Microrelatos

Estimar

L’Àngel té una edat difícil. Com que se li donen molt malament els estudis ha deixat el batxillerat i ha començat a treballar a un supermercat del barri. En plena adolescència s’ha enamorat perdudament d’una jove princesa que viu al mateix barri que ell.

La princesa és tan bonica i tan perfecta que l’Àngel no es creu capaç de seduir-la perquè al costat d’ella se sent com un gripau miserable fora d’una bassa.

Però el noi ha estat de sort. Com que la princesa necessita treballar per pagar-se els estudis ha demanat feina a mitja jornada al mateix supermercat que ell.

Fer-se amic de la princesa ha estat més fàcil del que s’imaginava. Ella també se sent com una granota fora d’una bassa així que quan l’Àngel l’ha mirat amb aquells ulls plens d’amor incondicional ha sentit un alleugeriment extraordinari.

En dos mesos s’han fet amics inseparables i quan ha arribat l’estiu, les hormones, la calor i la poca roba han propiciat un acostament íntim que els ha fet tocar el cel amb les mans. La seva relació amorosa ja dura un any.

Tothom sap que els amors d’adolescència no viuen per sempre. L’Àngel també ho sap i, com que pateix molt per la ruptura inevitable que veu a venir, ha decidit engegar-ho tot a rodar i enviar a passeig a la princesa. Té molta por de que tota aquesta felicitat sigui un miratge, de que algun dia la princesa se n’adoni que ell és un gripau i fugi esglaiada. No pot arriscar-se. La vida és molt curta i no hi ha res pitjor que sentir-se rebutjat.

L’Àngel és un home afortunat. Quan va deixar plantada la princesa es va pensar que ningú mai l’estimaria però ja porta trenta anys vivint amb una dona esplèndida que li ha donat tres fills preciosos. De tant en tant pensa en la princesa i se li escapa un sospir perquè s’imagina com li hauria anat la vida si s’hagués arriscat a estimar la princesa malgrat les seves pors.

Aquest matí, l’Àngel passejava pel seu barri contemplant els carrers engalanats de flors per la festa major. Després de discutir amb la seva dona per una bajanada ha sortit de casa de mal humor i s’ha assegut a una terrassa per prendre un cafè amb gel. Encara fa calor tot i que l’estiu s’ha acabat. Mentre fa petits glops al cafè ha aixecat la mirada i ha vist passar la princesa acompanyada d’una nena jove que, a jutjar per la semblança física, deu ser la seva filla. Si! No hi ha dubte, son mare i filla. Van carregades de bosses amb llibres i carpetes. No paren de xerrar i somriure com fan les bones amigues. Com fan les persones que s’estimen i son felices.

L’Àngel ha sentit una fiblada de dolor al pit. No pot deixar de pensar que la vida és massa curta. Molt més curta que no pas li semblava quan era adolescent. Ha tancat els ulls i s’ha imaginat com encaixaria ell enmig d’aquelles dues dones enamorades de la vida. Ha pensat en la seva pròpia família i en els dies que passen sense somriure ni estimar-se perquè la rutina s’ha encarregat d’enterrar les il·lusions i pintar de quotidianitat els esdeveniments de cada dia.

L’Àngel, de sobte, ha decidit anar a comprar un ram de flors per la seva dona i unes entrades per un concert de Jazz que tant els agrada a tots dos. Ja està fart d’imaginar princeses i vides alternatives. Ja n’hi ha prou de pensar que ningú l’estima. Ja està bé d’amagar la sensació de fracàs darrere dels altres.

S’ha aixecat de la cadira decidit a canviar alguna cosa de la seva vida per sentir-se feliç. A partir d’ara, ha pensat, tornaria a dormir abraçat al cos de la seva dona com si no s’hagués de despertar a l’endemà, li faria molts petons i abraçades per sentir la olor del seu cos generós, li acaronaria els cabells, farien plans junts, anirien de viatge amb els nens, li regalaria balades precioses, sortirien a caminar amb els gossos amb les primeres llums del matí, li regalaria un diamant amb el seu nom gravat, li cuinaria els millors plats, prendrien unes cerveses al jardí de casa a la llum de la lluna, mirarien pel·lícules boniques agafats de les mans al sofà, jugarien a cartes sense fer trampes o a endevinar l’any de la cançó que sona al fil musical.

Té el cap fet un garbuix. Li segueix fent mal el pit però ell només pensa en arribar a casa per mirar els ulls de la seva dona com si la veiés per primera vegada. A la seva ment sona una cançó de Julia Michaels, preciosa, que vesteix els seus pensaments de gloria “Yeah, I got issues And one of them is how bad I need you”.

L’Àngel no ha arribat a temps de canviar res. A mig camí de casa s’ha desplomat com un ocell sense ales i ha caigut desmaiat al terra de llambordes del carrer. A la seva camisa blanca de cotó ha quedat una taca de sang amb forma de cor que ha deixat astorat al personal sanitari que l’ha vingut a atendre quan algú ha trucat al 112.

heart-732338_1280

Anuncios
Estándar
Microrelatos

Contradiccions

 

Es van trobar al vestíbul del centre mèdic. El Raül estava assegut esperant el seu torn per veure l’uròleg i la Rebeca es dirigia decidida cap a la primera planta on havia quedat amb el dermatòleg.

Havien compartit moltes hores de biblioteca quan cursaven la carrera de Ciències Polítiques a Barcelona però després de deixar la facultat no s’havien tornat a veure tot i que mantenien contacte esporàdic a través del correu electrònic. En aquella època d’estudis, exàmens i nervis sempre hi havia lloc per converses filosòfiques sobre el sentit de la vida, per un cafè a una terrassa de les rambles i per estones de confidències i rialles.

El Raül havia trobat feina fixa a una empresa multinacional, s’havia casat amb la seva noia de tota la vida i després de molts intents per aconseguir un embaràs havien tingut una bessonada que tot just havia començat l’educació primària al setembre. Atabalat i angoixós, però orgullós, intentava sostenir el neguit de la seva paternitat aclaparadora a base de tranquil·litzants.

La Rebeca treballava a la funció pública, havia conviscut molts anys amb un poca pena que tenia canvis sobtats de personalitat i després d’una lluita interna esgotadora acabava de posar fi a una relació turmentosa que li havia robat deu anys de la seva existència. Des de l’estiu que compartia pis amb una infermera d’urgències que havia conegut una nit en plena crisi d’ansietat. Sola i abatuda, però alleujada, intentava pujar l’ànim a base d’esport i meditació.

La Rebeca aguantava les llàgrimes i empassava saliva mentre explicava al Raül les aventures de la seva nova vida. No era capaç de confessar-li la seva profunda soledat ni la seva sensació de fracàs. Aquella Rebeca genuïnament optimista de la facultat ja no existia.

El Raül evitava la mirada directa i es fregava el clatell mentre expressava l’amor incommensurable que sentia vers els seus  fills. No era capaç d’explicar a la Rebeca la seva crisi existencial estrepitosa ni el motiu del seu humor deplorable. Aquell Raül autènticament carismàtic de la facultat s’havia desdibuixat completament.

El sol d’octubre entrava pletòric pels grans finestrals del consultori deixant al descobert els pensaments que s’amagaven darrere d’aquelles paraules pronunciades que no encaixaven amb els missatges no verbals que emetien els seus cossos.

Una satisfacció forçada va tallar l’aire quan es van fer dos efusius petons de comiat perjurant que s’escriurien.

Resultava molt més fàcil comunicar-se a través de missatges asèptics que es podien llegir sense interferències contradictòries dins de la pantalla de l’ordinador. Així podien obviar els detalls íntims dels especialistes mèdics que els estaven tractant algunes malalties associades a l’estrès i a la depressió.

sadness

Estándar
Microrelatos

Volar coloms

La Sofia dorm a cor què vols des que ha decidit cuidar-se. Ha deixat la feina, ha marxat de casa  i s’ha instal·lat indefinidament a l’hotel d’un balneari centenari de la província.

Porta uns quants dies en remull a les banyeres d’aigües termals fent inhalacions i dutxes a pressió.

Entre banyera i banyera li han aplicat una cataplasma de fang calent a les lumbars i a les cervicals. Després d’esmorzar li han submergit les mans i els peus en un ungüent de parafina amb efecte analgèsic.

Seguidament l’han portat a una cripta per sotmetre-la a una experiència ultra sensorial del cos, la ment i de l’esperit on la Sofia s’ha iniciat al descobriment dels misteris més enigmàtics de l’existència. (De moment no li han donat cap droga…). Allà dins ha gaudit d’un recolliment, una relaxació, una  fascinació i una bellesa tan profundes que li ha tornat la calma a l’esperit.

Al balneari tenen 8 línies de tractaments de bellesa i salut i tot just està experimentant la primera.

L’alimentació que ofereix l’hotel és variada, saludable i deliciosa. El personal és discret i eficient. Les habitacions son àmplies, còmodes, netes, molt ben ventilades i decorades amb tons neutres i fibres de cotó natural. La biblioteca és un somni fet realitat. Està ubicada dins d’una cúpula de vidre que amaga en el seu interior circular una zona enjardinada envoltada d’espais acollidors per llegir i prestatges de fusta de roure carregats de llibres  per a tots els gustos.

El gimnàs està a mig camí de la zona d’aigües i està dirigit per professionals que ajuden a executar els exercicis amb precisió, acompanyen a les persones en l’aprenentatge de  la higiene postural i exerciten la musculatura.

La Sofia ha sentit a parlar de la teràpia dels peixos (ictioteràpia) i ja ha demanat hora per fer una primera immersió. Està desitjant experimentar la sensació única de l’exfoliació natural que fan els peixets menjant-se la pell morta i ajudant a la regeneració de cèl·lules noves.

Avui és dimecres, el dia de la setmana en el qual els familiars poden venir de 4 a 7 a visitar els hostes.

El Màrius condueix per la carretera comarcal en un tram recte amb molta visibilitat. Ha quedat amb la Sofia per prendre el te a les 4. De lluny veu dos coloms que fan saltirons enmig de la calçada i s’alegra de veure aquelles aus de tan a prop.

Però la parella de colomins no han sabut detectar el perill i s’ha estampat contra el parafang del tot terreny del Màrius. Durant unes dècimes de segon l’home ha sentit un impacte fort, ha vist un grapat de plomes volant i pel retrovisor ha copsat les restes atropellades dels animals ensangonats. Li ha sabut greu.

A les 4 en punt ha arribat al Balneari però la Sofia no ha comparegut a la cafeteria tal com havia acordat amb el Màrius.

El banyador de la Sofia sura a la piscina de peixets terapèutics.

Pies_peces

Estándar
Microrelatos

Tinc 9 anys

Maleïdes mosques que es paren a beure sobre la síndria vermella que ha encetat la iaia a la taula del menjador.

Uns peücs de llana blanca amb un voraviu blau suren a la vànova del llitet del meu germà petit. Es mouen al ritme de la seva respiració.

Penso en el biberó, els bolquers, la robeta petita i en els seus ulls rodons com els d’un peixet indefens.

Els sofàs son tous i amb una manta s’hi està bé. Segur que aquí adormida ningú em demanarà què em passa, ni per què ploro. Somio amb una boleta de gelatina que se m’escapa dels dits. És l’hora de la migdiada. No sé on s’ha ficat tothom. Estic sola i m’adormo amb la manta al sofà tou.

Quan em desperto tinc els ulls inflats i vermells de la plorera d’abans però ja no vull recordar el motiu. Penso en coses boniques, en olors dolces i en el dies radiants al sol caçant papallones abans que arribés el meu germanet.

Tinc una llibreta on he començat a escriure històries apocalíptiques.

He dibuixat les gallines que tanta por em fan.

Aquesta matinada m’he despertat amb una paella bruta d’oli a dins del llit. Diu la mare que sóc somnàmbula.

També m’he pixat a sobre. He mullat el pijama i el llit encara que ja sóc gran.

Em desperto cada dia amb el dit polze de la mà dreta a la boca. El dit gros s’ha deformat i l’ungla s’està tornant negra però jo no me n’adono i em torno a despertar amb el dit remullat a la boca.

Ja no sóc petita.

Somio gallines que m’ataquen.

Ploro perquè el què em passa no té solució.

Si podés explicar-ho tot s’arreglaria però tinc por de morir-me.

I si ho explico em mataran amb una escopeta. Igual que van matar el “Jeday”.

Vaig plorar molt per aquell Seter irlandès que es deia com el Mestre Jedi d’Stars Wars. El van llençar des del pont de la carretera per on passava la cloaca i vaig veure de lluny la seva inconfusible silueta morta de color canyella brillant. L’aigua bruta de les clavegueres li passava per sobre de les potes però el llom de l’animal restava a la vista totalment immòbil.

L’aneguet que vam recollir a la riera també el van matar perquè cagava molt i feia soroll a la nit. “No podem viure amb animals a casa”.

Em miro al mirall de perfil. Els omòplats m’han crescut desmesuradament. Estic massa prima. Sóc geperuda i molt lletja.

Observo una foto meva de quan era molt petita, de quan era perfecta. La nena de 9 anys que sóc ara ja no sembla la mateixa nena de la imatge que contemplo embadalida.

Aleshores no hi havia al món una criatura més bonica que jo.

 

 

 

 

Estándar
Microrelatos

UCI

La primera vegada que va visitar l’illa feia una mica de fred però s’hi estava bé. Mirava tot el que l’envoltava amb les ganes d’aquell que busca espurnes de llum a la foscor.

La primera impressió sempre és important i no va ser bona així que va intentar oblidar-la de seguida perquè no tenia ganes de més soledat. S’havia imaginat una nova manera de comportar-se en societat. Seria càlid i obert, confiat i rialler, segur de si mateix i empàtic.

El seu estat d’ànim era el mateix a l’illa que a qualsevol altre lloc del planeta però com que havia pres la determinació de sentir-se alliberat va aprofitar l’embranzida de la decisió per dibuixar al seu cervell un entorn millor.

Però els seus dibuixos sempre havien estat efímers. No s’havia entretingut mai a repassar-los amb tinta ni a pintar-los amb pintura plàstica. L’aquarel·la i els llapis de colors eren els seus materials preferits, encara que les predileccions són inconscients i automàtiques com els airbags dels cotxes.

Cada moment que passava es feia claustrofòbic com l’espai diminut dins d’una illa asèptica com aquella.

Els segons anaven caient com gotes d’aigua que, a força de repetir la seva cadència, foraden la pedra més dura.

Tot eren bones intencions barrejades amb pinzellades d’esperança tènue com el seu alè.

 

La segona vegada l’illa se’l va menjar viu. Ni tan sols va tenir temps de fer-se il·lusions mentre el punxaven, el lligaven, li envaïen el cos amb aparells monstruosos i li tallaven el coll per fer-li arribar oxigen als pulmons a través d’uns tubs de plàstic.

El final del final va arribar com una benedicció plena d’agraïment infinit.

DEP Papà

hospital-3192832_1920

Estándar
Microrelatos

Divergència d’opinions

Quan hi ha un conflicte tens dues possibilitats

  • Que sigui un conflicte que viu a sota del teu llit o
  • que sigui un conflicte d’aquells que viuen a les muntanyes i fan sempre el que volen

Si viu a les muntanyes no passa res

Però si viu a sota el teu llit poden passar dues coses:

  • Que surti només de tant en tant i llavors facis veure que no existeix o
  • Que surti de tant en tant i assumeixis que viu amb tu

Si assumeixes que viu amb tu no passa res

Però si intentes fer veure que no existeix poden passar dues coses:

  • Que siguis un expert en la manipulació emocional i ningú detecti el conflicte o
  • Que les persones que han vist el conflicte no et creguin quan dius que no existeix

Si ets un manipulador no passa res

Però si no ets capaç de convèncer a ningú que el conflicte no existeix poden passar dues coses:

  • Que diguis la veritat encara que no t’agradi el què has de dir o
  • Que persisteixis en la mentida.

Si dius la veritat no passa res

Però si persisteixes en negar l’evidència poden passar dues coses:

Que perdis molta energia o

Que perdis els amics

Si perds molta energia no passa res

Però si perds els amics et quedes sol.

Per entendre’ns:

Assumeix els teus conflictes, responsabilitza’t de les teves accions, accepta les crítiques, però fes sempre el que creguis just i no deixis que ningú et trepitgi.

(Inspirat en el llibre “Quan neix un monstre” de Sean Taylor)

trepitjar

 

Estándar
Cajón de Sastre

Tothom ho veu

Maltractament infantil sense pietat i sense treva. Aprendre a callar. Aprendre a no plorar. Aprendre a tenir por. Aprendre a veure normal allò que no ho és.

Un pare fa callar els seus fills a hòsties reforçades amb insults. Cada dia. A qualsevol hora. Per qualsevol motiu.

Passen els anys i els nens es fan homes i dones de profit. Passa tota la vida i els homes i dones de profit encara tenen malsons claustrofòbics, angoixes, depressió i soledat.

Però com que el passat ha quedat soterrat i negat en un remolí de sentiments contradictoris, els nens ferits han quedat  incapacitats de per vida. Estan inhabilitats per acceptar l’esquizofrènia d’estimar sense comprendre l’emoció que els impulsa a protegir el seu agressor,  silenciar allò viscut i a fer veure que tot està bé a les seves vides.

Però lluny de d’obtenir un avantatge i extreure’n un ensenyament positiu, es culpabilitzen per no haver estat més forts, més capaços, més llestos, més hàbils per gestionar les seves inseguretats.

Viuen en dos mons paral·lels tan diferenciats que ni tan sols els seus éssers estimats coneixen la seva doble vida, l’esforç sobrehumà que fan per allunyar els seus fantasmes, el cansament crònic d’escorcollar el seu cor per encabir l’abisme d’aquesta confidencialitat que no poden explicar.

Es creuen tan experts en l’art de dissimular que no s’adonen que de tant fingir s’han tornat completament transparents. Com si anessin embolicats en un plàstic diàfan que els ofega la veu i deixa al descobert tota la seva vulnerabilitat.

por

Estándar