Microrelatos

Malestar

El Biel i la Claudia han tornat a la feina després d’haver passat un estiu molt mogut. Com que es van casar a l’agost van ajuntar les vacances amb els 15 dies de permís matrimonial que els hi corresponien a les respectives feines i han fet una bona desconnexió.

Han estat als Estats Units i al Canadà. Han vist paisatges preciosos. Han fet moltes fotos. Han comprat records per a la família.

La seva nova casa està al mig d’un bosc, a una urbanització situada entre dos pobles petits de muntanya.

La Claudia fa dies que no es troba bé. Ha començat a notar un malestar general que ella ha atribuït al canvi de vida. Es nota cansada, melancòlica, amb poca energia vital.

El Biel no havia estat tan feliç en tota la seva vida. Li explica a tothom la gran sort que ha tingut de casar-se amb una dona amb tantes virtuts. Li sembla la dona perfecta. Se sent eufòric. Li fa regals gairebé cada setmana. La mira quan dorm. L’acompanya a tot arreu. Vol saber cada cosa que la inquieta. S’ha convertit en la seva ombra protectora. Quan surten a sopar amb els amics ell explica anècdotes de la Claudia i tothom s’ho passa bé amb les històries d’home enamorat que explica el Biel.

Com és possible que el Biel sigui una persona tan diferent quan es queden sols a casa?

Tot és confús. Ella veu que alguna cosa no va bé però no sap detectar què és.

Ell s’enfada sovint per detalls que no tenen gaire importància.

Ella intenta rectificar perquè ell li fa peticions que son fàcils de complaure, però tot plegat és bastant imprevisible. No sap mai si el que farà molestarà a la seva parella, així que, de mica en mica deixa de fer moltes coses, com sortir amb les amigues o visitar a la seva família.

Com ho pot saber, la Claudia, que tardarà dècades en prendre consciència de que el Biel no se l’estima?

Com ho pot saber, la Claudia, que s’ha casat amb un depredador?

wolf-1990557_1920

Estándar
Microrelatos

Amic meu

animal-1839808_1920

Et vaig anar a buscar a la residència canina “Els tres pins”. Només tenies dos mesos i semblaves un petit peluix de pèl blanc llustrós. Els teus germans corrien per l’oficina on em van rebre els criadors. Allà vaig saber que els seus gossos tenien un caràcter tranquil i estable. Em van parlar de la gran intel·ligència dels Golden Retriever i de la seva capacitat per ajudar a persones amb teràpies assistides per animals.

  • Has de triar-ne un!, el que més t’agradi!

Però jo no et vaig pas triar. Vas ser tu qui et vas acostar a mi. Erets el més poruc i el més dòcil de la cadellada. Et vaig agafar en braços i et vas quedar arraulit contra el meu cos amb aquella dolçor menuda i delicada que em va enamorar a l’instant.

En pocs mesos ja tenies l’alçada d’un gos adult,  l’aspecte harmoniós i proporcionat propi de la teva raça i una expressió bondadosa que deixava endevinar el teu caràcter afable.

Vas ser la meva joguina feliç. Em deixaves pentinar durant hores el teu pèl daurat i brillant com el blat d’estiu, fins que et quedaves relaxat amb aquella expressió de tranquil·litat que només tu em sabies transmetre.

Aquest matí he refermat que la teva malaltia no tenia operació viable i he sabut que t’havia de deixar anar. No he tingut opció, Urco. M’hagués agradat explicar-te que havia arribat el moment de morir però no he tingut valor de parlar-te’n. Tu estaves una mica inquiet, com sempre que anem a la clínica. L’anestèsia ha començat a fer el seu efecte a través de la via que t’ha posat la veterinària. T’has acostat al meu cos, amb aquella dolçor menuda i delicada que em va enamorar, demanant-me sense paraules que no deixés d’acariciar-te.

  • Sóc aquí guapo! Sóc amb tu!

I per última vegada t’has quedat adormit als meus braços amb una confiança tan immensa que m’ha deixat el cor encongit i l’ànima tota plena del teu amor infinit.

Gràcies Urco!

08 d’abril de 2008- 21 d’agost de 2019

Estándar
Microrelatos

Lladrenys d’Amunt

dog-4393516_1920

Lladrenys és un poble de muntanya de cinc mil habitants. Té una ubicació perfecta per fer caminades resseguint el riu o travessant les muntanyes que envolten el petit municipi.

Els seus habitants son molt feliços. Segons l’informe anual de la felicitat publicat per l’ONU és la població més feliç del món molt per davant del rànquing que encapçalaven Finlàndia i Noruega. Viuen principalment de la indústria tèxtil i del turisme que rep als estius de forma massiva.

La població compta amb dos metges de capçalera. El Doctor Camins és un bon professional. Tant aviat cus una ferida oberta com diagnostica ràpida i encertadament malalties rares o comunes. És conegut per tots els Lladrenyencs per les seves xerrades divulgatives i per les seves exhortacions a la vida sana i a les caminades regulars. Gràcies al bon home de ciència, el poble està sempre ple de gent de totes les edats a totes les hores del dia passejant al menys vint i cinc quilòmetres seguits (plogui, nevi o faci un sol de justícia).

L’altre és el Doctor Prats. Res a veure amb el seu col·lega. És reservat i gairebé invisible. Ningú sap on viu ni d’on ve. Només el coneixen els seus incondicionals pacients. Les persones que són tractades per ell parlen meravelles del seu tracte exquisit. Aconseguir hora amb ell és gairebé una odissea però tothom coincideix en que val la pena fer cues interminables per poder accedir a la seva vasta saviesa. Tan aviat guareix mals físics com trasbalsos espirituals. Fa de psiquiatra i conseller matrimonial. Gràcies a ell s’han salvat molts matrimonis i fins i tot s’han evitat alguns suïcidis. Tots els seus pacients tenen pautada una medicació crònica de tranquil·litzants, sedants, vitamines i antidepressius.

Quan els forasters accedeixen a Lladrenys a través del seu mític pont de ferro tenen una sensació d’irrealitat esfereïdora. Tan aviat es troben a grans grups d’individus caminant vint i cinc kilòmetres seguits  com es troben a subjectes estranys amb un somriure perpetu als llavis i amb la mirada perduda.

El poble és molt bonic.

Estándar
Microrelatos

Animals marins

shell-1591452_1920Sóc una estrella de mar vermella. Visc a la conquilla d’un cargol de mar. No sé quan de temps podrem viure plegats. Les corrents marines ens arrosseguen d’un lloc a un altre constantment. No hi ha manera que trobem una estabilitat. Ens passem el dia barallant-nos o ignorant-nos.

Estic indignada amb el cargol. A mi m’agrada sortir amb els amics, relacionar-me amb éssers interessants, ballar fins a altes hores de la matinada i deixar-me caure al llit, quan estic ben cansada, sense haver de pensar constantment si el cargol estarà enfadat quan torno a casa.

No sóc indivídua d’emprenyar-me però tinc les coses molt clares. Mereixo sentir-me lliure i estimada. A més, oi que estem casats, el cargol i jo?; oi que em va prometre que em faria feliç tota la vida?. Per què no pot ser una mica més considerat?. Només vull que deixi de queixar-se per totes les coses que faig. Res no li està bé!

No demano pas tant… em sembla!

Tinc la sensació que em vaig equivocar d’espècie!

Em vaig enamorar de la seva timidesa, del seu saber escoltar i de la seva sensibilitat.

Ara em fot que sigui tan apocat, tan callat i tan sentimental.

És un avariciós i un garrepa! Només sap que treballar i guardar els diners que guanya per a la vellesa. Pobre burro! No sap que els calers ben poc li serviran a l’altre barri.

Podríem sortir a sopar més sovint. Podríem fer algun creuer als estius per conèixer nous horitzons. Però no! Ell només vol estalviar!

Estic ben avorrida d’aquesta vida miserable que portem plegats. No puc suportar ni un dia més tanta tossuderia i tanta rigidesa. Ja he tingut prou paciència. Avui mateix li demano el divorci! Que es quedi la casa i els nens!

Jo fa dies que li tinc l’ull posat a un mol·lusc molt vistós que té uns elements anatòmics molt excitants.

Sóc una estrella i he nascut per brillar. Que treballi un altre!

 

Estándar
Microrelatos

1989

Quanta tristesa. Quina ceguesa. Quina caiguda d’ulls tan sincera i tan dolça.

Miro avall i veig el terra, les llambordes d’un camí centenari que algú va empedrar sobre un fangar.

La Silvia m’està fent un reportatge de fotos. S’ha comprat una càmera réflex i té ganes de fer proves. Necessita una model i ella em troba perfecta. Porto una americana beige i uns pantalons Custo Barcelona de colors llampants amb una camisa negra i un foulard de cotó. Estic concentrada i malenconiosa. M’he recolzat a la paret d’un paller abandonat.

La Silvia ha buscat un entorn natural. Som al mig d’una muntanya on fa molts anys hi havia hagut un poble. Fa vent. El cel de primavera és preciós i l’herba verda que ha nascut per tot arreu em situen al bell mig d’un escenari idíl·lic.

Llàstima que la Silvia està fent les fotos en blanc i negre. No es veuran els meus ulls clars ni la verdor dels prats ni el contrast immaculat dels núvols gairebé  irreals que viatgen sobre aquest cel blau violat.

Miro el terra i no somric. El mateix vent que mou els núvols em fa volar un ble de cabells que s’han despentinat amb gràcia sobre les meves galtes rosades.

La Silvia em diu que no em mogui, que estic bé. S’acosta amb la càmera i s’ajup i enquadra el meu contorn bonic com el d’una model de les revistes que mirem juntes moltes vegades.

Està molt contenta. La llum és perfecta. Tindrem un bon retrat tot i que la claror del matí projecta ombres dures contra les pedres.

M’ha recollit el cabell en una cua fluixa a un costat. Assegura que semblo una divinitat en ple calvari. Està molt abstreta. Afirma que el meu rostre parla.

Jo vull mirar la càmera tota l’estona pequè m’agrada molt veure com treballa. Però la Silvia no sembla gens interessada. Ella busca el meu perfil des de tots els angles posibles. M’ha trobat a mi sense enfocar-me els ulls i per un instant em commou aquesta noia discreta i creativa que em retrata amb un respecte sublim.

1989

Estándar
Microrelatos, Poesia

Pim Pam

El Carles és un home guapíssim. El primer que veus quan el mires és el seu físic imponent de déu grec, però quan parles amb ell t’enamores de la seva senzillesa, del seu tarannà càlid i entranyable, de la delicadesa amb la que t’escolta i de la transparència autèntica de la seva mirada de color blau turquesa.

La Carolina és una dona guapíssima. El primer que veus quan la mires és el seu físic imponent de deessa grega, però quan parles amb ella t’adones que és una dona independent, directa i resolutiva. Es va enamorar de seguida del Carles quan el va veure despatxant cafès al darrere de la barra d’un bar.

Que la Carolina tingués una filla i que fos casada i que el Carles visqués amb una noia no va ser cap impediment per què comencessin una amistat que va acabar amb el divorci de l’una, la separació de l’altre i el triomf de l’amor a primera vista.

El Carles i la Carolina porten deu anys casats. No han tingut mai ni una crisi, ni una sola discussió, ni una desavinença, ni un malentès ni un desaire.

Els pares de la Carolina estimen al seu gendre com si fos un fill.

La filla de la Carolina estima el Carles com si fos el seu pare.

La Carolina estima el Carles com no ha estimat mai a la vida a ningú.

El Carles estima a la Carolina amb desmesura. Es desviu per fer-la contenta i per estar a l’alçada de totes les seves expectatives.

La setmana passada el Carles li va dir a la Carolina que havia conegut a una altra dona i que marxaria de casa de seguida perquè no volia ser infidel i en tenia moltes ganes.

La Carolina em va explicar que les relacions son igual que els llibres, que quan acabes un, en vols començar a llegir un altre i que, per molt maco que hagi estat, aquell llibre ja l’has acabat de llegir.

Em va sobtar que la Carolina utilitzés aquesta metàfora per referir-se al final d’una relació tan intensa. Sobre tot perquè ni la Carolina ni el Carles s’han llegit mai cap llibre.

couple-3253201_1920

Estándar
Microrelatos

Digues que m’estimes si no saps què dir-me

T’acostes lentament. Primer arriba el teu esguard curiós i després amb la mà  m’acaricies la cara.

Em mires i somrius perquè t’agrado però no les tens totes. Dubtes. No goses. Desvies la vista uns segons i sospires. Tornes a fixar els teus ulls en els meus amb delit. Tens les pupil·les dilatades. El pols se’ns accelera a l’uníson perquè el desig creix per moments.

Jo també somric i la meva cara brilla perquè estic molt excitada. Sóc tota ales i passió reprimida feta un garbuix de contradiccions. Dubto. No goso. Sospiro. Estrenyo els punys per baixar la intensitat de l’impuls que em domina.

Tinc ganes de treure’m la roba, de ballar despullada, de desfer-me a petons dins de la teva boca.

Em giro per marxar abans de perdre el control dels meus actes. En el fons espero que m’aturis, que m’agafis d’una revolada per dir-me que tu també estàs a punt de deixar caure les teves resistències.

Però no dius res. No és el lloc ni el moment. El teu somriure s’esquerda quan et dono l’esquena per baixar de l’autobús en un estat de confusió que em trasbalsa enormement.

Imagen de ncb80 en Pixabay

 

Estándar
Poesia

Desglaça

Des de fora es veu forçat,

Des de dins és complicat,

En el fons és arriscat.

Un tros de gel s’ha esquerdat.

Qui pot entrar?

I saltar sense esquitxar?

Potser és molt demanar…

On anem quan cau el dia i cau la nit i cau la pena?

Hi ha pietat d’alguna mena?

On trobaré una treva?

On deixo una motxilla que no és meva?

On és el meu riure?

Què més em cal per ser lliure?

icicle-1954827_1280

Estándar
Cajón de Sastre

Fusta i verd

tree-3822149_1920M’arrapo a un arbre molt gran que em mira des de la seva perspectiva.

Em quedo molta estona per si decideix aixoplugar-me.

És hivern i no té gaires fulles.

La pluja travessa les branques amb un repicar bonic de ritmes dolços.

Em vent s’ha endut els núvols i per darrere veig el sol jugant a fer contrastos de colors càlids.

L’arbre no em pot tornar les abraçades però jo no em dono per vençuda.

Lobservo, escolto, miro i callo. No rebo resposta. Li parlo de les meves pors i ell tremola per la tramuntana que ara bufa sense treva.

No trobo pau, ni consol.

Segueixo caminant tot i el fred. Tot i la foscor. Tot i el desànim de deixar-lo allà tot sol, palplantat i fred com el vent del nord. En el seu hàbitat. Potser pensant si m’estima. Potser alleugerit per què marxo.

 

 

 

Estándar
Poesia

Una flor

Com una flor preciosa surant en un llac.

Xacres, poesies, escenaris buits de consol etern.

No faré res

Si em moc em trenco

Si miro més enllà volaré a la foscor

que m’atraparà en somnis

Tot el que faig

Endebades

El nadal sembla una llum prodigiosa

Els meus guies espirituals m’esperen pacients

Pujo pedres

Escalo muntanyes

Sola des del cim miro el paisatge preciós que em parla

Jo volia els ulls oberts de bat a bat

I el meu desig s’ha fet realitat.

Lliri d'aigua

 

Estándar