Microrelatos

La vida és curta!

Valentina

La Valentina és una jove simpàtica i imaginativa. Cada matí surt a comprar el pa ben d’hora i es prepara un bon entrepà de formatge que es menja per esmorzar a l’estona que té de descans entre classes a l’Institut.

Com que es lleva tant d’hora té temps de fer moltes coses abans d’anar a buscar l’autobús.

Avui, mentre escoltava un audiollibre que ha llogat a la biblioteca virtual, ha preparat uns calamars fregits a la andalusa, ha estofat unes patates amb sípia, ha cuinat unes cloïsses a la marinera, i ha fet un parell de bikinis de brie, xocolata i maduixes per als seus germans petits.

També ha collit un ram de flors fresques del jardí de casa i l’ha posat en un gerro a la taula del menjador; ha donat de menjar als peixos del seu aquari; ha llegit per enèsima vegada el monòleg que estrenarà aquesta tarda al teatre del barri; s’ha posat unes gotes del perfum que va preparar ella mateixa a les classes d’aromateràpia; ha fet la maleta per marxar el cap de setmana amb l’autocaravana dels seus pares al càmping de de la platja; ha netejat l’estable del seu cavall de carreres i ha dissenyat un vestit de nit que cosirà aquesta tarda i que lluirà a la festa de comiat d’estiu que han preparat els amics de Calella.

Avui no ha tingut temps de fer res mes. Està fresca com una rosa quan arriba a l’institut i concentrada com un monjo budista per fer un examen de matemàtiques avançades que promet ser el més difícil de la seva vida acadèmica.

La Valentina està contentíssima perquè després d’assistir a un curs de Mind Fulness (que va durar tres setmanes intensives de 10 hores al dia incloent els caps de setmana) finalment ha après a concentrar la seva atenció i a deixar enrere l’ansietat.

Per això, ara que ja se sent relaxada i té les eines adequades per gestionar el seu temps i les seves emocions, s’ha apuntat a un curs d’apicultura, a un taller d’interpretació per millorar la seva expressió corporal, a les classes d’aeròbic que fan al casal del barri, al club d’artistes gràfics de la comarca per exposar els seus quadres, a una classe magistral que farà un professor de d’arts marcials la setmana que ve al parc més gran de la ciutat i a un curset d’animació gràfica a distància que es pot fer des del mòbil en petites capsules formatives.

També reprendrà els seus hobbies favorits com el voluntariat social,  el seu canal de booktuber, l’airsoft, els escacs, la petanca, l’astronomia, l’atletisme, l’aviació recreativa, el bàsquet, el barranquisme, el beisbol, el billar, la natació sincronitzada, el patinatge artístic, el bricolatge, l’equitació,  el cant coral, el senderisme, la ceràmica, l’ensinistrament d’aus rapinyaires, la creació de còmics, l’escriptura creativa, la composició musical, la  papiroflèxia, el culturisme, el patchwork, el Ioga i el zumba.

La vida és curta!

 

Estándar
Microrelatos, TIC

El contracte

Esperi! Doni’m un segon. Vull repassar les dades que ha consignat però em sembla que ja ho tenim tot.

D’acord. Signi aquí, aquí i aquí i passi a la sala del costat que l’atendrà la cap de recursos humans. Li dirà quin dia s’haurà d’incorporar a la nova feina i li farà una visita guiada per l’empresa. També li presentarà als seus companys i la informarà de l’horari i dels seus drets i obligacions.

Tingui present que ha signat un acord de confidencialitat. Tot el que passa a l’empresa es queda a l’empresa. No volem ensurts amb els sindicats ni amb els de prevenció de riscos laborals.

I recordi que la seva lleialtat a l’empresa estarà per sobre de tot. La seva missió és fer bé la seva feina i treballar motivada. Ens interessa el seu benestar personal perquè quan més contenta estigui vostè més hi guanyarem tots. Ho entén?

Si! Perfectament. No pateixi. Tinc molta experiència professional al sector i estic preparada per assumir la responsabilitat. No se’n penedirà d’haver-me donat aquesta oportunitat.

Moltes gràcies per la confiança!

Gràcies a vostè. Ens veurem per l’oficina! Si necessita fer-nos qualsevol pregunta o algun aclariment no dubti a fer servir totes les línies de comunicació que hem posat al seu abast.

La Clara va sortir del despatx on li acabaven de fer l’entrevista amb un estat d’eufòria continguda. Havia aconseguit la feina que tant havia estat buscant i tenia ganes de començar com més aviat millor.

Les empreses havien canviat molt a la segona dècada del segle XXI amb l’explotació de de les dades massives. Analitzant el rastre digital de les persones es podien preveure comportaments i prendre decisions encertades de gran impacte en temps real. Utilitzaven una nova tecnologia que tenia la capacitat de processar grans volums de dades a baix cost i era utilitzada amb èxit també al sector públic. Ella mateixa havia participat en un projecte per a la prevenció del crim i la delinqüència del seu país a partir de l’anàlisi predictiva de les dades i gràcies a això s’havien redefinit els horaris de les patrulles de la policia per ser més eficients.

El que no tenia tan clar era el motiu pel qual li instal·larien càmeres de vigilància a casa seva i la farien dur una polsera que seguiria tots els seus moviments amb un GPS, mesuraria les seves pulsacions, informaria del nombre de passes realitzades diàriament, controlaria el seu pes, la seva imatge física, els amics amb els quals es relacionaria, gravaria les seves converses telefòniques, sabria les seves predileccions de moda, la cosmètica que utilitzaria, els seus hobbies, les seves dades mèdiques i bancàries, els cursos de formació que faria, els llibres que llegiria, les pàgines web que consultaria, del seu número de peu, de les seves preferències sexuals, la afiliació política, la seva religió i la seva raça.

Però ella era molt llesta. I per això, a més a més de donar-los tota aquesta informació estava escrivint un llibre de les seves memòries que acabaria de contextualitzar d’una manera formidable totes les dades que els havia facilitat.

La Clara havia triomfat a l’esfera professional i estava decidida a fer qualsevol cosa per conservar el seu lloc de treball. Donaria la seva vida per a l’empresa. Literalment.

Estándar
Microrelatos

Sortir

A la Popy li agrada despertar-se al matí i veure el mar. Avui fa vint anys que va prendre una decisió arriscada que li va sortir molt cara. Cada dia camina una estona per la platja i respira profundament mentre deixa que les onades li mullin els peus descalços.

Tan se val que no surti el sol o que el vent del nord bufi ben fort. Ella es descalça igualment una estona perquè no vol deixar de tocar de peus a terra ni un sol dia de la seva vida.

Avui és primavera, igual que aquell dia de fa dues dècades, i després de passejar per la platja ha pujat al far i ha contemplat els camps de flors que voregen la costa i que vesteixen de colors el paisatge perfecte.

Però a la seva vida no hi ha res perfecte. Encara es pregunta si podria haver pres una altra decisió aquell dia fatídic que li va prometre amor i fidelitat per sempre a aquell noi espantat que feia veure que ho tenia tot controlat.

Primer van ser els espais buits, que ella s’afanyava a omplir amb la seva generositat sense límits. Després va ser la crueltat de les paraules feridores, que ella interpretava com a ira mal canalitzada. Més endavant va haver de perdre la memòria, perquè ja no suportava el pes de tant ressentiment sobre les seves espatlles. Finalment va triar la vida virtual inventada. El lloc perfecte per construïr un relat bonic on no hi té cabuda la maldat infinita de la persona que la humilia cada dia, que la insulta, que la desprecia, que la fa sentir angoixada i culpable, que la critica, que la censura, que la limita, que la fa petita i insignificant.

La Popy ha construit un relat tan bonic al seu voltant que ja gairebé no té por que algú la vegi per dins a través de la seva mirada trista i la seva veu dolça.

Estándar
Microrelatos

Intuïció

Malgrat que tot semblava correcte hi havia alguna cosa que no acabava de quallar en aquell escenari ideal.

Una estona d’oci, una terrassa animada a tocar de mar, espelmes i flors a les taules, ambient relaxat, música de saxo en directe, unes quantes parelles ballant descalces a la sorra, aroma mariner, roba subtil, un còctel dolç tal com a ella li agradava, la llum de la lluna plena dibuixant llambreigs platejats a l’aigua i la companyia perfecta.

Per la seva ment passaven, arrauxades, les imatges negres que havia estat veient en somnis durant tota aquella setmana. Un penya-segat que duia directament a la glòria eterna, un cadàver a la sorra, un punyal per l’esquena, unes mans  empenyent-la escales avall, un revòlver a la guantera del cotxe, una baralla de gossos rabiosos, una gallina decapitada regalimant sang, una ànima en pena als peus del llit en plena nit.

Tenia tanta por que amb prou feines podia gaudir de la música que extasiava als presents i s’escampava per tota la platja com un perfum virtuós.

Ell la va mirar directament als ulls i sense dir ni una sola paraula, intuint aquell desassossec que la mantenia allunyada del present, li va treure les sabates i la va treure a ballar.

En aquell moment magistral el món es va aturar. Ella es va deixar fer, va tancar els ulls, va respirar profundament, es va aferrar al cos del seu protector mentre ballaven lentament al ritme d’aquella melodia estimulant i de cop i volta tot tornava a encaixar com un engranatge perfecte.

De fet, va ser una experiència tan sublim que va perdre el coneixement.

Ell va aprofitar la foscor (i que s’havien anat allunyant de la gent tot ballant) per clavar-li impunement un punyal a l’esquena i per empentar-la escales avall des d’aquell mirador tan bonic del penya-segat. Dos gossos rabiosos es barallaven un tros enllà per una gallina decapitada que regalimava sang i una ànima en pena mirava l’escena sense poder intervenir per aturar aquell crim terrible.

Després, l’home va pensar que algú trobaria el cadàver a la sorra a l’endemà i això el va fer somriure. Es va desfer del revòlver que duia a la guantera del cotxe (ja no li faria falta) i dels somnífers que havia barrejat al còctel dolç que a ella tant li agradava.

No havia entès mai aquell afany tan insistent de la dona per explicar-li absolutament tot. Ja li havia dit mil cops que a ell no li interessaven les banalitats del seu dia a dia.

Tot allò era culpa d’ella i només d’ella!. Sabia de sobres que era un home de paraula i ell li havia promès que faria realitat tots els seus somnis!

see-4694753_1920

Estándar
Microrelatos

Desconcert

No trobo les paraules exactes per definir el meu estat d’ànim. Avui he viscut una situació una mica incòmoda. Mira, jo t’ho explico i tu em dones la teva opinió.

Ja sé que abuso de la teva confiança! Les amigues som així, ens desfoguem parlant les unes amb les altres i després veiem les coses més clares.

Quina llàstima que visquis tan lluny i ens haguem de comunicar per carta. Però, si vols que et sigui sincera, gairebé m’ho estimo més! Així no em pots veure aquesta cara de circumstàncies que faig. Sembla mentida que aquestes coses m’afectin tant!

Resulta que avui he anat de compres amb el Josep. Vam veure al diari que anunciaven aquella activitat lúdica, gastronòmica i  comercial que fan cada any a Ciutat Vella i no hem pogut resistir la temptació d’acostar-nos a donar-hi un cop d’ull. Algun any hauries de venir! Segur que t’encantaria. Hi ha diversos escenaris distribuïts pel barri amb grups de música actuant en directe. Al mig del parc de Can Roc han muntat una zona de menjar ràpid a l’aire lliure amb furgonetes d’aquelles que  es transformen en Food Truks.

Com que hi havia tantes coses per veure hem passat allà el dia. Al matí hem comprat uns gofres de Nutella que ens hem menjat tot passejant i, a l’hora de dinar, ens hem escarxofat a uns bancs chill-out i ens hem cruspit unes hamburgueses vegetarianes boníssimes.

Tot anava bé, però ja de tornada cap a casa, el Josep s’ha posat una mica tens i m’ha confessat que s’ha sentit molt malament durant tot el dia. Diu que darrerament estic impossible, que no miro gens el meu aspecte físic, que m’he deixat anar completament, que ja tinc mig segle i que amb aquesta edat m’hauria de plantejar cuidar-me.

Diu que jo no me n’adono, que m’he engreixat molt, que faig una panxa molt grossa, que em vesteixo sense conjuntar-me, que ni tan sols em maquillo, que amb aquestes sabates que porto sembla que vagi a cuidar cabres a la muntanya i que la gent em mira per què porto un look tant catastròfic d’anar per casa que ja no es pot saber amb certesa si m’he vestit o encara vaig amb el pijama posat.

-És que no tens res a dir? – m’ha demanat tot ofès.

Jo m’he quedat sense paraules i ell s’ha enfadat encara més per què jo m’he sentit ultratjada i no he volgut fer-li cap comentari.

Tal se val! El Josep sempre ha estat molt exagerat i jo sempre he sigut una mica estrafolària… Tampoc canviarem a hores d’ara, oi?

shoe-1587163_1920

 

 

Estándar
Microrelatos

Llum de tardor

Camino sobre les fulles seques del parc a ple dia. Els colors de la tardor m’acullen com una flassada farcida de plomes lleugeres. Dins del meu univers protegit passejo a poc a poc per què no tinc pressa per arribar enlloc .

Penso en la vida i en els infants que somriuen.

Veig un bernat pescaire que travessa el cel volant a poc a poc. Com jo.  Buscant alguna cosa indefinida i respirant el mateix aire fred que jo també respiro.

Penso en el cabal que baixa de la muntanya per la llera del  riu, en els peixos i en els crancs solitaris amagats sota les pedres polides per l’erosió mil·lenària que no descansa. Sento la olor de la riba mullada i escolto el crepitar de les branques que es trenquen sota les meves passes incertes.

El parc no és tan bonic com jo el dibuixo. Estic sola i tinc sensació de fracàs però igualment agafo la càmera i enfoco coses lluminoses que m’inspirin quietud i encant.

Penso en els infants que somriuen per què tenen una vida al davant.

bench-560435_1920

Estándar
Poesia

Foliage

Quan aconsegueixis desxifrar els meus pensaments ja serà massa tard. M’hauràs perdut per què no he estat mai teva ni de ningú.

No permetré que t’acostis mai més a la meva calidesa ni que et submergeixis dins del meu mar ni que deixis les empremtes dels teus peus a la platja dels meus sentiments.

Sóc un riu que navega desbordat per una cascada salvatge. Sóc una tempesta que passa de pressa i després sóc el sol que escalfa la terra.

Sóc la olor que desprenen els pètals d’una rosa vermella.

Sóc una mare amb els braços oberts.

Sóc un port amb un far.

Sóc una llavor amagada en la foscor; enterrada sota un clot de compost orgànic.

Sóc una àliga i una guineu i una lleona i una fura.

Maleeixo a qui em fa mal.

Oblido i perdono.

I passo pàgina.

I m’obro com un llibre en blanc tota plena de curiositat insaciable.

foliage-4574860_1920

 

Estándar
Microrelatos

Burocràcia post-mortem.

La Jana va marxar amb la consciència tranquil·la. Des que feia uns mesos li havien diagnosticat càncer de pulmó en fase 4 amb metàstasi als ronyons, havia començat a posar ordre a tota la paperassa necessària per tal que el seu únic fill, el Martí, no hagués de batallar amb els detalls més empipadors del seu traspàs.

La casa on vivia, que era la seva única propietat, la va vendre al seu fill per un preu simbòlic. Així el Martí no hauria de pagar l’impost de successions i donacions a l’Agència Tributària.

Va portar tota la seva roba a la Creu Roja en diferents capses classificades per estacions i per talles; va donar els estris de la cuina a les seves veïnes; va portar a la deixalleria totes les coses inservibles que ningú podria aprofitar; va trucar a una llibreria de segona mà perquè vinguessin a recollir tots els seus llibres i revistes; va tancar el seu compte bancari; va passar per la destructora de paper tots els rebuts vells que havia anat arxivant; va regalar les poques joies que tenia a les seves amigues; va contractar una empresa de mudances perquè desmuntessin i s’emportessin els mobles fins a una parada dels “Encants” que regentava un conegut seu. Només va voler conservar la vella calaixera de fusta massissa del rebedor, que havia heretat de la seva iaia materna.

No es va oblidar pas de la tecnologia. Va portar el seu telèfon mòbil i el seu ordinador de sobretaula a una botiga de reciclatge;  va destruir les memòries externes on guardava música, vídeos, articles tècnics de la seva professió, escrits vivencials, fotografies i diapositives digitalitzades; va esborrar tota la informació que havia penjat a les xarxes socials i va eliminar els comptes d’usuari; va esborrar fins a l’últim post dels seus blogs i va anar a l’hospital a fer un ingrés voluntari a la unitat de cures pal·liatives.

Va contractar els serveis d’una empresa de serveis que es va encarregar de pintar, polir terres i netejar perquè el pis quedés immaculat.

Va deixar preparades les pòlisses d’assegurances i va demanar el testament vital per evitar que li allarguessin la vida de manera artificial. Va escriure una carta on deixava constància del tipus d’enterrament que volia, del que calia posar a l’esquela, de la música que sonaria al seu funeral i dels poemes que haurien de llegir els seus éssers estimats.

L’enterrament va ser tan emotiu com havia previst la Jana.

Quan el Martí va passar pel pis a desmuntar la còmoda del rebedor per portar-la a restaurar va descobrir un calaix amb doble fons. Allà dins va trobar un manuscrit signat per la Jana. Semblava una novel·la d’aventures però darrere dels personatges hi havia paral·lelismes que li semblaven autobiogràfics. Potser era una auto-ficció però, on començava la veritat i on acabava la invenció?; d’on havia tret la seva mare tantes experiències, tantes idees, tant dinamisme, tanta vitalitat i tan sentit de l’humor?.

Qui era aquella Jana tan extraordinària que quedava al descobert a través del manuscrit?

El Martí no se’n sabia avenir!

move-2481718_1920

Estándar
Microrelatos

Cercles virtuals

Es van trobar fortuïtament a una xarxa social mitjançant un amic en comú. No s’havien tornat a veure des de que havien acabat l’institut amb 18 anys. Els hi va fer molta il·lusió retrobar-se i de seguida es van passar els mòbils i la localització de les seves respectives cases, separades només per uns quants quilòmetres a la mateixa gran ciutat. Amb tanta informació publicada van trigar ben poc a posar-se al dia de les seves respectives vides.

Es comunicaven per missatgeria electrònica cada nit, després de plegar de la feina, abans d’anar a dormir. Els primers dies es passaven amb desfici tota mena de coses divertides i estimulants: acudits, cançons, fotos de les sortides del cap de setmana, receptes de cuina, rutes de senderisme i recomanacions culturals.

Els semblava engrescador esplaiar-se amb les anècdotes que havien compartit, les que havien oblidat i les que algun dels dos recordava. Més endavant els va resultar extremadament alliberador poder parlar obertament de temes íntims, de problemes no resolts de l’adolescència, de pors inconfessables i dels seus secrets més privats.

Era apassionant poder obrir-se amb algú d’aquella manera tan salvatge, amb una espontaneïtat natural i sincera, sense veure’s les cares però amb una empatia que els permetia notar a la pròpia pell les emocions de l’altre.

Sovint divagaven amb la possibilitat de trobar-se en persona però encara no havien estat capaços de trobar un forat a les seves farcides agendes.

Amb tanta comunicació i tanta informació i tanta sinceritat, en pocs mesos havien esgotat tot els temes de conversa, havien exhaurit tots els recursos, s’havien buidat completament.

Es coneixien tan bé que dominaven al mil·límetre les seves respectives rutines, podien preveure les respostes i les reaccions abans que es produïssin i amb cada nova conversa sentien un pessic menys de curiositat l’un per l’altre.

Les seves vides virtuals havien arribat al límit de les seves capacitats imaginatives.

Les seves vides reals transcorrien en una línia paral·lela com els rails de les vies d’un tren, que van en la mateixa direcció però que no arriben mai a tocar-se.

metro-3714290_1920

Estándar