Microrelatos

Serendipia

Hace unos años, por casualidad, pasando los dedos por la rugosidad de un árbol del parque me encontré un trébol de 4 hojas.

Lo guardé en el armario de los deseos por pedir. No tenía tiempo de desear nada.

Claro, tan centrada como estaba en mi trabajo me olvidé de mis deseos, de mis amigos, de mis conocidos y del mundo que me rodeaba en general.

Total, los años pasan volando. La decrepitud me espera paciente al otro lado del parque sin hacer ningún tipo de ruido.

Pero no pasa nada. La vejez y la muerte están gravadas a fuego en nuestros genes desde el primer día en el que abrimos los ojos al mundo (que no a la realidad).

En el armario está mi alter ego. Cuando tenga un poco de tiempo lo visitaré para quitarle el polvo. Me da pena verlo tan quieto. Como si estuviera muerto. A veces, pienso que merecería un poco más de atención por mi parte.

Pero como el alter ego nunca se queja ni hace ruido ni se mueve ni nada… Pues es muy fácil olvidarse de él.

Le puse una mordaza hace muchos años para que no me delatara. No hacía más que hablar y hablar. Parloteaba sin descanso a todas horas con cualquier desconocido que le prestara un poco de atención. Patético, ¡pobre! No se daba cuenta. Tuve que silenciarlo.

 

También están allí, en el armario,  los pensamientos brillantes envueltos en ropas negras. Son como los canarios Glosten. Trinan demasiado. Cantan tanto que no hay quien los soporte mucho rato.

Además, dicen que si miras mucho rato fijamente a los ojos de los pensamientos brillantes te conviertes en piedra. Eso dicen. Aunque puede que sea otra de esas leyendas urbanas que corren por ahí.

No sé qué voy a hacer con todos los cacharros que voy acumulando en el armario. De allí pueden salir desde flores silvestres hasta besos robados.

El otro día cayó a mis pies un pensamiento de esos que tengo envueltos en trapos. Se rompió en mil pedazos. No lo supe interpretar una vez roto.

Por el suelo quedaron esparcidos trocitos de sonrisas y afectos, complicidades, miradas sinceras, contactos fugaces, música preciosa y algo que parecía un diamante en bruto (seguro que sólo fue un espejismo).

Suerte que soy una mujer organizada, decidida y resolutiva.

El mismo día del incidente del pensamiento roto, desmonté el armario y llevé todas las cosas a la planta recicladora.

Y ahora que he tirado todas esas cosas inservibles me ha quedado muchísimo espacio libre para vivir más confortablemente. Ambiente minimalista, creo que le llaman.

Parece una nimiedad pero es una de esas cosas que cuando las haces, te proporcionan una tranquilidad tan grande que marcan la diferencia clara entre un antes y un después.

Y me pregunto: ¿Quién quiere tener cosas guardadas en un armario pudiendo tener espacio libre?

Aunque cuando me acuerdo del trébol, sin querer, siento un poco de nostalgia pasajera.

Se me pasará.

four-leaf-clover-152047_960_720

Estándar
Microrelatos

La Carme

La Carme sap coses de persones desconegudes. La gent li explica la vida en qualsevol circumstància sense que ella pugui negar-se.

L’altre dia va baixar del tren a una parada que no coneixia i va demanar una adreça a la primera persona que va trobar. La dona es va mostrar molt amable. Fins i tot la va acompanyar un tros perquè no es perdés. Li va explicar que anava molt a prop a fer classes de manualitats.

Aquell dia es dirigia cap a una clínica per fer-se una prova mèdica. Va arribar just a temps a la cita amb el metge i va esperar uns minuts el seu torn. Mentre es distreia mirant una revista a la saleta, un home li va confessar que era la primera vegada que visitava aquell centre i que se sentia una mica espantat. Però la Carme, en un acte reflex, li va dir que era un metge excel·lent i que tot aniria perfecte. En realitat no tenia ni idea de qui era el Doctor, ni de si la prova era dolorosa, ni de res de res, però igualment li va assegurar que estava de sort d’haver caigut a les mans d’un professional tan competent. L’home li va explicar que feia dies que tenia unes diarrees molt fortes i s’ho volia fer mirar.

Quan va sortir al carrer se sentia contenta pel tracte rebut i per l’atenció que li havia dispensat tot el personal sanitari que la va atendre. Una infermera molt xerraire li va explicar que al seu fill li havien concedit una beca per anar a treballar a Suècia durant uns mesos.

Va entrar a un bar per esmorzar i li va demanar a la cambrera que li fes una truita del què tingués més a mà. Al cap de poca estona li van servir un tros de truita d’albergínia que era el més bo que la Carme havia tastat en molt de temps. Se li va posar tan bé a la panxa que va sentir un pessigolleig de satisfacció al nas i se li van encendre les galtes per l’emoció de paladejar un mos tan deliciós. La cuinera li va explicar que la seva mare havia nascut a un poble de Múrcia on aquelles truites eren típiques i li va escriure la recepta en un paper.

La Carme és transparent com l’aigua clara d’un riu de la muntanya. És confiada i generosa. Somriu sovint i té un cor que no li cap al pit.

Li han dit moltes vegades que no canviï mai, que ennobleix el món que habita, que la compassió i la bondat son valors preuats.

La prova que li han fet avui li canviarà la vida. Quan tingui els resultats sabrà que la seva finitud ja no es un concepte abstracte sinó que tindrà una llosa pesada i previsible a tocar de les seves mans.

Però en aquest moment està parlant amb la cuinera que li ha fet la truita d’albergínia de Múrcia. Quan pugi al tren, de tornada cap a casa, escoltarà un fragment de Casta Diva  de Vincenzo Bellini en la qual la seva protagonista, Norma, dirigeix una pregària a la Lluna.

gleise-1555348_1920

Estándar
Microrelatos

Oportunitat

La Cecília feia estona que tenia ganes de sortir però no gosava moure ni un dit perquè sabia perfectament el primer que faria si s’aixecava del sofà.

S’havia quedat a l’atur i s’esgargamellava cridant sola a casa seva fins que esclatava a plorar en l’últim pensament exacerbant repetitiu. Encara li ressonaven a les orelles les paraules de comiat del cap d’enginyeria matemàtica de l’empresa on havia treballat durant 9 mesos. No li semblava just. En una altra vida seria metgessa o veterinària. No tenia putes ganes de tornar a dedicar ni una hora més de la seva vida al sector de la banca i les finances.

Però ja n’hi havia prou, de laments i planys.

Tot d’una, es va aixecar del sofà impulsada per la força del seu estómac buit. L’esvoranc entre la seva realitat i el món exterior era cada vegada més gran. Va obrir la nevera i va trobar una ampolla de ratafia menorquina que havia comprat durant seu viatge de final de grau.

Es va omplir un got d’aquell licor tan aromàtic i se’l va beure d’un glop. Al cap de d’un moment va sentir un mareig agradable i una relaxació gairebé instantània. Va obrir una bossa de patates fregides i es va servir unes olivetes farcides.  Es va posar els auriculars i va engegar el seu Ipod ple de cançons amb ritmes llatins i lletres pujades de temperatura.

Es va treure el pijama i es va vestir amb uns texans arrapats, una camisa entallada de cotó descordada fins a l’escot i unes sabates de taló de Bryan Atwood.

Es va pintar els llavis amb “Le Rouge Crayon de Colour” de Channel i es va perfumar amb “Addict” de Christian Dior.

No li feien falta més guarniments per sentir-se com una deessa de l’Olimp.

Va baixar al carrer marejada i contenta. Els veïns la saludaven amb la ma i amb una rialla. La mateixa rialla que duia als llavis vermells la Cecília.

Caminava amb decisió cap al bar de la cantonada. Va seure a la barra i va demanar unes quantes rondes de Guinness directament importada de la St. James Gate de Dublín, Irlanda.

Ja no va necessitar més alcohol per posar-se a xerrar, en primer lloc amb el cambrer i després amb un home de bon veure que se li va seure al costat i li va donar conversa.

Va sortir del bar rient pels descosits, abraçada a aquell individu que acabava de conèixer i amb unes ganes boges d’arribar a casa del paio per arrencar-li la roba i ficar-se al llit amb ell.

La Cecília és llesta. Sap que ho té controlat, això del beure. Per això li fa tanta ràbia que l’estúpid del seu excap l’acusés d’alcohòlica i la despatxés sense contemplacions.

guinness-1592001_1920

Estándar
Microrelatos

Overdose

  • Marilyn, Marilyn… ¿Puedes oírme?
  • Estoy completamente sorda. (me hubiera dicho si hubiera podido)
  • Te sale sangre por una oreja
  • ¡Con razón no oigo! (hubiera razonado ante la evidencia)
  • No intentes moverte. Ahora mismo llamo a una ambulancia.

Marilyn murió de una sobredosis. No tuve tiempo de llamar a nadie. La dejé allí tumbada y me marché cuando sus manos empezaban a adquirir un color cerúleo muy sospechoso. Tenía los brazos extendidos a lo largo del cuerpo y los ojos cerrados.

No parecía que estuviera dormida, como dijeron después algunos de sus seres queridos. Estaba muerta y parecía una muerta. No parecía ni dormida ni viva.

Qué falsa es la gente cuando no quiere afrontar los hechos y habla por hablar. No había nada que decir ni nada que hacer. La tristeza se alargó como una sombra al atardecer. El alivio también apareció por algún lado, pero se mantuvo oculto porque no era aquél el momento de aparecer.

Pobre tristeza. Pobre alivio. Pobre Marilyn. Pobre muerte incomprendida. Pobre amanecer del día siguiente.

Cuando pienso en ella me quedo en silencio para seguir notando la delicadeza de aquel último instante a su lado. Su traspaso me dejó un rastro de ligereza pasajera. Me dio una tregua para empezar a comprender su nuevo estado. Su no ser. Su no estar. Su no miedo. Su no ella.

Aprender a vivir sin ella es como atravesar un infierno con trozos de paraíso. A ratos me hundo y a ratos me vengo arriba.

A veces, sin querer reconocerlo, pienso que su muerte me brinda la oportunidad de renacer.

syringe-1884784_1920

Estándar
Microrelatos

Nota de resposta

Has tingut una gran idea. Jo pensava el mateix. Total, és diumenge! El millor dia per descansar i agafar piles per enfrontar la setmana.

Si de cas, tu et quedes al sofà amb la manta i jo frego els vidres, que ja no veiem el carrer. T’imagines? Serà fantàstic tornar a veure la llum del sol a través de les finestres tancades. És infinitament millor tenir-ho tot tancat sempre, així no entren insectes disposats a transmetre’ns alguna malaltia infecciosa.

La música relaxant la pots posar tan alta com vulguis. Jo portaré els auriculars per escoltar la retransmissió del partit a la radio.

He donat una ullada a les fotografies. Realment son perfectes. Transmeten serenitat, optimisme i bones vibracions. Es nota que has fet una tria a consciència.

Les pel·lícules són increïbles. Tothom les hauria de veure abans de morir.

M’encanta que em llegeixis el pensament i que planifiquis tantes coses boniques només per fer-me feliç.

Ets una persona excel·lent i meravellosa. Tinc sort de tenir-te al meu costat.

Els tranquil·litzants te’ls pots prendre en solitari. Recorda que el metge ens va dir que cadascú havia de tenir el seu propi espai.

Quan noti que la son t’envaeix i descanses profundament sortiré a la festa del barri encara que plogui a bots i barrals, encara que hagi de saludar a un pilot de gent que ni conec. Vaig llegir en una d’aquelles revistes de salut que socialitzar revitalitza l’ànim i que caminar sota la pluja activa la circulació de la sang i millora les defenses de l’organisme.

No sé si tornaré algun dia. Però si torno seràs la primera persona que veurà les fotos que penso fer!

frogs-903158_1920

Estándar
Cajón de Sastre, Microrelatos

Ens quedem a casa?

Tinc una manta que pesa set quilos. Quan te la poses per sobre sembla que t’abraci algú. He pagat per ella una fortuna perquè és una edició limitada. Tardes set minuts a adormir-te.

A l’equip de música tinc un llapis de memòria amb les millors 500 cançons de tots els temps per relaxar-se i una selecció de sons de la natura: les onades del mar, ocells cantant, els grills en una nit d’estiu, el xarboteig d’una font de la muntanya, el vent del desert…

També he preparat una presentació de fotografies a l’ordinador portàtil que projectaré a la paret blanca del menjador. Son unes imatges tan perfectes que quan les amplies i te les mires amb molta atenció sembla que t’hi puguis transportar amb la imaginació. Hi ha cels blaus plens de núvols blancs, fenòmens meteorològics, animals salvatges, paisatges exòtics, muntanyes, vistes aèries i objectes quotidians simplement bonics.

He triat unes quantes pel·lícules que parlen sobre el sentit de la vida.

Podem prendre uns tranquil·litzants i estirar-nos al sofà amb la manta per gaudir de tot el que he preparat.

A fora, la llum del sol fa esclatar les pedres en mil bocins, la vida bull com una olla de grills. Al barri celebren una festa de no sé què de la primavera. Estarà a petar de gentussa. Quina necessitat tenim de fer l’hipòcrita i de fer veure que ens cauen bé. Només de pensar-ho ja em vénen basques i se’m posa la pell de gallina. A més, l’home del temps ha pronosticat que plouria a partir de mitja tarda.

snail-18996

Estándar
Microrelatos

Morir d’èxit

Aquell dia de primavera es va despertar d’hora amb moltes ganes de regalar-se una bona dutxa desvetlladora. Va agafar el comandament del fil musical i va posar una música relaxant que havia comprat per internet a la botiga “E-Mindfulness Express”. Tenia tot el que necessitava per començar el matí de la manera més serena i plàcida.

Va meditar 30 minuts amb una espelma aromàtica, un gong i una aplicació del mòbil que l’avisava del temps transcorregut. Es va dutxar alternant l’aigua calenta amb la freda. Es va vestir amb roba ampla de cotó natural 100%. Es va preparar un suc antioxidant d’espinacs, bledes, api, pastanaga i llimona. Va acompanyar el batut amb un entrepà de salmó amb tomàquet i oli d’oliva.

Va sortir a córrer pel barri durant una hora. Va anar a la consulta del seu osteòpata a fer-se un massatge a l’esquena. Va anar al gimnàs a fer una hora de ioga. Va nedar 4 kilòmetres i va fer estiraments durant 15 minuts.

A les 9 en punt va arribar a la feina, on l’esperaven 300 persones per assistir a una “masterclass”  que portava per títol: “vida saludable inspiradora”

A les 12 del migdia tothom anava sortint de l’auditori amb la sensació d’haver assistit a un curs revelador. Un grup l’esperava a les portes del gran edifici per felicitar-lo amb efusió.

Després tot va passar molt ràpid. Un infart fulminat va robar-li la llum de la mirada i la plenitud de l’èxit.

hombre-sudor

 

Estándar