Microrelatos

Desconcert

No trobo les paraules exactes per definir el meu estat d’ànim. Avui he viscut una situació una mica incòmoda. Mira, jo t’ho explico i tu em dones la teva opinió.

Ja sé que abuso de la teva confiança! Les amigues som així, ens desfoguem parlant les unes amb les altres i després veiem les coses més clares.

Quina llàstima que visquis tan lluny i ens haguem de comunicar per carta. Però, si vols que et sigui sincera, gairebé m’ho estimo més! Així no em pots veure aquesta cara de circumstàncies que faig. Sembla mentida que aquestes coses m’afectin tant!

Resulta que avui he anat de compres amb el Josep. Vam veure al diari que anunciaven aquella activitat lúdica, gastronòmica i  comercial que fan cada any a Ciutat Vella i no hem pogut resistir la temptació d’acostar-nos a donar-hi un cop d’ull. Algun any hauries de venir! Segur que t’encantaria. Hi ha diversos escenaris distribuïts pel barri amb grups de música actuant en directe. Al mig del parc de Can Roc han muntat una zona de menjar ràpid a l’aire lliure amb furgonetes d’aquelles que  es transformen en Food Truks.

Com que hi havia tantes coses per veure hem passat allà el dia. Al matí hem comprat uns gofres de Nutella que ens hem menjat tot passejant i, a l’hora de dinar, ens hem escarxofat a uns bancs chill-out i ens hem cruspit unes hamburgueses vegetarianes boníssimes.

Tot anava bé, però ja de tornada cap a casa, el Josep s’ha posat una mica tens i m’ha confessat que s’ha sentit molt malament durant tot el dia. Diu que darrerament estic impossible, que no miro gens el meu aspecte físic, que m’he deixat anar completament, que ja tinc mig segle i que amb aquesta edat m’hauria de plantejar cuidar-me.

Diu que jo no me n’adono, que m’he engreixat molt, que faig una panxa molt grossa, que em vesteixo sense conjuntar-me, que ni tan sols em maquillo, que amb aquestes sabates que porto sembla que vagi a cuidar cabres a la muntanya i que la gent em mira per què porto un look tant catastròfic d’anar per casa que ja no es pot saber amb certesa si m’he vestit o encara vaig amb el pijama posat.

-És que no tens res a dir? – m’ha demanat tot ofès.

Jo m’he quedat sense paraules i ell s’ha enfadat encara més per què jo m’he sentit ultratjada i no he volgut fer-li cap comentari.

Tal se val! El Josep sempre ha estat molt exagerat i jo sempre he sigut una mica estrafolària… Tampoc canviarem a hores d’ara, oi?

shoe-1587163_1920

 

 

Estándar
Microrelatos

Llum de tardor

Camino sobre les fulles seques del parc a ple dia. Els colors de la tardor m’acullen com una flassada farcida de plomes lleugeres. Dins del meu univers protegit passejo a poc a poc per què no tinc pressa per arribar enlloc .

Penso en la vida i en els infants que somriuen.

Veig un bernat pescaire que travessa el cel volant a poc a poc. Com jo.  Buscant alguna cosa indefinida i respirant el mateix aire fred que jo també respiro.

Penso en el cabal que baixa de la muntanya per la llera del  riu, en els peixos i en els crancs solitaris amagats sota les pedres polides per l’erosió mil·lenària que no descansa. Sento la olor de la riba mullada i escolto el crepitar de les branques que es trenquen sota les meves passes incertes.

El parc no és tan bonic com jo el dibuixo. Estic sola i tinc sensació de fracàs però igualment agafo la càmera i enfoco coses lluminoses que m’inspirin quietud i encant.

Penso en els infants que somriuen per què tenen una vida al davant.

bench-560435_1920

Estándar
Poesia

Foliage

Quan aconsegueixis desxifrar els meus pensaments ja serà massa tard. M’hauràs perdut per què no he estat mai teva ni de ningú.

No permetré que t’acostis mai més a la meva calidesa ni que et submergeixis dins del meu mar ni que deixis les empremtes dels teus peus a la platja dels meus sentiments.

Sóc un riu que navega desbordat per una cascada salvatge. Sóc una tempesta que passa de pressa i després sóc el sol que escalfa la terra.

Sóc la olor que desprenen els pètals d’una rosa vermella.

Sóc una mare amb els braços oberts.

Sóc un port amb un far.

Sóc una llavor amagada en la foscor; enterrada sota un clot de compost orgànic.

Sóc una àliga i una guineu i una lleona i una fura.

Maleeixo a qui em fa mal.

Oblido i perdono.

I passo pàgina.

I m’obro com un llibre en blanc tota plena de curiositat insaciable.

foliage-4574860_1920

 

Estándar
Microrelatos

Burocràcia post-mortem.

La Jana va marxar amb la consciència tranquil·la. Des que feia uns mesos li havien diagnosticat càncer de pulmó en fase 4 amb metàstasi als ronyons, havia començat a posar ordre a tota la paperassa necessària per tal que el seu únic fill, el Martí, no hagués de batallar amb els detalls més empipadors del seu traspàs.

La casa on vivia, que era la seva única propietat, la va vendre al seu fill per un preu simbòlic. Així el Martí no hauria de pagar l’impost de successions i donacions a l’Agència Tributària.

Va portar tota la seva roba a la Creu Roja en diferents capses classificades per estacions i per talles; va donar els estris de la cuina a les seves veïnes; va portar a la deixalleria totes les coses inservibles que ningú podria aprofitar; va trucar a una llibreria de segona mà perquè vinguessin a recollir tots els seus llibres i revistes; va tancar el seu compte bancari; va passar per la destructora de paper tots els rebuts vells que havia anat arxivant; va regalar les poques joies que tenia a les seves amigues; va contractar una empresa de mudances perquè desmuntessin i s’emportessin els mobles fins a una parada dels “Encants” que regentava un conegut seu. Només va voler conservar la vella calaixera de fusta massissa del rebedor, que havia heretat de la seva iaia materna.

No es va oblidar pas de la tecnologia. Va portar el seu telèfon mòbil i el seu ordinador de sobretaula a una botiga de reciclatge;  va destruir les memòries externes on guardava música, vídeos, articles tècnics de la seva professió, escrits vivencials, fotografies i diapositives digitalitzades; va esborrar tota la informació que havia penjat a les xarxes socials i va eliminar els comptes d’usuari; va esborrar fins a l’últim post dels seus blogs i va anar a l’hospital a fer un ingrés voluntari a la unitat de cures pal·liatives.

Va contractar els serveis d’una empresa de serveis que es va encarregar de pintar, polir terres i netejar perquè el pis quedés immaculat.

Va deixar preparades les pòlisses d’assegurances i va demanar el testament vital per evitar que li allarguessin la vida de manera artificial. Va escriure una carta on deixava constància del tipus d’enterrament que volia, del que calia posar a l’esquela, de la música que sonaria al seu funeral i dels poemes que haurien de llegir els seus éssers estimats.

L’enterrament va ser tan emotiu com havia previst la Jana.

Quan el Martí va passar pel pis a desmuntar la còmoda del rebedor per portar-la a restaurar va descobrir un calaix amb doble fons. Allà dins va trobar un manuscrit signat per la Jana. Semblava una novel·la d’aventures però darrere dels personatges hi havia paral·lelismes que li semblaven autobiogràfics. Potser era una auto-ficció però, on començava la veritat i on acabava la invenció?; d’on havia tret la seva mare tantes experiències, tantes idees, tant dinamisme, tanta vitalitat i tan sentit de l’humor?.

Qui era aquella Jana tan extraordinària que quedava al descobert a través del manuscrit?

El Martí no se’n sabia avenir!

move-2481718_1920

Estándar
Microrelatos

Cercles virtuals

Es van trobar fortuïtament a una xarxa social mitjançant un amic en comú. No s’havien tornat a veure des de que havien acabat l’institut amb 18 anys. Els hi va fer molta il·lusió retrobar-se i de seguida es van passar els mòbils i la localització de les seves respectives cases, separades només per uns quants quilòmetres a la mateixa gran ciutat. Amb tanta informació publicada van trigar ben poc a posar-se al dia de les seves respectives vides.

Es comunicaven per missatgeria electrònica cada nit, després de plegar de la feina, abans d’anar a dormir. Els primers dies es passaven amb desfici tota mena de coses divertides i estimulants: acudits, cançons, fotos de les sortides del cap de setmana, receptes de cuina, rutes de senderisme i recomanacions culturals.

Els semblava engrescador esplaiar-se amb les anècdotes que havien compartit, les que havien oblidat i les que algun dels dos recordava. Més endavant els va resultar extremadament alliberador poder parlar obertament de temes íntims, de problemes no resolts de l’adolescència, de pors inconfessables i dels seus secrets més privats.

Era apassionant poder obrir-se amb algú d’aquella manera tan salvatge, amb una espontaneïtat natural i sincera, sense veure’s les cares però amb una empatia que els permetia notar a la pròpia pell les emocions de l’altre.

Sovint divagaven amb la possibilitat de trobar-se en persona però encara no havien estat capaços de trobar un forat a les seves farcides agendes.

Amb tanta comunicació i tanta informació i tanta sinceritat, en pocs mesos havien esgotat tot els temes de conversa, havien exhaurit tots els recursos, s’havien buidat completament.

Es coneixien tan bé que dominaven al mil·límetre les seves respectives rutines, podien preveure les respostes i les reaccions abans que es produïssin i amb cada nova conversa sentien un pessic menys de curiositat l’un per l’altre.

Les seves vides virtuals havien arribat al límit de les seves capacitats imaginatives.

Les seves vides reals transcorrien en una línia paral·lela com els rails de les vies d’un tren, que van en la mateixa direcció però que no arriben mai a tocar-se.

metro-3714290_1920

Estándar
Microrelatos

Malestar

El Biel i la Claudia han tornat a la feina després d’haver passat un estiu molt mogut. Com que es van casar a l’agost van ajuntar les vacances amb els 15 dies de permís matrimonial que els hi corresponien a les respectives feines i han fet una bona desconnexió.

Han estat als Estats Units i al Canadà. Han vist paisatges preciosos. Han fet moltes fotos. Han comprat records per a la família.

La seva nova casa està al mig d’un bosc, a una urbanització situada entre dos pobles petits de muntanya.

La Claudia fa dies que no es troba bé. Ha començat a notar un malestar general que ella ha atribuït al canvi de vida. Es nota cansada, melancòlica, amb poca energia vital.

El Biel no havia estat tan feliç en tota la seva vida. Li explica a tothom la gran sort que ha tingut de casar-se amb una dona amb tantes virtuts. Li sembla la dona perfecta. Se sent eufòric. Li fa regals gairebé cada setmana. La mira quan dorm. L’acompanya a tot arreu. Vol saber cada cosa que la inquieta. S’ha convertit en la seva ombra protectora. Quan surten a sopar amb els amics ell explica anècdotes de la Claudia i tothom s’ho passa bé amb les històries d’home enamorat que explica el Biel.

Com és possible que el Biel sigui una persona tan diferent quan es queden sols a casa?

Tot és confús. Ella veu que alguna cosa no va bé però no sap detectar què és.

Ell s’enfada sovint per detalls que no tenen gaire importància.

Ella intenta rectificar perquè ell li fa peticions que son fàcils de complaure, però tot plegat és bastant imprevisible. No sap mai si el que farà molestarà a la seva parella, així que, de mica en mica deixa de fer moltes coses, com sortir amb les amigues o visitar a la seva família.

Com ho pot saber, la Claudia, que tardarà dècades en prendre consciència de que el Biel no se l’estima?

Com ho pot saber, la Claudia, que s’ha casat amb un depredador?

wolf-1990557_1920

Estándar