Microrelatos

T’estimo

Si no fos per aquesta mirada res seria igual. Em dius les coses a la teva manera, amb paraules que de vegades no entenc. Parles en silenci quan guaites les coses que t’envolten. Perceps la realitat nua y pura. Escoltes sense pausa amb aquesta actitud tan teva de voler aprendre.

És la teva predisposició a comprendre el món que es desborda i es dilata com el teu cervell privilegiat.

Si et dono la mà l’agafes amb un gest inequívoc de confiança sincera. Podem anar fins a la fi del món plegats.

La teva intel·ligència no té subtileses. És absolutament brillant i captivadora.

I no em canso de mirar-te i admirar la màgia que desprens a cada instant.

La teva serenitat és aigua neta que cau del cel per donar vida a la vida.

germans

Anuncios
Estándar
Microrelatos

Volar coloms

La Sofia dorm a cor què vols des que ha decidit cuidar-se. Ha deixat la feina, ha marxat de casa  i s’ha instal·lat indefinidament a l’hotel d’un balneari centenari de la província.

Porta uns quants dies en remull a les banyeres d’aigües termals fent inhalacions i dutxes a pressió.

Entre banyera i banyera li han aplicat una cataplasma de fang calent a les lumbars i a les cervicals. Després d’esmorzar li han submergit les mans i els peus en un ungüent de parafina amb efecte analgèsic.

Seguidament l’han portat a una cripta per sotmetre-la a una experiència ultra sensorial del cos, la ment i de l’esperit on la Sofia s’ha iniciat al descobriment dels misteris més enigmàtics de l’existència. (De moment no li han donat cap droga…). Allà dins ha gaudit d’un recolliment, una relaxació, una  fascinació i una bellesa tan profundes que li ha tornat la calma a l’esperit.

Al balneari tenen 8 línies de tractaments de bellesa i salut i tot just està experimentant la primera.

L’alimentació que ofereix l’hotel és variada, saludable i deliciosa. El personal és discret i eficient. Les habitacions son àmplies, còmodes, netes, molt ben ventilades i decorades amb tons neutres i fibres de cotó natural. La biblioteca és un somni fet realitat. Està ubicada dins d’una cúpula de vidre que amaga en el seu interior circular una zona enjardinada envoltada d’espais acollidors per llegir i prestatges de fusta de roure carregats de llibres  per a tots els gustos.

El gimnàs està a mig camí de la zona d’aigües i està dirigit per professionals que ajuden a executar els exercicis amb precisió, acompanyen a les persones en l’aprenentatge de  la higiene postural i exerciten la musculatura.

La Sofia ha sentit a parlar de la teràpia dels peixos (ictioteràpia) i ja ha demanat hora per fer una primera immersió. Està desitjant experimentar la sensació única de l’exfoliació natural que fan els peixets menjant-se la pell morta i ajudant a la regeneració de cèl·lules noves.

Avui és dimecres, el dia de la setmana en el qual els familiars poden venir de 4 a 7 a visitar els hostes.

El Màrius condueix per la carretera comarcal en un tram recte amb molta visibilitat. Ha quedat amb la Sofia per prendre el te a les 4. De lluny veu dos coloms que fan saltirons enmig de la calçada i s’alegra de veure aquelles aus de tan a prop.

Però la parella de colomins no han sabut detectar el perill i s’ha estampat contra el parafang del tot terreny del Màrius. Durant unes dècimes de segon l’home ha sentit un impacte fort, ha vist un grapat de plomes volant i pel retrovisor ha copsat les restes atropellades dels animals ensangonats. Li ha sabut greu.

A les 4 en punt ha arribat al Balneari però la Sofia no ha comparegut a la cafeteria tal com havia acordat amb el Màrius.

El banyador de la Sofia sura a la piscina de peixets terapèutics.

Pies_peces

Estándar
Microrelatos

Professionalitat

La doctora Emma és especialista en psiquiatria infantil i juvenil. Ha intervingut durant més de 20 anys en temes de violència a la llar i maltractaments. Ha escrit articles mèdics divulgatius que han merescut el reconeixement dels mitjans especialitzats. Té perfil al Linkedin, a Facebook i a Twitter, encara que no es prodiga massa a les xarxes.

Fa uns mesos que es va morir el meu avi i durant aquest temps he deixat que tothom pensés que estava trista per aquesta pèrdua. He plorat molt i tothom m’ha consolat. M’han donat ànims i abraçades sinceres. Qualsevol mortal pot empatitzar amb una persona que acaba de perdre un ésser estimat.

Però jo no guardo un bon record del meu avi. Durant aquests mesos he plorat per la nena poruga que vaig ser i per les paraules que no he pogut explicar mai a ningú. Porto a l’ànima el pes d’un crim que a mi em sembla inconfessable.

Com que sóc tan resolutiva i optimista vaig creure oportú adreçar-me a una bona especialista per desfer-me de la meva feixuga motxilla emocional. Vaig anar a buscar a una professional que em proporcionés un espai d’escolta, credibilitat i respecte perquè havent estat exposada a amenaces i xantatges per assegurar el meu silenci, el meu relat ha quedat enterrat i oblidat durant dècades.

La doctora em va rebre amb un silenci, esperant la meva reacció. En 10 escassos minuts li vaig plantejar el meu quadre ansiós i les meves ganes d’expressar en veu alta el meu relat personal.  Li vaig explicar un episodi recent que m’havia transportat mentalment a l’escena del crim però li vaig confessar que no recordava res. “No vull seguir ignorant el que vaig viure fins al final de la meva existència. No vull seguir mirant cap a una altra banda i negant el que va succeir, perquè estic segura que això que em passa té solució”.

La doctora, molt hàbil, em va agafar pel mot i em va dir que si no recordava res, potser no m’havia passat res.

No tinc previst morir-me en els propers 30 anys… Així que encara dec estar a temps d’aprendre a viure sense somatitzar aquest malestar que em rosega per dins.

Tampoc tinc previst tornar a veure a la doctora.

Aquest matí he començat a fer footing.

footing

Estándar
Microrelatos

Tinc 9 anys

Maleïdes mosques que es paren a beure sobre la síndria vermella que ha encetat la iaia a la taula del menjador.

Uns peücs de llana blanca amb un voraviu blau suren a la vànova del llitet del meu germà petit. Es mouen al ritme de la seva respiració.

Penso en el biberó, els bolquers, la robeta petita i en els seus ulls rodons com els d’un peixet indefens.

Els sofàs son tous i amb una manta s’hi està bé. Segur que aquí adormida ningú em demanarà què em passa, ni per què ploro. Somio amb una boleta de gelatina que se m’escapa dels dits. És l’hora de la migdiada. No sé on s’ha ficat tothom. Estic sola i m’adormo amb la manta al sofà tou.

Quan em desperto tinc els ulls inflats i vermells de la plorera d’abans però ja no vull recordar el motiu. Penso en coses boniques, en olors dolces i en el dies radiants al sol caçant papallones abans que arribés el meu germanet.

Tinc una llibreta on he començat a escriure històries apocalíptiques.

He dibuixat les gallines que tanta por em fan.

Aquesta matinada m’he despertat amb una paella bruta d’oli a dins del llit. Diu la mare que sóc somnàmbula.

També m’he pixat a sobre. He mullat el pijama i el llit encara que ja sóc gran.

Em desperto cada dia amb el dit polze de la mà dreta a la boca. El dit gros s’ha deformat i l’ungla s’està tornant negra però jo no me n’adono i em torno a despertar amb el dit remullat a la boca.

Ja no sóc petita.

Somio gallines que m’ataquen.

Ploro perquè el què em passa no té solució.

Si podés explicar-ho tot s’arreglaria però tinc por de morir-me.

I si ho explico em mataran amb una escopeta. Igual que van matar el “Jeday”.

Vaig plorar molt per aquell Seter irlandès que es deia com el Mestre Jedi d’Stars Wars. El van llençar des del pont de la carretera per on passava la cloaca i vaig veure de lluny la seva inconfusible silueta morta de color canyella brillant. L’aigua bruta de les clavegueres li passava per sobre de les potes però el llom de l’animal restava a la vista totalment immòbil.

L’aneguet que vam recollir a la riera també el van matar perquè cagava molt i feia soroll a la nit. “No podem viure amb animals a casa”.

Em miro al mirall de perfil. Els omòplats m’han crescut desmesuradament. Estic massa prima. Sóc geperuda i molt lletja.

Observo una foto meva de quan era molt petita, de quan era perfecta. La nena de 9 anys que sóc ara ja no sembla la mateixa nena de la imatge que contemplo embadalida.

Aleshores no hi havia al món una criatura més bonica que jo.

 

 

 

 

Estándar
Microrelatos

UCI

La primera vegada que va visitar l’illa feia una mica de fred però s’hi estava bé. Mirava tot el que l’envoltava amb les ganes d’aquell que busca espurnes de llum a la foscor.

La primera impressió sempre és important i no va ser bona així que va intentar oblidar-la de seguida perquè no tenia ganes de més soledat. S’havia imaginat una nova manera de comportar-se en societat. Seria càlid i obert, confiat i rialler, segur de si mateix i empàtic.

El seu estat d’ànim era el mateix a l’illa que a qualsevol altre lloc del planeta però com que havia pres la determinació de sentir-se alliberat va aprofitar l’embranzida de la decisió per dibuixar al seu cervell un entorn millor.

Però els seus dibuixos sempre havien estat efímers. No s’havia entretingut mai a repassar-los amb tinta ni a pintar-los amb pintura plàstica. L’aquarel·la i els llapis de colors eren els seus materials preferits, encara que les predileccions són inconscients i automàtiques com els airbags dels cotxes.

Cada moment que passava es feia claustrofòbic com l’espai diminut dins d’una illa asèptica com aquella.

Els segons anaven caient com gotes d’aigua que, a força de repetir la seva cadència, foraden la pedra més dura.

Tot eren bones intencions barrejades amb pinzellades d’esperança tènue com el seu alè.

 

La segona vegada l’illa se’l va menjar viu. Ni tan sols va tenir temps de fer-se il·lusions mentre el punxaven, el lligaven, li envaïen el cos amb aparells monstruosos i li tallaven el coll per fer-li arribar oxigen als pulmons a través d’uns tubs de plàstic.

El final del final va arribar com una benedicció plena d’agraïment infinit.

DEP Papà

hospital-3192832_1920

Estándar
Microrelatos

Divergència d’opinions

Quan hi ha un conflicte tens dues possibilitats

  • Que sigui un conflicte que viu a sota del teu llit o
  • que sigui un conflicte d’aquells que viuen a les muntanyes i fan sempre el que volen

Si viu a les muntanyes no passa res

Però si viu a sota el teu llit poden passar dues coses:

  • Que surti només de tant en tant i llavors facis veure que no existeix o
  • Que surti de tant en tant i assumeixis que viu amb tu

Si assumeixes que viu amb tu no passa res

Però si intentes fer veure que no existeix poden passar dues coses:

  • Que siguis un expert en la manipulació emocional i ningú detecti el conflicte o
  • Que les persones que han vist el conflicte no et creguin quan dius que no existeix

Si ets un manipulador no passa res

Però si no ets capaç de convèncer a ningú que el conflicte no existeix poden passar dues coses:

  • Que diguis la veritat encara que no t’agradi el què has de dir o
  • Que persisteixis en la mentida.

Si dius la veritat no passa res

Però si persisteixes en negar l’evidència poden passar dues coses:

Que perdis molta energia o

Que perdis els amics

Si perds molta energia no passa res

Però si perds els amics et quedes sol.

Per entendre’ns:

Assumeix els teus conflictes, responsabilitza’t de les teves accions, accepta les crítiques, però fes sempre el que creguis just i no deixis que ningú et trepitgi.

(Inspirat en el llibre “Quan neix un monstre” de Sean Taylor)

trepitjar

 

Estándar
Cajón de Sastre

Tothom ho veu

Maltractament infantil sense pietat i sense treva. Aprendre a callar. Aprendre a no plorar. Aprendre a tenir por. Aprendre a veure normal allò que no ho és.

Un pare fa callar els seus fills a hòsties reforçades amb insults. Cada dia. A qualsevol hora. Per qualsevol motiu.

Passen els anys i els nens es fan homes i dones de profit. Passa tota la vida i els homes i dones de profit encara tenen malsons claustrofòbics, angoixes, depressió i soledat.

Però com que el passat ha quedat soterrat i negat en un remolí de sentiments contradictoris, els nens ferits han quedat  incapacitats de per vida. Estan inhabilitats per acceptar l’esquizofrènia d’estimar sense comprendre l’emoció que els impulsa a protegir el seu agressor,  silenciar allò viscut i a fer veure que tot està bé a les seves vides.

Però lluny de d’obtenir un avantatge i extreure’n un ensenyament positiu, es culpabilitzen per no haver estat més forts, més capaços, més llestos, més hàbils per gestionar les seves inseguretats.

Viuen en dos mons paral·lels tan diferenciats que ni tan sols els seus éssers estimats coneixen la seva doble vida, l’esforç sobrehumà que fan per allunyar els seus fantasmes, el cansament crònic d’escorcollar el seu cor per encabir l’abisme d’aquesta confidencialitat que no poden explicar.

Es creuen tan experts en l’art de dissimular que no s’adonen que de tant fingir s’han tornat completament transparents. Com si anessin embolicats en un plàstic diàfan que els ofega la veu i deixa al descobert tota la seva vulnerabilitat.

por

Estándar