El Carles és un home guapíssim. El primer que veus quan el mires és el seu físic imponent de déu grec, però quan parles amb ell t’enamores de la seva senzillesa, del seu tarannà càlid i entranyable, de la delicadesa amb la que t’escolta i de la transparència autèntica de la seva mirada de color blau turquesa.
La Carolina és una dona guapíssima. El primer que veus quan la mires és el seu físic imponent de deessa grega, però quan parles amb ella t’adones que és una dona independent, directa i resolutiva. Es va enamorar de seguida del Carles quan el va veure despatxant cafès al darrere de la barra d’un bar.
Que la Carolina tingués una filla i que fos casada i que el Carles visqués amb una noia no va ser cap impediment per què comencessin una amistat que va acabar amb el divorci de l’una, la separació de l’altre i el triomf de l’amor a primera vista.
El Carles i la Carolina porten deu anys casats. No han tingut mai ni una crisi, ni una sola discussió, ni una desavinença, ni un malentès ni un desaire.
Els pares de la Carolina estimen al seu gendre com si fos un fill.
La filla de la Carolina estima el Carles com si fos el seu pare.
La Carolina estima el Carles com no ha estimat mai a la vida a ningú.
El Carles estima a la Carolina amb desmesura. Es desviu per fer-la contenta i per estar a l’alçada de totes les seves expectatives.
La setmana passada el Carles li va dir a la Carolina que havia conegut a una altra dona i que marxaria de casa de seguida perquè no volia ser infidel i en tenia moltes ganes.
La Carolina em va explicar que les relacions son igual que els llibres, que quan acabes un, en vols començar a llegir un altre i que, per molt maco que hagi estat, aquell llibre ja l’has acabat de llegir.
Em va sobtar que la Carolina utilitzés aquesta metàfora per referir-se al final d’una relació tan intensa. Sobre tot perquè ni la Carolina ni el Carles s’han llegit mai cap llibre.
Bibliotecaria 2.0 