Poesia

Desglaça

Des de fora es veu forçat,

Des de dins és complicat,

En el fons és arriscat.

Un tros de gel s’ha esquerdat.

Qui pot entrar?

I saltar sense esquitxar?

Potser és molt demanar…

On anem quan cau el dia i cau la nit i cau la pena?

Hi ha pietat d’alguna mena?

On trobaré una treva?

On deixo una motxilla que no és meva?

On és el meu riure?

Què més em cal per ser lliure?

icicle-1954827_1280

Anuncios
Estándar
Cajón de Sastre

Fusta i verd

tree-3822149_1920M’arrapo a un arbre molt gran que em mira des de la seva perspectiva.

Em quedo molta estona per si decideix aixoplugar-me.

És hivern i no té gaires fulles.

La pluja travessa les branques amb un repicar bonic de ritmes dolços.

Em vent s’ha endut els núvols i per darrere veig el sol jugant a fer contrastos de colors càlids.

L’arbre no em pot tornar les abraçades però jo no em dono per vençuda.

Lobservo, escolto, miro i callo. No rebo resposta. Li parlo de les meves pors i ell tremola per la tramuntana que ara bufa sense treva.

No trobo pau, ni consol.

Segueixo caminant tot i el fred. Tot i la foscor. Tot i el desànim de deixar-lo allà tot sol, palplantat i fred com el vent del nord. En el seu hàbitat. Potser pensant si m’estima. Potser alleugerit per què marxo.

 

 

 

Estándar
Poesia

Una flor

Com una flor preciosa surant en un llac.

Xacres, poesies, escenaris buits de consol etern.

No faré res

Si em moc em trenco

Si miro més enllà volaré a la foscor

que m’atraparà en somnis

Tot el que faig

Endebades

El nadal sembla una llum prodigiosa

Els meus guies espirituals m’esperen pacients

Pujo pedres

Escalo muntanyes

Sola des del cim miro el paisatge preciós que em parla

Jo volia els ulls oberts de bat a bat

I el meu desig s’ha fet realitat.

Lliri d'aigua

 

Estándar
Microrelatos

Hiperestèsia

Sempre que posava aquella música se li eriçaven els pèls de tot el cos. Havia aconseguit delimitar dins del seu cervell un espai al que hi anava cada vegada que volia elevar-se a un estat màgic d’ingravidesa sensorial.

Tancava la porta de l’habitació, engegava l’equip de so, s’estirava al mig del llit amb els ulls tancats i els braços esbatanats mirant el cel i respirava profundament acompanyada per la melodia.

La tonada pujava i baixava, la percussió marcava un ritme diferent en cada peça i la cadència del seu alè li escalfava els llavis quan repetia les lletres florides de cada cançó.

Un fil invisible connectava el seu cervell amb la sensibilitat de cada porus de la seva epidermis.

Tota ella es convertia en un instrument carnal per on les ones de la música s’entretenien a dibuixar-li símbols infinits sobre la pell que la feien vibrar amb un plaer indescriptible.

L’habitació desapareixia, els núvols de tempesta es desfeien convertits en rajos de sol tamisats per una boirina que la mantenia arrupida dins d’una abraçada sòlida i temperada.

Una emoció trepidant la feia agitar-se i tremolar quan arribava al clímax del crescendo intens de les notes que sortien de cada instrument.

Quan acabava, radiant i exhausta, tornava a respirar profundament i sortia a passejar per la natura per carregar d’energia renovada el seu esperit lleuger.

L’altre dia va llegir un article sobre una patologia que és producte de l’exageració morbosa de la sensibilitat. Però ella se sent ditxosa de comptar amb aquesta capacitat que més aviat li sembla un “superpoder”.

bath-465577_1920

Estándar
Microrelatos

Estimar

L’Àngel té una edat difícil. Com que se li donen molt malament els estudis ha deixat el batxillerat i ha començat a treballar a un supermercat del barri. En plena adolescència s’ha enamorat perdudament d’una jove princesa que viu al mateix barri que ell.

La princesa és tan bonica i tan perfecta que l’Àngel no es creu capaç de seduir-la perquè al costat d’ella se sent com un gripau miserable fora d’una bassa.

Però el noi ha estat de sort. Com que la princesa necessita treballar per pagar-se els estudis ha demanat feina a mitja jornada al mateix supermercat que ell.

Fer-se amic de la princesa ha estat més fàcil del que s’imaginava. Ella també se sent com una granota fora d’una bassa així que quan l’Àngel l’ha mirat amb aquells ulls plens d’amor incondicional ha sentit un alleugeriment extraordinari.

En dos mesos s’han fet amics inseparables i quan ha arribat l’estiu, les hormones, la calor i la poca roba han propiciat un acostament íntim que els ha fet tocar el cel amb les mans. La seva relació amorosa ja dura un any.

Tothom sap que els amors d’adolescència no viuen per sempre. L’Àngel també ho sap i, com que pateix molt per la ruptura inevitable que veu a venir, ha decidit engegar-ho tot a rodar i enviar a passeig a la princesa. Té molta por de que tota aquesta felicitat sigui un miratge, de que algun dia la princesa se n’adoni que ell és un gripau i fugi esglaiada. No pot arriscar-se. La vida és molt curta i no hi ha res pitjor que sentir-se rebutjat.

L’Àngel és un home afortunat. Quan va deixar plantada la princesa es va pensar que ningú mai l’estimaria però ja porta trenta anys vivint amb una dona esplèndida que li ha donat tres fills preciosos. De tant en tant pensa en la princesa i se li escapa un sospir perquè s’imagina com li hauria anat la vida si s’hagués arriscat a estimar la princesa malgrat les seves pors.

Aquest matí, l’Àngel passejava pel seu barri contemplant els carrers engalanats de flors per la festa major. Després de discutir amb la seva dona per una bajanada ha sortit de casa de mal humor i s’ha assegut a una terrassa per prendre un cafè amb gel. Encara fa calor tot i que l’estiu s’ha acabat. Mentre fa petits glops al cafè ha aixecat la mirada i ha vist passar la princesa acompanyada d’una nena jove que, a jutjar per la semblança física, deu ser la seva filla. Si! No hi ha dubte, son mare i filla. Van carregades de bosses amb llibres i carpetes. No paren de xerrar i somriure com fan les bones amigues. Com fan les persones que s’estimen i son felices.

L’Àngel ha sentit una fiblada de dolor al pit. No pot deixar de pensar que la vida és massa curta. Molt més curta que no pas li semblava quan era adolescent. Ha tancat els ulls i s’ha imaginat com encaixaria ell enmig d’aquelles dues dones enamorades de la vida. Ha pensat en la seva pròpia família i en els dies que passen sense somriure ni estimar-se perquè la rutina s’ha encarregat d’enterrar les il·lusions i pintar de quotidianitat els esdeveniments de cada dia.

L’Àngel, de sobte, ha decidit anar a comprar un ram de flors per la seva dona i unes entrades per un concert de Jazz que tant els agrada a tots dos. Ja està fart d’imaginar princeses i vides alternatives. Ja n’hi ha prou de pensar que ningú l’estima. Ja està bé d’amagar la sensació de fracàs darrere dels altres.

S’ha aixecat de la cadira decidit a canviar alguna cosa de la seva vida per sentir-se feliç. A partir d’ara, ha pensat, tornaria a dormir abraçat al cos de la seva dona com si no s’hagués de despertar a l’endemà, li faria molts petons i abraçades per sentir la olor del seu cos generós, li acaronaria els cabells, farien plans junts, anirien de viatge amb els nens, li regalaria balades precioses, sortirien a caminar amb els gossos amb les primeres llums del matí, li regalaria un diamant amb el seu nom gravat, li cuinaria els millors plats, prendrien unes cerveses al jardí de casa a la llum de la lluna, mirarien pel·lícules boniques agafats de les mans al sofà, jugarien a cartes sense fer trampes o a endevinar l’any de la cançó que sona al fil musical.

Té el cap fet un garbuix. Li segueix fent mal el pit però ell només pensa en arribar a casa per mirar els ulls de la seva dona com si la veiés per primera vegada. A la seva ment sona una cançó de Julia Michaels, preciosa, que vesteix els seus pensaments de gloria “Yeah, I got issues And one of them is how bad I need you”.

L’Àngel no ha arribat a temps de canviar res. A mig camí de casa s’ha desplomat com un ocell sense ales i ha caigut desmaiat al terra de llambordes del carrer. A la seva camisa blanca de cotó ha quedat una taca de sang amb forma de cor que ha deixat astorat al personal sanitari que l’ha vingut a atendre quan algú ha trucat al 112.

heart-732338_1280

Estándar
Microrelatos

Contradiccions

 

Es van trobar al vestíbul del centre mèdic. El Raül estava assegut esperant el seu torn per veure l’uròleg i la Rebeca es dirigia decidida cap a la primera planta on havia quedat amb el dermatòleg.

Havien compartit moltes hores de biblioteca quan cursaven la carrera de Ciències Polítiques a Barcelona però després de deixar la facultat no s’havien tornat a veure tot i que mantenien contacte esporàdic a través del correu electrònic. En aquella època d’estudis, exàmens i nervis sempre hi havia lloc per converses filosòfiques sobre el sentit de la vida, per un cafè a una terrassa de les rambles i per estones de confidències i rialles.

El Raül havia trobat feina fixa a una empresa multinacional, s’havia casat amb la seva noia de tota la vida i després de molts intents per aconseguir un embaràs havien tingut una bessonada que tot just havia començat l’educació primària al setembre. Atabalat i angoixós, però orgullós, intentava sostenir el neguit de la seva paternitat aclaparadora a base de tranquil·litzants.

La Rebeca treballava a la funció pública, havia conviscut molts anys amb un poca pena que tenia canvis sobtats de personalitat i després d’una lluita interna esgotadora acabava de posar fi a una relació turmentosa que li havia robat deu anys de la seva existència. Des de l’estiu que compartia pis amb una infermera d’urgències que havia conegut una nit en plena crisi d’ansietat. Sola i abatuda, però alleujada, intentava pujar l’ànim a base d’esport i meditació.

La Rebeca aguantava les llàgrimes i empassava saliva mentre explicava al Raül les aventures de la seva nova vida. No era capaç de confessar-li la seva profunda soledat ni la seva sensació de fracàs. Aquella Rebeca genuïnament optimista de la facultat ja no existia.

El Raül evitava la mirada directa i es fregava el clatell mentre expressava l’amor incommensurable que sentia vers els seus  fills. No era capaç d’explicar a la Rebeca la seva crisi existencial estrepitosa ni el motiu del seu humor deplorable. Aquell Raül autènticament carismàtic de la facultat s’havia desdibuixat completament.

El sol d’octubre entrava pletòric pels grans finestrals del consultori deixant al descobert els pensaments que s’amagaven darrere d’aquelles paraules pronunciades que no encaixaven amb els missatges no verbals que emetien els seus cossos.

Una satisfacció forçada va tallar l’aire quan es van fer dos efusius petons de comiat perjurant que s’escriurien.

Resultava molt més fàcil comunicar-se a través de missatges asèptics que es podien llegir sense interferències contradictòries dins de la pantalla de l’ordinador. Així podien obviar els detalls íntims dels especialistes mèdics que els estaven tractant algunes malalties associades a l’estrès i a la depressió.

sadness

Estándar
Microrelatos

Volar coloms

La Sofia dorm a cor què vols des que ha decidit cuidar-se. Ha deixat la feina, ha marxat de casa  i s’ha instal·lat indefinidament a l’hotel d’un balneari centenari de la província.

Porta uns quants dies en remull a les banyeres d’aigües termals fent inhalacions i dutxes a pressió.

Entre banyera i banyera li han aplicat una cataplasma de fang calent a les lumbars i a les cervicals. Després d’esmorzar li han submergit les mans i els peus en un ungüent de parafina amb efecte analgèsic.

Seguidament l’han portat a una cripta per sotmetre-la a una experiència ultra sensorial del cos, la ment i de l’esperit on la Sofia s’ha iniciat al descobriment dels misteris més enigmàtics de l’existència. (De moment no li han donat cap droga…). Allà dins ha gaudit d’un recolliment, una relaxació, una  fascinació i una bellesa tan profundes que li ha tornat la calma a l’esperit.

Al balneari tenen 8 línies de tractaments de bellesa i salut i tot just està experimentant la primera.

L’alimentació que ofereix l’hotel és variada, saludable i deliciosa. El personal és discret i eficient. Les habitacions son àmplies, còmodes, netes, molt ben ventilades i decorades amb tons neutres i fibres de cotó natural. La biblioteca és un somni fet realitat. Està ubicada dins d’una cúpula de vidre que amaga en el seu interior circular una zona enjardinada envoltada d’espais acollidors per llegir i prestatges de fusta de roure carregats de llibres  per a tots els gustos.

El gimnàs està a mig camí de la zona d’aigües i està dirigit per professionals que ajuden a executar els exercicis amb precisió, acompanyen a les persones en l’aprenentatge de  la higiene postural i exerciten la musculatura.

La Sofia ha sentit a parlar de la teràpia dels peixos (ictioteràpia) i ja ha demanat hora per fer una primera immersió. Està desitjant experimentar la sensació única de l’exfoliació natural que fan els peixets menjant-se la pell morta i ajudant a la regeneració de cèl·lules noves.

Avui és dimecres, el dia de la setmana en el qual els familiars poden venir de 4 a 7 a visitar els hostes.

El Màrius condueix per la carretera comarcal en un tram recte amb molta visibilitat. Ha quedat amb la Sofia per prendre el te a les 4. De lluny veu dos coloms que fan saltirons enmig de la calçada i s’alegra de veure aquelles aus de tan a prop.

Però la parella de colomins no han sabut detectar el perill i s’ha estampat contra el parafang del tot terreny del Màrius. Durant unes dècimes de segon l’home ha sentit un impacte fort, ha vist un grapat de plomes volant i pel retrovisor ha copsat les restes atropellades dels animals ensangonats. Li ha sabut greu.

A les 4 en punt ha arribat al Balneari però la Sofia no ha comparegut a la cafeteria tal com havia acordat amb el Màrius.

El banyador de la Sofia sura a la piscina de peixets terapèutics.

Pies_peces

Estándar