Microrelatos

Llum de tardor

Camino sobre les fulles seques del parc a ple dia. Els colors de la tardor m’acullen com una flassada farcida de plomes lleugeres. Dins del meu univers protegit passejo a poc a poc per què no tinc pressa per arribar enlloc .

Penso en la vida i en els infants que somriuen.

Veig un bernat pescaire que travessa el cel volant a poc a poc. Com jo.  Buscant alguna cosa indefinida i respirant el mateix aire fred que jo també respiro.

Penso en el cabal que baixa de la muntanya per la llera del  riu, en els peixos i en els crancs solitaris amagats sota les pedres polides per l’erosió mil·lenària que no descansa. Sento la olor de la riba mullada i escolto el crepitar de les branques que es trenquen sota les meves passes incertes.

El parc no és tan bonic com jo el dibuixo. Estic sola i tinc sensació de fracàs però igualment agafo la càmera i enfoco coses lluminoses que m’inspirin quietud i encant.

Penso en els infants que somriuen per què tenen una vida al davant.

bench-560435_1920

Estándar
Poesia

Foliage

Quan aconsegueixis desxifrar els meus pensaments ja serà massa tard. M’hauràs perdut per què no he estat mai teva ni de ningú.

No permetré que t’acostis mai més a la meva calidesa ni que et submergeixis dins del meu mar ni que deixis les empremtes dels teus peus a la platja dels meus sentiments.

Sóc un riu que navega desbordat per una cascada salvatge. Sóc una tempesta que passa de pressa i després sóc el sol que escalfa la terra.

Sóc la olor que desprenen els pètals d’una rosa vermella.

Sóc una mare amb els braços oberts.

Sóc un port amb un far.

Sóc una llavor amagada en la foscor; enterrada sota un clot de compost orgànic.

Sóc una àliga i una guineu i una lleona i una fura.

Maleeixo a qui em fa mal.

Oblido i perdono.

I passo pàgina.

I m’obro com un llibre en blanc tota plena de curiositat insaciable.

foliage-4574860_1920

 

Estándar
Bibliotecas, Microrelatos

Lectura

A la platja de Vallparadís hi viu una vella enigmàtica anomenada Clara. Té una gran mansió de fusta pintada de blanc amb unes teulades negres guarnides amb llums led. El que més li agrada de viure allà són els grans finestrals que ocupen parets senceres. De dia és un espai lluminós des d’on veu el mar perdent-se a l’horitzó, confonent-se amb el cel. De nit és un far que atrau gent molt diversa de tot arreu del món.

És una dona discreta que sap escoltar i té la mirada franca. Parla uns quants idiomes, neda al mar cada matí, té molts amics que la venen a veure sovint, toca la guitarra i canta cançons antigues amb una veu de vellut que amanyaga els sentits de qui l’escolta. La gent del poble es pregunta de què viu i com ha pogut comprar aquest immoble tan luxós a un lloc tan exclusiu.

Ella, de moment, guarda el secret. Quan algú li demana obertament fa veure que és massa vella i que no recorda algunes coses.

Però en realitat té una ment lúcida i resplendent com els seus ulls verds.

Va arribar fa sis anys i es va instal·lar amb les seves poques pertinences a l’habitació més fresca de la casa, just al costat de la cuina i del menjador. A poc a poc van anar arribant aquelles capses pesades que anava apilant a la nau central de l’edifici envidriat. Va fer portar taules, butaques, sofàs, llums, cadires, prestatges i lleixes.

Va anar col·locant els centenars de llibres que ella mateixa havia triat i va deixar la sala oberta per qui la volgués utilitzar, vint-i-quatre hores al dia i tres-cents seixanta-cinc dies a l’any.

Al principi només llegien, en silenci, gaudint de la lectura i de l’entorn. Després van començar a portar menjar, a quedar-se a sopar, a entaular-se al jardí, a fer lectures en veu alta, a fer grups de persones per gèneres literaris, a recitar poesia, a tocar música en directe, a representar petites obres de teatre, espectacles de petit format, a disfressar-se de personatges dels llibres, a muntar exposicions relacionades amb escriptors, amb actors, amb gent de les arts i de les ciències.

És un anar i venir de persones entusiasmades que passen al costat de la Clara els millors moments de les seves vides. És un continu transitar de rius de gent emocionada entrant i sortint carregats de lectura fins a les orelles. Alguns eufòrics porten novetats literàries, altres entusiasmats duen clàssics universals, fan joiosos donatius i intercanvien llibres fascinants ja llegits.

La inexplicable felicitat de la lectura s’ha estès per l’ambient, s’ha contagiat amb efusivitat entre la gent i ha fet un niu acollidor a la vora del mar, dins la casa de la Clara.

sea-bridge-4471852_1920

Estándar
Microrelatos

Burocràcia post-mortem.

La Jana va marxar amb la consciència tranquil·la. Des que feia uns mesos li havien diagnosticat càncer de pulmó en fase 4 amb metàstasi als ronyons, havia començat a posar ordre a tota la paperassa necessària per tal que el seu únic fill, el Martí, no hagués de batallar amb els detalls més empipadors del seu traspàs.

La casa on vivia, que era la seva única propietat, la va vendre al seu fill per un preu simbòlic. Així el Martí no hauria de pagar l’impost de successions i donacions a l’Agència Tributària.

Va portar tota la seva roba a la Creu Roja en diferents capses classificades per estacions i per talles; va donar els estris de la cuina a les seves veïnes; va portar a la deixalleria totes les coses inservibles que ningú podria aprofitar; va trucar a una llibreria de segona mà perquè vinguessin a recollir tots els seus llibres i revistes; va tancar el seu compte bancari; va passar per la destructora de paper tots els rebuts vells que havia anat arxivant; va regalar les poques joies que tenia a les seves amigues; va contractar una empresa de mudances perquè desmuntessin i s’emportessin els mobles fins a una parada dels “Encants” que regentava un conegut seu. Només va voler conservar la vella calaixera de fusta massissa del rebedor, que havia heretat de la seva iaia materna.

No es va oblidar pas de la tecnologia. Va portar el seu telèfon mòbil i el seu ordinador de sobretaula a una botiga de reciclatge;  va destruir les memòries externes on guardava música, vídeos, articles tècnics de la seva professió, escrits vivencials, fotografies i diapositives digitalitzades; va esborrar tota la informació que havia penjat a les xarxes socials i va eliminar els comptes d’usuari; va esborrar fins a l’últim post dels seus blogs i va anar a l’hospital a fer un ingrés voluntari a la unitat de cures pal·liatives.

Va contractar els serveis d’una empresa de serveis que es va encarregar de pintar, polir terres i netejar perquè el pis quedés immaculat.

Va deixar preparades les pòlisses d’assegurances i va demanar el testament vital per evitar que li allarguessin la vida de manera artificial. Va escriure una carta on deixava constància del tipus d’enterrament que volia, del que calia posar a l’esquela, de la música que sonaria al seu funeral i dels poemes que haurien de llegir els seus éssers estimats.

L’enterrament va ser tan emotiu com havia previst la Jana.

Quan el Martí va passar pel pis a desmuntar la còmoda del rebedor per portar-la a restaurar va descobrir un calaix amb doble fons. Allà dins va trobar un manuscrit signat per la Jana. Semblava una novel·la d’aventures però darrere dels personatges hi havia paral·lelismes que li semblaven autobiogràfics. Potser era una auto-ficció però, on començava la veritat i on acabava la invenció?; d’on havia tret la seva mare tantes experiències, tantes idees, tant dinamisme, tanta vitalitat i tan sentit de l’humor?.

Qui era aquella Jana tan extraordinària que quedava al descobert a través del manuscrit?

El Martí no se’n sabia avenir!

move-2481718_1920

Estándar
Microrelatos

Cercles virtuals

Es van trobar fortuïtament a una xarxa social mitjançant un amic en comú. No s’havien tornat a veure des de que havien acabat l’institut amb 18 anys. Els hi va fer molta il·lusió retrobar-se i de seguida es van passar els mòbils i la localització de les seves respectives cases, separades només per uns quants quilòmetres a la mateixa gran ciutat. Amb tanta informació publicada van trigar ben poc a posar-se al dia de les seves respectives vides.

Es comunicaven per missatgeria electrònica cada nit, després de plegar de la feina, abans d’anar a dormir. Els primers dies es passaven amb desfici tota mena de coses divertides i estimulants: acudits, cançons, fotos de les sortides del cap de setmana, receptes de cuina, rutes de senderisme i recomanacions culturals.

Els semblava engrescador esplaiar-se amb les anècdotes que havien compartit, les que havien oblidat i les que algun dels dos recordava. Més endavant els va resultar extremadament alliberador poder parlar obertament de temes íntims, de problemes no resolts de l’adolescència, de pors inconfessables i dels seus secrets més privats.

Era apassionant poder obrir-se amb algú d’aquella manera tan salvatge, amb una espontaneïtat natural i sincera, sense veure’s les cares però amb una empatia que els permetia notar a la pròpia pell les emocions de l’altre.

Sovint divagaven amb la possibilitat de trobar-se en persona però encara no havien estat capaços de trobar un forat a les seves farcides agendes.

Amb tanta comunicació i tanta informació i tanta sinceritat, en pocs mesos havien esgotat tot els temes de conversa, havien exhaurit tots els recursos, s’havien buidat completament.

Es coneixien tan bé que dominaven al mil·límetre les seves respectives rutines, podien preveure les respostes i les reaccions abans que es produïssin i amb cada nova conversa sentien un pessic menys de curiositat l’un per l’altre.

Les seves vides virtuals havien arribat al límit de les seves capacitats imaginatives.

Les seves vides reals transcorrien en una línia paral·lela com els rails de les vies d’un tren, que van en la mateixa direcció però que no arriben mai a tocar-se.

metro-3714290_1920

Estándar
Microrelatos

Malestar

El Biel i la Claudia han tornat a la feina després d’haver passat un estiu molt mogut. Com que es van casar a l’agost van ajuntar les vacances amb els 15 dies de permís matrimonial que els hi corresponien a les respectives feines i han fet una bona desconnexió.

Han estat als Estats Units i al Canadà. Han vist paisatges preciosos. Han fet moltes fotos. Han comprat records per a la família.

La seva nova casa està al mig d’un bosc, a una urbanització situada entre dos pobles petits de muntanya.

La Claudia fa dies que no es troba bé. Ha començat a notar un malestar general que ella ha atribuït al canvi de vida. Es nota cansada, melancòlica, amb poca energia vital.

El Biel no havia estat tan feliç en tota la seva vida. Li explica a tothom la gran sort que ha tingut de casar-se amb una dona amb tantes virtuts. Li sembla la dona perfecta. Se sent eufòric. Li fa regals gairebé cada setmana. La mira quan dorm. L’acompanya a tot arreu. Vol saber cada cosa que la inquieta. S’ha convertit en la seva ombra protectora. Quan surten a sopar amb els amics ell explica anècdotes de la Claudia i tothom s’ho passa bé amb les històries d’home enamorat que explica el Biel.

Com és possible que el Biel sigui una persona tan diferent quan es queden sols a casa?

Tot és confús. Ella veu que alguna cosa no va bé però no sap detectar què és.

Ell s’enfada sovint per detalls que no tenen gaire importància.

Ella intenta rectificar perquè ell li fa peticions que son fàcils de complaure, però tot plegat és bastant imprevisible. No sap mai si el que farà molestarà a la seva parella, així que, de mica en mica deixa de fer moltes coses, com sortir amb les amigues o visitar a la seva família.

Com ho pot saber, la Claudia, que tardarà dècades en prendre consciència de que el Biel no se l’estima?

Com ho pot saber, la Claudia, que s’ha casat amb un depredador?

wolf-1990557_1920

Estándar