La primera vegada que va visitar l’illa feia una mica de fred però s’hi estava bé. Mirava tot el que l’envoltava amb les ganes d’aquell que busca espurnes de llum a la foscor.
La primera impressió sempre és important i no va ser bona així que va intentar oblidar-la de seguida perquè no tenia ganes de més soledat. S’havia imaginat una nova manera de comportar-se en societat. Seria càlid i obert, confiat i rialler, segur de si mateix i empàtic.
El seu estat d’ànim era el mateix a l’illa que a qualsevol altre lloc del planeta però com que havia pres la determinació de sentir-se alliberat va aprofitar l’embranzida de la decisió per dibuixar al seu cervell un entorn millor.
Però els seus dibuixos sempre havien estat efímers. No s’havia entretingut mai a repassar-los amb tinta ni a pintar-los amb pintura plàstica. L’aquarel·la i els llapis de colors eren els seus materials preferits, encara que les predileccions són inconscients i automàtiques com els airbags dels cotxes.
Cada moment que passava es feia claustrofòbic com l’espai diminut dins d’una illa asèptica com aquella.
Els segons anaven caient com gotes d’aigua que, a força de repetir la seva cadència, foraden la pedra més dura.
Tot eren bones intencions barrejades amb pinzellades d’esperança tènue com el seu alè.
La segona vegada l’illa se’l va menjar viu. Ni tan sols va tenir temps de fer-se il·lusions mentre el punxaven, el lligaven, li envaïen el cos amb aparells monstruosos i li tallaven el coll per fer-li arribar oxigen als pulmons a través d’uns tubs de plàstic.
El final del final va arribar com una benedicció plena d’agraïment infinit.
DEP Papà
