Microrelatos

Intensitat

Imagino el què fa quan tanca la porta de casa seva i es queda sol. Segurament es despulla per dutxar-se deixant la roba bruta en un pilot al terra del lavabo. És possible que hagi engegat la ràdio per escoltar música a tot volum. El sopar deu estar esperant a la cuina, amb la taula parada i les maduixes amb nata tallades a trossets a dins de la nevera. Escoltarà un Podcast humorístic que li dibuixa cada dia un somriure, es pentinarà i es posarà desodorant amb el cos ben net. Es calçarà les sabatilles d’estar per casa i les ulleres progressives per mirar una sèrie entretinguda abans d’anar a dormir. Secretament està pensant com impressionar la seva darrera conquesta, esprement-se el cervell buscant un regal apropiat per celebrar els sis mesos de relació. Serà una joia amb lletres gravades i et dirà que el teu amor és tan gran que vol que duri per sempre, com les lletres dels vostres noms polidament escrites sobre la peça d’or brillant. Et dirà que ets una dona increïble, guapíssima, intel·ligent i divertida. Lloarà el teu cos i admirarà el teu cabell. Mirarà embadalit el teu rostre mentre somrius i li dones la mà amb tendresa. Et dirà que ets la dona més bonica que ha vist a la seva vida, que és molt afortunat de tenir el teu amor, que mai s’havia sentit així de feliç i comprès, que mai ningú l’havia estimat de debò, que és un home molt afortunat i que tot el que és seu serà sempre teu fins que la mort us separi. Després t’escriurà en un paper la contrasenya del seu mòbil i de l’ordinador perquè el puguis fer servir si et fa falta, et donarà unes claus de casa amb un clauer que t’haurà comprat amb el teu nom escrit amb lletres de fusta. Et portarà a veure muntanyes, rius, mars i postes de sol. Et parlarà de la veritable naturalesa de l’amor i et farà petons d’entusiasme pel rostre i el cabell mentre et fa pessigolles al cos. Passarà molta estona escoltant el relat detallat que li faràs de la teva vida. Li donaràs també la clau del teu mòbil i del teu ordinador perquè el pugui fer servir si li fa falta. Li enviaràs WhatsApp cada dues hores si esteu separats per explicar-li on ets i et faràs fotos per ensenyar-li immediatament. Compartireu cançons tendres fins a la sacietat, menjareu entrepans a la llum de la lluna observant la nit estrellada, veuràs el mar des d’un penya-segat en plena nit amb els cormorans parats a les roques, recollirà per a tu tota mena de plantes oloroses i t’explicarà l’origen de les espècies i els misteris d’Egipte.

Tot això serà primer i poc a poc, amb el temps, anirà teixint un informe amb totes les teves petites imperfeccions i mancances, les bromes que li molesten, les persones que poden estar a la teva vida, els llocs que has de freqüentar, el que has de menjar, la roba que t’has de posar, l’actitud que has de tenir quan esteu plegats, les joies que li agrada que llueixis, el pentinat que t’has de fer per estar afavorida, l’hora que has d’anar a dormir, la quantitat de diners que pots gastar, els teus punts forts i les teves debilitats. Ho sabrà tot de tu perquè li hauràs explicat, perquè t’haurà escoltat amb atenció, perquè creu que et coneix millor que tu mateixa i perquè la seva sinceritat és il·limitada. “No trobaràs al món una persona més atenta perquè no existeix”.

Al cap d’uns anys la teva autoestima estarà seriosament perjudicada, tindràs dubtes sobre els teu criteri i pensaràs que els teus pensaments et fan una mala passada. Et sentiràs responsable de cada petita discussió, de cada detall que hagi pertorbat la vostra pau i la vostra inestimable comunicació. Però has de saber que la línia que separa la sinceritat de la crueltat és molt fina, que aquest home no diu sempre la veritat, que inventa el que no sap i que ho diu amb fermesa per confondre’t, que et demanarà perdó i plorarà quan li expressis obertament les reticències que planen per sobre de la vostra relació d’amor idíl·lic. Serà llavors quan començarà a menystenir-te, a ignorar-te, a tergiversar qualsevol situació, a marcar les coses que pots explicar i les que has de callar. T’allunyarà dels teus amics i de la teva família perquè ningú t’estima com ell. Seràs immensament infeliç i et sentiràs completament culpable de la situació. I canviaràs d’estratègia, i t’adaptaràs als seus punts de vista, i aniràs canviant la teva manera espontània de comportar-te quan estiguis al seu costat. Una veu “en off” et parlarà des del centre de la teva secreta intel·ligència però segurament trigaràs molt de temps fins que arribis a descobrir que estàs vivint amb un llop depredador sense pietat ni empatia ni remordiments. Veuràs “el mal” perfectament representat en una persona que aparentment sembla un poca-pena però té el cor de pedra.

Només depèn de tu planificar una fugida per alliberar-te de les seves cadenes enverinades. I tot això, encara que no et posi una mà al damunt per colpejar-te, es considera violència masclista amb totes les lletres. No deixis mai de confiar en la teva intuïció perquè estaràs ben perduda. Sempre ets a temps de reconduir la teva existència. Que tinguis bona sort!

Estándar
Microrelatos

Un dia de pluja

El replà de l’escala de fusta que pujava fins a les golfes estava desgastat i brut. Unes gotes de pintura seca recordaven que allò, un dia, va ser pintat. A les parets hi havia adhesius rònecs de futbolistes de l’etapa daurada del Barça. Aquell lloc havia estat, en temps pretèrits, el refugi d’un nen solitari que pujava a entretenir-se amb l’escalestric i els cromos de Bola de Drac. L’habitació de sotateulada era humida i freda però el nen no s’havia trobat mai incòmode jugant allà, en part perquè sempre anava ben abrigat però sobretot perquè no parava quiet. Els nens tenen la imaginació desbordant i son capaços de recrear un escenari bèl·lic sota les bigues d’una estança fosca i llardosa. Qualsevol somni estava permès. Podia transformar els prestatges en porteries o en balises de guerra en un tres i no res. Les mantes velles i empolsinades podien ser catifes voladores o parets de gel dins d’un iglú de l’Àrtic. Pots, llaunes i joguines desballestades eren l’arsenal on anaven quedant emmagatzemats tots els trastos de la casa. Allà ningú, excepte ell, hi pujava per res que no fos imprescindible.

El pare havia sortit a passejar el gos aquella tarda plujosa de novembre. La mare era al casal del poble jugant al quinto i al bingo sense pensament de tornar a casa fins que la fessin fora a les deu de la nit que tancava el bar del centre. Aquell dia no havia begut tant com per quedar inconscient perquè no li havien sortit tres diamants a les màquines escurabutxaques i no tenia més diners per seguir demanant copetes de barreja o cerveses.

Aliens a qualsevol responsabilitat els pares feien la seva mentre el xaval menjava pa amb oli i xocolata o imaginava històries amagat al seu racó predilecte. Aquell dia havia omplert una galleda d’aigua on feia surar aneguets de fira per pescar-los amb una canya improvisada amb un pal d’escombra. Duia els peus descalços i xapotejava per la mullena que havia provocat amb l’embranzida del seu cos escanyolit celebrant la pesca abundant. Uns cables pelats endollats amb l’escalestric estaven massa a la vora del nen. Uns sacs de llenya seca separaven la zona de jocs del terrat. Ningú va saber per què havien saltat els ploms i feia aquella pudor de carn cremada. Van trobar el cos de l’infant desvalgut a l’endemà al matí amb la boca dibuixada pel rigor mortis amb una ganyota esgarrifosa.

Estándar
Microrelatos

Impulsivitat

Si ho escrius pots ajudar altres dones a reparar la seva autoestima després d’una crisi com la que tu has passat. Això li va dir el psiquiatre encara que ella no volia parlar del tema per res de la vida. Tenia una secreta sensació de vulnerabilitat que no  la deixava enfrontar-se a les entranyes del seu patiment. Les seves amigues havien notat un distanciament. Feia temps que no es prodigava en les celebracions multitudinàries perquè sentia autèntic terror. Tenia por de fallar, de no estar a l’alçada, de dir alguna frase inconvenient o fins i tot deixar anar alguna llàgrima acompanyada d’un gest de dolor. Per què havia de ventilar la catàstrofe que representava la seva vida? De debò seria prudent parlar-ne?

Un dia de tardor, mentre caminava per la platja deserta, va decidir que havia arribat el moment de despullar la seva ànima i va trucar directament a la seva editora. Li va dir que faria un llibre explicant el seu estat mental. Volia expulsar tots els dimonis, superar els tabús i enfrontar la vida sense recança. Havia tancat una etapa i era el moment de començar-ne una de nova. Així que, malgrat la por, es va plantejar escriure una història que superés tots els límits de la seva reticència. Va anar cap a casa, va engegar el seu portàtil amb delicadesa i es va posar a teclejar. Allà asseguda a la taula de la cuina, davant d’un gran finestral amb vistes a les teulades de la ciutat, va escriure la primera frase de la seva història: “Hi ha ombres tan fosques a la vida que, de vegades, es confonen amb la negror d’una nit sense lluna”.

De sobte es va aixecar, va esbatanar la finestra i es va precipitar al buit des del seu apartament de quatre pisos. El seu cos va restar bocaterrós amb les braços oberts com un colom amb les ales obertes sobre l’asfalt.

Estándar
Microrelatos

Fragilitat

Aquest matí passejava per la carretera del Mujal i tot passant per davant del tanatori, on vas treballar tants anys, t’he vist silenciosa i etèria. Em miraves els ulls i sense paraules m’has dit «jo ja no hi sóc». M’encoratjaves a aixecar el cap. El teu posat seré m’ha calmat. Vas marxar amb el càncer i em vas deixar sense la possibilitat de mirar les coses amb el teu seny temperat. Et trobo a faltar cada dia. M’he allunyat una mica i tu ja no hi eres perquè tot canvia i perquè potser la vida és bonica i jo encara no ho sé.

Estándar
Taller d'escriptura creativa

Soc una puta

D’aquest lloc en diem casa nostra. Té dues habitacions petites, una cuina, un menjador i un lavabo amb un safareig. Reso cada dia per sortir d’aquí. A catequesi m’explicaven que Déu és bo i que està amb nosaltres si sabem obrir-li el cor. Però allò era abans. Quan vaig fer la primera comunió em vaig sentir joiosa de portar el vestit de la meva cosina. El mateix  que la meva mare havia arranjat especialment perquè jo el pogués lluir com si fos nou de trinca. Era de tul blanquíssim i resplendent. M’arribava fins els peus i em feia sentir com la fada bona i feliç d’un conte màgic de princeses. Però allò ja queda molt lluny del meu pensament perquè no sé on és Déu. L’infern i el dimoni viuen a casa nostra. Jo m’invento contes bonics, els il·lustro amb dibuixos de nenes i nens amb famílies que viuen a una casa envoltada d’un jardí ple de flors i d’arbres altíssims. De la xemeneia de la casa imaginada surt un fum en forma de núvol que acoloro d’un blau pàl·lid perquè contrasti amb el turquesa penetrant del cel radiant. En aquell esbós hi cap un bosc sencer, unes muntanyes culminades amb neu blanca i un sol radiant. També hi volen ocells de colors, papallones i globus espurnejants que s’enlairen ufanosos creant una atmosfera acollidora.

Estic mirant la tele amb els meus germans quan sentim arribar el meu pare que torna ben borratxo del bar, com cada dia. Quan fa girar la clau al pany de la porta entrem en pànic. Tot just son les deu de la nit i amb el cor encongit apaguem els llums i ens amaguem a la única cambra que compartim els tres. Jo sóc la gran i vetllo sempre pels dos petits. M’interposo quan ens acorrala per apallissar-nos. Si hagués seguit amb el meu pla de no menjar per no desenvolupar-me tot hagués sigut com abans però si no menjo em marejo i a l’escola no puc aguantar les llàgrimes. Per molt que ho he intentat el meu cos de nena esprimatxada s’ha transformat i segur que aviat em baixarà la regla. La meva mare ja m’ho ha explicat que aquests mals de panxa que tinc tot sovint són un símptoma del començament de la pubertat . Vaig molt a poc a poc amb el creixement però esdevé un fet inevitable impossible de defugir.

Aquesta nit el meu genitor m’ha engrapat com un fardell, m’ha arrossegat fins a la seva habitació i ha passat el forrellat de la porta. La mare no em pot ajudar perquè té torn de nit a la fàbrica i no arribarà fins a la matinada per portar-nos a cadascú dels seus fills un got de llet calenta. Ens farà un petó i una moixaina de bona nit per ella i de bon dia per a nosaltres;  però Déu no té res a fer contra el monstre endimoniat que esdevé el meu pare quan s’omple l’estómac de conyac fins a la gola. Té molta força i m’escanya pel coll amb les dues mans per aconseguir que jo deixi de cridar. Em diu a cau d’orella que no malgasti les forces per intentar treure-me’l del damunt perquè no podré fer-ho. I llavors em rendeixo i em deixo fer com un gos ensinistrat. Després m’adono que allò no té solució. Sento una vergonya tan gran que no sé imaginar-me com me’n sortiré d’aquesta. Ara ja sóc una puta com la meva mare, m’ha dit.

Estándar
Taller d'escriptura creativa

No

Hi ha coses que no es poden negociar. A més, jo tinc l’última paraula i tu ho saps. Em fa mal que em menystinguis, que em jutgis malament, que no em valoris. Em posa dels nervis que m’ignoris i facis veure que no existeixo a dins del teu lèxic. No em crec les teves excuses sense consistència. M’has estigmatitzat amb l’etiqueta de la negativitat. Lamento que neguis l’evidència que sóc una part imprescindible de la teva vida. No comprenc com tens els nassos de descartar-me automàticament del teu pensament instantani, lúcid i intuïtiu. Et demano si us plau que t’ho rumiïs. Saps de sobres que no t’estimaran més perquè diguis sempre que sí. Ja n’hi ha prou d’esquivar la claredat. No fugis d’estudi. Afronta que em necessites i deixa’m demostrar-te que sóc el primer pas cap el camí que et conduirà a l’interior de la coherència i de la teva pau interior.  

Estándar
Taller d'escriptura creativa

Fal·làcia patètica

Sempre m’ha agradat aquest trosset de marbre resplendent de la cuina al costat de la finestra des d’on veig el sol i la lluna i el pas del temps. Aquí m’excito als matins amb tu, Jordi, que saps exactament on tinc el botó que em posa calenta. M’acaricies amb tanta suavitat que perdo la noció del temps mentre em toques amb aquella fal·lera insaciable. Ens fonem l’un en l’altre en un acte íntim que repetim cada dia sens falta.  M’he tornat addicta a les teves mans i als teus afalacs. Després de tants anys encara t’estimulo, sóc una crack i una màquina. Sóc la millor part de la teva jornada. Però Ja tinc una edat i et conec com si t’hagués parit. Trobaré a faltar les teves mans quan em portis a la deixalleria. A més, vas tenir la delicadesa de deixar la publicitat de la “De’Longhi Perfetto Cafetera Superautomática” que fa Espresso i Cappuccino, té un panell electrònic LCD i un sistema de neteja automàtica. Serà la meva substituta però jo t’adoraré tota la vida.

Estándar
Taller d'escriptura creativa

Faula

Vomito els ossos i altres parts no digeribles que el meu estómac no ha pogut pair. No és un espectacle agradable però ja he fet fora el que m’ennuegava fins al punt de la nàusea. He trigat mesos en absorbir tot allò que em feia falta per sobreviure. Ara, Aquí ajaçada i tranquil·la, em permeto gaudir de l’espectacle inabastable de la natura que m’envolta. El cel és blau intens i el sol escalfa la meva sang freda. Prenc consciència de la meva pell preciosa, lluenta i verda com l’herba que em fa invisible al rèptil depredador que viu al costat del riu. No baixo mai la guàrdia, jo!

Nodrida i lliure començo a planificar el proper atac que no serà imminent perquè no necessito menjar tant com pugui semblar per la gran envergadura del meu cos robust i allargat. Sóc preciosa i tinc el món a l’abast de la meva gargamella insaciable.

Estándar
Microrelatos

No sé qui sóc

Tinc un pes al cor que m’oprimeix els pulmons. Em costa respirar. De vegades tinc la sensació que unes mans m’escanyen el coll. Ploro cada dia una estoneta. Quan ningú em veu. I si se m’escapen les llàgrimes a la feina els hi dic que sóc molt sensible o que tinc conjuntivitis o que em piquen els ulls per l’al·lèrgia al pol·len o que porto molta estona davant de l’ordinador. Ara, des de que es va implantar l’obligatorietat de treballar amb mascareta, em resulta més fàcil dissimular. Em desperto cada dia amb una por primitiva i estranya que he mirat d’ocultar des de que tinc ús de raó. Quan era una nena vaig desenvolupar un coneixement profund en l’art de callar i imaginar-me una vida bonica. Vaig fer-me una experta en riure per treure ferro dels drames. Suposo que sense ser-ne conscient buscava acceptació i estima. Vaig aprendre a encabir a dins del meu cos menut a dos éssers humans que han cohabitat a dures penes. Ara que passo dels 50 ja no trobo on amagar-me. La meva estratègia ja fa temps que fa aigües. S’enfonsa el terra sota els meus peus. L’esquizofrènia de conviure amb dues ànimes a dins del cos m’està passant factura.
La Maria Clàudia es desperta atemorida i insegura, es dutxa i es vesteix ben guapa, s’arregla els cabells, es pinta una mica els llavis i les galtes, es posa colònia cara perquè li duri tot el dia la olor intensa de les persones felices. La Maria (per abreujar) comença la seva transformació metre condueix tres quarts d’hora cada dia fins arribar a la feina. A dins del cotxe, amb la música a tot volum, observant el paisatge de la carretera, guaitant com neix el dia i com si veiés la llum el sol per primera vegada, la Maria es converteix en la Clàudia. Llavors és capaç de sentir pau interior i una mena de sentiment de llibertat preciosa que la fa creure en la vida. Comença la jornada planificant les activitats de la feina, saluda afectuosament als seus companys quan arriba, s’asseu davant de l’ordinador disposada a donar el millor d’ella, atén els usuaris amb dolçor i amabilitat. La Clàudia se sent tranquil·la a estones breus al llarg del dia. Li encanta enfilar-se al seu núvol rosa ple de literatura, de poesia, de gent excel·lent, d’activitats culturals estimulants i de serenitat. Malgrat tot, el seu forat del cor és com una criatura viva que la reclama, la crida, li suplica i li prega que uneixi, estimi i accepti aquests dos subjectes que l’habiten.
La Maria i la Clàudia no s’agraden. Són molt crítiques l’una amb l’altra. Una té por, inseguretat, l’autoestima pel terra i el cervell esmicolat de tant pensar com se’n sortirà. L’altra vol creure’s amb totes les seves forces que és una persona valuosa, valenta i decidida, que té el destí a les seves mans, que la llum que busca la porta a dins i només desitja aprendre a volar per deixar de sentir-se com un ocell desvalgut que veu la vida des d’una gàbia.

Susi Rodríguez
Gener 2022

Imatge de Gerald extreta de Pixaby
Estándar