Autoretrat

Sóc una dona amb el cap ple d’idees. Escric històries reals i inventades des de que tinc ús de raó.

Sóc bibliotecària, però també hagués pogut ser mestra d’educació infantil o ballarina o cantant o actriu o locutora de ràdio o creadora de pàgines web o psicòloga.

M’agraden els llibres, la gent (sobre tot els nens), la dansa, la fotografia, la natura, la bona cuina, els acudits, la calma, les festes, la família, els amics, la platja, les postes de sol, la lluna, la pluja, els núvols, els llençols blancs de cotó, els colors alegres, la olor de l’espígol a la primavera i les històries que acaben bé. M’agraden les carícies als cabells i els massatges als peus. Em torna boja la música i m’agrada riure i inventar-me paraules. Em motiva aprendre coses noves i envoltar-me de gent que admiro i que estimula la meva intel·ligència.

No m’agrada que em diguin que sóc massa bona. Em dol que m’insultin, que em menteixin, que m’aixequin la mà o la veu, que em menystinguin o que m’ignorin. No puc suportar la violència física ni psicològica. Detesto les addiccions tolerades per la societat. Sempre busco la part bona de les persones perquè em costa molt acceptar que existeixi algú absolutament malvat.

Si fos un animal seria un gat elegant i discret, independent i afectuós, esbojarrat i llest, tranquil i suau, salvatge i lliure. Necessito el meu espai per pensar i trobar-me a mi mateixa perquè escolto tant als altres que de vegades em perdo i se m’oblida qui sóc.

UCI

La primera vegada que va visitar l’illa feia una mica de fred però s’hi estava bé. Mirava tot el que l’envoltava amb les ganes d’aquell que busca espurnes de llum a la foscor.

La primera impressió sempre és important i no va ser bona així que va intentar oblidar-la de seguida perquè no tenia ganes de més soledat. S’havia imaginat una nova manera de comportar-se en societat. Seria càlid i obert, confiat i rialler, segur de si mateix i empàtic.

El seu estat d’ànim era el mateix a l’illa que a qualsevol altre lloc del planeta però com que havia pres la determinació de sentir-se alliberat va aprofitar l’embranzida de la decisió per dibuixar al seu cervell un entorn millor.

Però els seus dibuixos sempre havien estat efímers. No s’havia entretingut mai a repassar-los amb tinta ni a pintar-los amb pintura plàstica. L’aquarel·la i els llapis de colors eren els seus materials preferits, encara que les predileccions són inconscients i automàtiques com els airbags dels cotxes.

Cada moment que passava es feia claustrofòbic com l’espai diminut dins d’una illa asèptica com aquella.

Els segons anaven caient com gotes d’aigua que, a força de repetir la seva cadència, foraden la pedra més dura.

Tot eren bones intencions barrejades amb pinzellades d’esperança tènue com el seu alè.

 

La segona vegada l’illa se’l va menjar viu. Ni tan sols va tenir temps de fer-se il·lusions mentre el punxaven, el lligaven, li envaïen el cos amb aparells monstruosos i li tallaven el coll per fer-li arribar oxigen als pulmons a través d’uns tubs de plàstic.

El final del final va arribar com una benedicció plena d’agraïment infinit.

DEP Papà

Tothom ho veu

Maltractament infantil sense pietat i sense treva. Aprendre a callar. Aprendre a no plorar. Aprendre a tenir por. Aprendre a veure normal allò que no ho és.

Un pare fa callar els seus fills a hòsties reforçades amb insults. Cada dia. A qualsevol hora. Per qualsevol motiu.

Passen els anys i els nens es fan homes i dones de profit. Passa tota la vida i els homes i dones de profit encara tenen malsons claustrofòbics, angoixes, depressió i soledat.

Però com que el passat ha quedat soterrat i negat en un remolí de sentiments contradictoris, els nens ferits han quedat  incapacitats de per vida. Estan inhabilitats per acceptar l’esquizofrènia d’estimar sense comprendre l’emoció que els impulsa a protegir el seu agressor,  silenciar allò viscut i a fer veure que tot està bé a les seves vides.

Però lluny de d’obtenir un avantatge i extreure’n un ensenyament positiu, es culpabilitzen per no haver estat més forts, més capaços, més llestos, més hàbils per gestionar les seves inseguretats.

Viuen en dos mons paral·lels tan diferenciats que ni tan sols els seus éssers estimats coneixen la seva doble vida, l’esforç sobrehumà que fan per allunyar els seus fantasmes, el cansament crònic d’escorcollar el seu cor per encabir l’abisme d’aquesta confidencialitat que no poden explicar.

Es creuen tan experts en l’art de dissimular que no s’adonen que de tant fingir s’han tornat completament transparents. Com si anessin embolicats en un plàstic diàfan que els ofega la veu i deixa al descobert tota la seva vulnerabilitat.

Tendiendo al sol

Foto: Susi Rodríguez

– Buenos días princesa!
– Hola!
– Porqué tiendes tu ropa en la calle?
– Para que se seque
– No ves que la expones a la mirada pública? Cualquiera se la puede llevar.
– Quien querría llevarse mi ropa?
– Ni te imaginas la de depredadores que hay por ahí, con aspecto de gente normal.
– Aunque así sea, no se llevarían gran cosa!
– Se llevan tu aroma prendido en la ropa, tus gustos más íntimos, tus ideas prodigiosas, tu luz y tus sombras. Se pueden llevar cualquier pieza de este escaparate perfecto que tiendes cada día al sol.
– Me dejas sin palabras.
– Sin ropa, te dejaría yo!