fil musical.

Té el cap fet un garbuix. Li segueix fent mal el pit però ell només pensa en arribar a casa per mirar els ulls de la seva dona com si la veiés per primera vegada. A la seva ment sona una cançó de Julia Michaels, preciosa, que vesteix els seus pensaments de gloria “Yeah, I got issues And one of them is how bad I need you”.

L’Àngel no ha arribat a temps de canviar res. A mig camí de casa s’ha desplomat com un ocell sense ales i ha caigut desmaiat al terra de llambordes del carrer. A la seva camisa blanca de cotó ha quedat una taca de sang amb forma de cor que ha deixat astorat al personal sanitari que l’ha vingut a atendre quan algú ha trucat al 112.

Contradiccions

 

Es van trobar al vestíbul del centre mèdic. El Raül estava assegut esperant el seu torn per veure l’uròleg i la Rebeca es dirigia decidida cap a la primera planta on havia quedat amb el dermatòleg.

Havien compartit moltes hores de biblioteca quan cursaven la carrera de Ciències Polítiques a Barcelona però després de deixar la facultat no s’havien tornat a veure tot i que mantenien contacte esporàdic a través del correu electrònic. En aquella època d’estudis, exàmens i nervis sempre hi havia lloc per converses filosòfiques sobre el sentit de la vida, per un cafè a una terrassa de les rambles i per estones de confidències i rialles.

El Raül havia trobat feina fixa a una empresa multinacional, s’havia casat amb la seva noia de tota la vida i després de molts intents per aconseguir un embaràs havien tingut una bessonada que tot just havia començat l’educació primària al setembre. Atabalat i angoixós, però orgullós, intentava sostenir el neguit de la seva paternitat aclaparadora a base de tranquil·litzants.

La Rebeca treballava a la funció pública, havia conviscut molts anys amb un poca pena que tenia canvis sobtats de personalitat i després d’una lluita interna esgotadora acabava de posar fi a una relació turmentosa que li havia robat deu anys de la seva existència. Des de l’estiu que compartia pis amb una infermera d’urgències que havia conegut una nit en plena crisi d’ansietat. Sola i abatuda, però alleujada, intentava pujar l’ànim a base d’esport i meditació.

La Rebeca aguantava les llàgrimes i empassava saliva mentre explicava al Raül les aventures de la seva nova vida. No era capaç de confessar-li la seva profunda soledat ni la seva sensació de fracàs. Aquella Rebeca genuïnament optimista de la facultat ja no existia.

El Raül evitava la mirada directa i es fregava el clatell mentre expressava l’amor incommensurable que sentia vers els seus  fills. No era capaç d’explicar a la Rebeca la seva crisi existencial estrepitosa ni el motiu del seu humor deplorable. Aquell Raül autènticament carismàtic de la facultat s’havia desdibuixat completament.

El sol d’octubre entrava pletòric pels grans finestrals del consultori deixant al descobert els pensaments que s’amagaven darrere d’aquelles paraules pronunciades que no encaixaven amb els missatges no verbals que emetien els seus cossos.

Una satisfacció forçada va tallar l’aire quan es van fer dos efusius petons de comiat perjurant que s’escriurien.

Resultava molt més fàcil comunicar-se a través de missatges asèptics que es podien llegir sense interferències contradictòries dins de la pantalla de l’ordinador. Així podien obviar els detalls íntims dels especialistes mèdics que els estaven tractant algunes malalties associades a l’estrès i a la depressió.