Es van trobar al vestíbul del centre mèdic. El Raül estava assegut esperant el seu torn per veure l’uròleg i la Rebeca es dirigia decidida cap a la primera planta on havia quedat amb el dermatòleg.
Havien compartit moltes hores de biblioteca quan cursaven la carrera de Ciències Polítiques a Barcelona però després de deixar la facultat no s’havien tornat a veure tot i que mantenien contacte esporàdic a través del correu electrònic. En aquella època d’estudis, exàmens i nervis sempre hi havia lloc per converses filosòfiques sobre el sentit de la vida, per un cafè a una terrassa de les rambles i per estones de confidències i rialles.
El Raül havia trobat feina fixa a una empresa multinacional, s’havia casat amb la seva noia de tota la vida i després de molts intents per aconseguir un embaràs havien tingut una bessonada que tot just havia començat l’educació primària al setembre. Atabalat i angoixós, però orgullós, intentava sostenir el neguit de la seva paternitat aclaparadora a base de tranquil·litzants.
La Rebeca treballava a la funció pública, havia conviscut molts anys amb un poca pena que tenia canvis sobtats de personalitat i després d’una lluita interna esgotadora acabava de posar fi a una relació turmentosa que li havia robat deu anys de la seva existència. Des de l’estiu que compartia pis amb una infermera d’urgències que havia conegut una nit en plena crisi d’ansietat. Sola i abatuda, però alleujada, intentava pujar l’ànim a base d’esport i meditació.
La Rebeca aguantava les llàgrimes i empassava saliva mentre explicava al Raül les aventures de la seva nova vida. No era capaç de confessar-li la seva profunda soledat ni la seva sensació de fracàs. Aquella Rebeca genuïnament optimista de la facultat ja no existia.
El Raül evitava la mirada directa i es fregava el clatell mentre expressava l’amor incommensurable que sentia vers els seus fills. No era capaç d’explicar a la Rebeca la seva crisi existencial estrepitosa ni el motiu del seu humor deplorable. Aquell Raül autènticament carismàtic de la facultat s’havia desdibuixat completament.
El sol d’octubre entrava pletòric pels grans finestrals del consultori deixant al descobert els pensaments que s’amagaven darrere d’aquelles paraules pronunciades que no encaixaven amb els missatges no verbals que emetien els seus cossos.
Una satisfacció forçada va tallar l’aire quan es van fer dos efusius petons de comiat perjurant que s’escriurien.
Resultava molt més fàcil comunicar-se a través de missatges asèptics que es podien llegir sense interferències contradictòries dins de la pantalla de l’ordinador. Així podien obviar els detalls íntims dels especialistes mèdics que els estaven tractant algunes malalties associades a l’estrès i a la depressió.