Microrelatos, Poesia

Pim Pam

El Carles és un home guapíssim. El primer que veus quan el mires és el seu físic imponent de déu grec, però quan parles amb ell t’enamores de la seva senzillesa, del seu tarannà càlid i entranyable, de la delicadesa amb la que t’escolta i de la transparència autèntica de la seva mirada de color blau turquesa.

La Carolina és una dona guapíssima. El primer que veus quan la mires és el seu físic imponent de deessa grega, però quan parles amb ella t’adones que és una dona independent, directa i resolutiva. Es va enamorar de seguida del Carles quan el va veure despatxant cafès al darrere de la barra d’un bar.

Que la Carolina tingués una filla i que fos casada i que el Carles visqués amb una noia no va ser cap impediment per què comencessin una amistat que va acabar amb el divorci de l’una, la separació de l’altre i el triomf de l’amor a primera vista.

El Carles i la Carolina porten deu anys casats. No han tingut mai ni una crisi, ni una sola discussió, ni una desavinença, ni un malentès ni un desaire.

Els pares de la Carolina estimen al seu gendre com si fos un fill.

La filla de la Carolina estima el Carles com si fos el seu pare.

La Carolina estima el Carles com no ha estimat mai a la vida a ningú.

El Carles estima a la Carolina amb desmesura. Es desviu per fer-la contenta i per estar a l’alçada de totes les seves expectatives.

La setmana passada el Carles li va dir a la Carolina que havia conegut a una altra dona i que marxaria de casa de seguida perquè no volia ser infidel i en tenia moltes ganes.

La Carolina em va explicar que les relacions son igual que els llibres, que quan acabes un, en vols començar a llegir un altre i que, per molt maco que hagi estat, aquell llibre ja l’has acabat de llegir.

Em va sobtar que la Carolina utilitzés aquesta metàfora per referir-se al final d’una relació tan intensa. Sobre tot perquè ni la Carolina ni el Carles s’han llegit mai cap llibre.

couple-3253201_1920

Anuncios
Estándar
Microrelatos

Digues que m’estimes si no saps què dir-me

T’acostes lentament. Primer arriba el teu esguard curiós i després amb la mà  m’acaricies la cara.

Em mires i somrius perquè t’agrado però no les tens totes. Dubtes. No goses. Desvies la vista uns segons i sospires. Tornes a fixar els teus ulls en els meus amb delit. Tens les pupil·les dilatades. El pols se’ns accelera a l’uníson perquè el desig creix per moments.

Jo també somric i la meva cara brilla perquè estic molt excitada. Sóc tota ales i passió reprimida feta un garbuix de contradiccions. Dubto. No goso. Sospiro. Estrenyo els punys per baixar la intensitat de l’impuls que em domina.

Tinc ganes de treure’m la roba, de ballar despullada, de desfer-me a petons dins de la teva boca.

Em giro per marxar abans de perdre el control dels meus actes. En el fons espero que m’aturis, que m’agafis d’una revolada per dir-me que tu també estàs a punt de deixar caure les teves resistències.

Però no dius res. No és el lloc ni el moment. El teu somriure s’esquerda quan et dono l’esquena per baixar de l’autobús en un estat de confusió que em trasbalsa enormement.

Imagen de ncb80 en Pixabay

 

Estándar
Poesia

Desglaça

Des de fora es veu forçat,

Des de dins és complicat,

En el fons és arriscat.

Un tros de gel s’ha esquerdat.

Qui pot entrar?

I saltar sense esquitxar?

Potser és molt demanar…

On anem quan cau el dia i cau la nit i cau la pena?

Hi ha pietat d’alguna mena?

On trobaré una treva?

On deixo una motxilla que no és meva?

On és el meu riure?

Què més em cal per ser lliure?

icicle-1954827_1280

Estándar
Cajón de Sastre

Fusta i verd

tree-3822149_1920M’arrapo a un arbre molt gran que em mira des de la seva perspectiva.

Em quedo molta estona per si decideix aixoplugar-me.

És hivern i no té gaires fulles.

La pluja travessa les branques amb un repicar bonic de ritmes dolços.

Em vent s’ha endut els núvols i per darrere veig el sol jugant a fer contrastos de colors càlids.

L’arbre no em pot tornar les abraçades però jo no em dono per vençuda.

Lobservo, escolto, miro i callo. No rebo resposta. Li parlo de les meves pors i ell tremola per la tramuntana que ara bufa sense treva.

No trobo pau, ni consol.

Segueixo caminant tot i el fred. Tot i la foscor. Tot i el desànim de deixar-lo allà tot sol, palplantat i fred com el vent del nord. En el seu hàbitat. Potser pensant si m’estima. Potser alleugerit per què marxo.

 

 

 

Estándar
Poesia

Una flor

Com una flor preciosa surant en un llac.

Xacres, poesies, escenaris buits de consol etern.

No faré res

Si em moc em trenco

Si miro més enllà volaré a la foscor

que m’atraparà en somnis

Tot el que faig

Endebades

El nadal sembla una llum prodigiosa

Els meus guies espirituals m’esperen pacients

Pujo pedres

Escalo muntanyes

Sola des del cim miro el paisatge preciós que em parla

Jo volia els ulls oberts de bat a bat

I el meu desig s’ha fet realitat.

Lliri d'aigua

 

Estándar
Microrelatos

Hiperestèsia

Sempre que posava aquella música se li eriçaven els pèls de tot el cos. Havia aconseguit delimitar dins del seu cervell un espai al que hi anava cada vegada que volia elevar-se a un estat màgic d’ingravidesa sensorial.

Tancava la porta de l’habitació, engegava l’equip de so, s’estirava al mig del llit amb els ulls tancats i els braços esbatanats mirant el cel i respirava profundament acompanyada per la melodia.

La tonada pujava i baixava, la percussió marcava un ritme diferent en cada peça i la cadència del seu alè li escalfava els llavis quan repetia les lletres florides de cada cançó.

Un fil invisible connectava el seu cervell amb la sensibilitat de cada porus de la seva epidermis.

Tota ella es convertia en un instrument carnal per on les ones de la música s’entretenien a dibuixar-li símbols infinits sobre la pell que la feien vibrar amb un plaer indescriptible.

L’habitació desapareixia, els núvols de tempesta es desfeien convertits en rajos de sol tamisats per una boirina que la mantenia arrupida dins d’una abraçada sòlida i temperada.

Una emoció trepidant la feia agitar-se i tremolar quan arribava al clímax del crescendo intens de les notes que sortien de cada instrument.

Quan acabava, radiant i exhausta, tornava a respirar profundament i sortia a passejar per la natura per carregar d’energia renovada el seu esperit lleuger.

L’altre dia va llegir un article sobre una patologia que és producte de l’exageració morbosa de la sensibilitat. Però ella se sent ditxosa de comptar amb aquesta capacitat que més aviat li sembla un “superpoder”.

bath-465577_1920

Estándar
Microrelatos

Estimar

L’Àngel té una edat difícil. Com que se li donen molt malament els estudis ha deixat el batxillerat i ha començat a treballar a un supermercat del barri. En plena adolescència s’ha enamorat perdudament d’una jove princesa que viu al mateix barri que ell.

La princesa és tan bonica i tan perfecta que l’Àngel no es creu capaç de seduir-la perquè al costat d’ella se sent com un gripau miserable fora d’una bassa.

Però el noi ha estat de sort. Com que la princesa necessita treballar per pagar-se els estudis ha demanat feina a mitja jornada al mateix supermercat que ell.

Fer-se amic de la princesa ha estat més fàcil del que s’imaginava. Ella també se sent com una granota fora d’una bassa així que quan l’Àngel l’ha mirat amb aquells ulls plens d’amor incondicional ha sentit un alleugeriment extraordinari.

En dos mesos s’han fet amics inseparables i quan ha arribat l’estiu, les hormones, la calor i la poca roba han propiciat un acostament íntim que els ha fet tocar el cel amb les mans. La seva relació amorosa ja dura un any.

Tothom sap que els amors d’adolescència no viuen per sempre. L’Àngel també ho sap i, com que pateix molt per la ruptura inevitable que veu a venir, ha decidit engegar-ho tot a rodar i enviar a passeig a la princesa. Té molta por de que tota aquesta felicitat sigui un miratge, de que algun dia la princesa se n’adoni que ell és un gripau i fugi esglaiada. No pot arriscar-se. La vida és molt curta i no hi ha res pitjor que sentir-se rebutjat.

L’Àngel és un home afortunat. Quan va deixar plantada la princesa es va pensar que ningú mai l’estimaria però ja porta trenta anys vivint amb una dona esplèndida que li ha donat tres fills preciosos. De tant en tant pensa en la princesa i se li escapa un sospir perquè s’imagina com li hauria anat la vida si s’hagués arriscat a estimar la princesa malgrat les seves pors.

Aquest matí, l’Àngel passejava pel seu barri contemplant els carrers engalanats de flors per la festa major. Després de discutir amb la seva dona per una bajanada ha sortit de casa de mal humor i s’ha assegut a una terrassa per prendre un cafè amb gel. Encara fa calor tot i que l’estiu s’ha acabat. Mentre fa petits glops al cafè ha aixecat la mirada i ha vist passar la princesa acompanyada d’una nena jove que, a jutjar per la semblança física, deu ser la seva filla. Si! No hi ha dubte, son mare i filla. Van carregades de bosses amb llibres i carpetes. No paren de xerrar i somriure com fan les bones amigues. Com fan les persones que s’estimen i son felices.

L’Àngel ha sentit una fiblada de dolor al pit. No pot deixar de pensar que la vida és massa curta. Molt més curta que no pas li semblava quan era adolescent. Ha tancat els ulls i s’ha imaginat com encaixaria ell enmig d’aquelles dues dones enamorades de la vida. Ha pensat en la seva pròpia família i en els dies que passen sense somriure ni estimar-se perquè la rutina s’ha encarregat d’enterrar les il·lusions i pintar de quotidianitat els esdeveniments de cada dia.

L’Àngel, de sobte, ha decidit anar a comprar un ram de flors per la seva dona i unes entrades per un concert de Jazz que tant els agrada a tots dos. Ja està fart d’imaginar princeses i vides alternatives. Ja n’hi ha prou de pensar que ningú l’estima. Ja està bé d’amagar la sensació de fracàs darrere dels altres.

S’ha aixecat de la cadira decidit a canviar alguna cosa de la seva vida per sentir-se feliç. A partir d’ara, ha pensat, tornaria a dormir abraçat al cos de la seva dona com si no s’hagués de despertar a l’endemà, li faria molts petons i abraçades per sentir la olor del seu cos generós, li acaronaria els cabells, farien plans junts, anirien de viatge amb els nens, li regalaria balades precioses, sortirien a caminar amb els gossos amb les primeres llums del matí, li regalaria un diamant amb el seu nom gravat, li cuinaria els millors plats, prendrien unes cerveses al jardí de casa a la llum de la lluna, mirarien pel·lícules boniques agafats de les mans al sofà, jugarien a cartes sense fer trampes o a endevinar l’any de la cançó que sona al fil musical.

Té el cap fet un garbuix. Li segueix fent mal el pit però ell només pensa en arribar a casa per mirar els ulls de la seva dona com si la veiés per primera vegada. A la seva ment sona una cançó de Julia Michaels, preciosa, que vesteix els seus pensaments de gloria “Yeah, I got issues And one of them is how bad I need you”.

L’Àngel no ha arribat a temps de canviar res. A mig camí de casa s’ha desplomat com un ocell sense ales i ha caigut desmaiat al terra de llambordes del carrer. A la seva camisa blanca de cotó ha quedat una taca de sang amb forma de cor que ha deixat astorat al personal sanitari que l’ha vingut a atendre quan algú ha trucat al 112.

heart-732338_1280

Estándar