Microrelatos

Burocràcia post-mortem.

La Jana va marxar amb la consciència tranquil·la. Des que feia uns mesos li havien diagnosticat càncer de pulmó en fase 4 amb metàstasi als ronyons, havia començat a posar ordre a tota la paperassa necessària per tal que el seu únic fill, el Martí, no hagués de batallar amb els detalls més empipadors del seu traspàs.

La casa on vivia, que era la seva única propietat, la va vendre al seu fill per un preu simbòlic. Així el Martí no hauria de pagar l’impost de successions i donacions a l’Agència Tributària.

Va portar tota la seva roba a la Creu Roja en diferents capses classificades per estacions i per talles; va donar els estris de la cuina a les seves veïnes; va portar a la deixalleria totes les coses inservibles que ningú podria aprofitar; va trucar a una llibreria de segona mà perquè vinguessin a recollir tots els seus llibres i revistes; va tancar el seu compte bancari; va passar per la destructora de paper tots els rebuts vells que havia anat arxivant; va regalar les poques joies que tenia a les seves amigues; va contractar una empresa de mudances perquè desmuntessin i s’emportessin els mobles fins a una parada dels “Encants” que regentava un conegut seu. Només va voler conservar la vella calaixera de fusta massissa del rebedor, que havia heretat de la seva iaia materna.

No es va oblidar pas de la tecnologia. Va portar el seu telèfon mòbil i el seu ordinador de sobretaula a una botiga de reciclatge;  va destruir les memòries externes on guardava música, vídeos, articles tècnics de la seva professió, escrits vivencials, fotografies i diapositives digitalitzades; va esborrar tota la informació que havia penjat a les xarxes socials i va eliminar els comptes d’usuari; va esborrar fins a l’últim post dels seus blogs i va anar a l’hospital a fer un ingrés voluntari a la unitat de cures pal·liatives.

Va contractar els serveis d’una empresa de serveis que es va encarregar de pintar, polir terres i netejar perquè el pis quedés immaculat.

Va deixar preparades les pòlisses d’assegurances i va demanar el testament vital per evitar que li allarguessin la vida de manera artificial. Va escriure una carta on deixava constància del tipus d’enterrament que volia, del que calia posar a l’esquela, de la música que sonaria al seu funeral i dels poemes que haurien de llegir els seus éssers estimats.

L’enterrament va ser tan emotiu com havia previst la Jana.

Quan el Martí va passar pel pis a desmuntar la còmoda del rebedor per portar-la a restaurar va descobrir un calaix amb doble fons. Allà dins va trobar un manuscrit signat per la Jana. Semblava una novel·la d’aventures però darrere dels personatges hi havia paral·lelismes que li semblaven autobiogràfics. Potser era una auto-ficció però, on començava la veritat i on acabava la invenció?; d’on havia tret la seva mare tantes experiències, tantes idees, tant dinamisme, tanta vitalitat i tan sentit de l’humor?.

Qui era aquella Jana tan extraordinària que quedava al descobert a través del manuscrit?

El Martí no se’n sabia avenir!

move-2481718_1920

Anuncios
Estándar
Microrelatos

Cercles virtuals

Es van trobar fortuïtament a una xarxa social mitjançant un amic en comú. No s’havien tornat a veure des de que havien acabat l’institut amb 18 anys. Els hi va fer molta il·lusió retrobar-se i de seguida es van passar els mòbils i la localització de les seves respectives cases, separades només per uns quants quilòmetres a la mateixa gran ciutat. Amb tanta informació publicada van trigar ben poc a posar-se al dia de les seves respectives vides.

Es comunicaven per missatgeria electrònica cada nit, després de plegar de la feina, abans d’anar a dormir. Els primers dies es passaven amb desfici tota mena de coses divertides i estimulants: acudits, cançons, fotos de les sortides del cap de setmana, receptes de cuina, rutes de senderisme i recomanacions culturals.

Els semblava engrescador esplaiar-se amb les anècdotes que havien compartit, les que havien oblidat i les que algun dels dos recordava. Més endavant els va resultar extremadament alliberador poder parlar obertament de temes íntims, de problemes no resolts de l’adolescència, de pors inconfessables i dels seus secrets més privats.

Era apassionant poder obrir-se amb algú d’aquella manera tan salvatge, amb una espontaneïtat natural i sincera, sense veure’s les cares però amb una empatia que els permetia notar a la pròpia pell les emocions de l’altre.

Sovint divagaven amb la possibilitat de trobar-se en persona però encara no havien estat capaços de trobar un forat a les seves farcides agendes.

Amb tanta comunicació i tanta informació i tanta sinceritat, en pocs mesos havien esgotat tot els temes de conversa, havien exhaurit tots els recursos, s’havien buidat completament.

Es coneixien tan bé que dominaven al mil·límetre les seves respectives rutines, podien preveure les respostes i les reaccions abans que es produïssin i amb cada nova conversa sentien un pessic menys de curiositat l’un per l’altre.

Les seves vides virtuals havien arribat al límit de les seves capacitats imaginatives.

Les seves vides reals transcorrien en una línia paral·lela com els rails de les vies d’un tren, que van en la mateixa direcció però que no arriben mai a tocar-se.

metro-3714290_1920

Estándar
Microrelatos

Malestar

El Biel i la Claudia han tornat a la feina després d’haver passat un estiu molt mogut. Com que es van casar a l’agost van ajuntar les vacances amb els 15 dies de permís matrimonial que els hi corresponien a les respectives feines i han fet una bona desconnexió.

Han estat als Estats Units i al Canadà. Han vist paisatges preciosos. Han fet moltes fotos. Han comprat records per a la família.

La seva nova casa està al mig d’un bosc, a una urbanització situada entre dos pobles petits de muntanya.

La Claudia fa dies que no es troba bé. Ha començat a notar un malestar general que ella ha atribuït al canvi de vida. Es nota cansada, melancòlica, amb poca energia vital.

El Biel no havia estat tan feliç en tota la seva vida. Li explica a tothom la gran sort que ha tingut de casar-se amb una dona amb tantes virtuts. Li sembla la dona perfecta. Se sent eufòric. Li fa regals gairebé cada setmana. La mira quan dorm. L’acompanya a tot arreu. Vol saber cada cosa que la inquieta. S’ha convertit en la seva ombra protectora. Quan surten a sopar amb els amics ell explica anècdotes de la Claudia i tothom s’ho passa bé amb les històries d’home enamorat que explica el Biel.

Com és possible que el Biel sigui una persona tan diferent quan es queden sols a casa?

Tot és confús. Ella veu que alguna cosa no va bé però no sap detectar què és.

Ell s’enfada sovint per detalls que no tenen gaire importància.

Ella intenta rectificar perquè ell li fa peticions que son fàcils de complaure, però tot plegat és bastant imprevisible. No sap mai si el que farà molestarà a la seva parella, així que, de mica en mica deixa de fer moltes coses, com sortir amb les amigues o visitar a la seva família.

Com ho pot saber, la Claudia, que tardarà dècades en prendre consciència de que el Biel no se l’estima?

Com ho pot saber, la Claudia, que s’ha casat amb un depredador?

wolf-1990557_1920

Estándar
Microrelatos

Amic meu

animal-1839808_1920

Et vaig anar a buscar a la residència canina “Els tres pins”. Només tenies dos mesos i semblaves un petit peluix de pèl blanc llustrós. Els teus germans corrien per l’oficina on em van rebre els criadors. Allà vaig saber que els seus gossos tenien un caràcter tranquil i estable. Em van parlar de la gran intel·ligència dels Golden Retriever i de la seva capacitat per ajudar a persones amb teràpies assistides per animals.

  • Has de triar-ne un!, el que més t’agradi!

Però jo no et vaig pas triar. Vas ser tu qui et vas acostar a mi. Erets el més poruc i el més dòcil de la cadellada. Et vaig agafar en braços i et vas quedar arraulit contra el meu cos amb aquella dolçor menuda i delicada que em va enamorar a l’instant.

En pocs mesos ja tenies l’alçada d’un gos adult,  l’aspecte harmoniós i proporcionat propi de la teva raça i una expressió bondadosa que deixava endevinar el teu caràcter afable.

Vas ser la meva joguina feliç. Em deixaves pentinar durant hores el teu pèl daurat i brillant com el blat d’estiu, fins que et quedaves relaxat amb aquella expressió de tranquil·litat que només tu em sabies transmetre.

Aquest matí he refermat que la teva malaltia no tenia operació viable i he sabut que t’havia de deixar anar. No he tingut opció, Urco. M’hagués agradat explicar-te que havia arribat el moment de morir però no he tingut valor de parlar-te’n. Tu estaves una mica inquiet, com sempre que anem a la clínica. L’anestèsia ha començat a fer el seu efecte a través de la via que t’ha posat la veterinària. T’has acostat al meu cos, amb aquella dolçor menuda i delicada que em va enamorar, demanant-me sense paraules que no deixés d’acariciar-te.

  • Sóc aquí guapo! Sóc amb tu!

I per última vegada t’has quedat adormit als meus braços amb una confiança tan immensa que m’ha deixat el cor encongit i l’ànima tota plena del teu amor infinit.

Gràcies Urco!

08 d’abril de 2008- 21 d’agost de 2019

Estándar
Microrelatos

Lladrenys d’Amunt

dog-4393516_1920

Lladrenys és un poble de muntanya de cinc mil habitants. Té una ubicació perfecta per fer caminades resseguint el riu o travessant les muntanyes que envolten el petit municipi.

Els seus habitants son molt feliços. Segons l’informe anual de la felicitat publicat per l’ONU és la població més feliç del món molt per davant del rànquing que encapçalaven Finlàndia i Noruega. Viuen principalment de la indústria tèxtil i del turisme que rep als estius de forma massiva.

La població compta amb dos metges de capçalera. El Doctor Camins és un bon professional. Tant aviat cus una ferida oberta com diagnostica ràpida i encertadament malalties rares o comunes. És conegut per tots els Lladrenyencs per les seves xerrades divulgatives i per les seves exhortacions a la vida sana i a les caminades regulars. Gràcies al bon home de ciència, el poble està sempre ple de gent de totes les edats a totes les hores del dia passejant al menys vint i cinc quilòmetres seguits (plogui, nevi o faci un sol de justícia).

L’altre és el Doctor Prats. Res a veure amb el seu col·lega. És reservat i gairebé invisible. Ningú sap on viu ni d’on ve. Només el coneixen els seus incondicionals pacients. Les persones que són tractades per ell parlen meravelles del seu tracte exquisit. Aconseguir hora amb ell és gairebé una odissea però tothom coincideix en que val la pena fer cues interminables per poder accedir a la seva vasta saviesa. Tan aviat guareix mals físics com trasbalsos espirituals. Fa de psiquiatra i conseller matrimonial. Gràcies a ell s’han salvat molts matrimonis i fins i tot s’han evitat alguns suïcidis. Tots els seus pacients tenen pautada una medicació crònica de tranquil·litzants, sedants, vitamines i antidepressius.

Quan els forasters accedeixen a Lladrenys a través del seu mític pont de ferro tenen una sensació d’irrealitat esfereïdora. Tan aviat es troben a grans grups d’individus caminant vint i cinc kilòmetres seguits  com es troben a subjectes estranys amb un somriure perpetu als llavis i amb la mirada perduda.

El poble és molt bonic.

Estándar
Microrelatos

Animals marins

shell-1591452_1920Sóc una estrella de mar vermella. Visc a la conquilla d’un cargol de mar. No sé quan de temps podrem viure plegats. Les corrents marines ens arrosseguen d’un lloc a un altre constantment. No hi ha manera que trobem una estabilitat. Ens passem el dia barallant-nos o ignorant-nos.

Estic indignada amb el cargol. A mi m’agrada sortir amb els amics, relacionar-me amb éssers interessants, ballar fins a altes hores de la matinada i deixar-me caure al llit, quan estic ben cansada, sense haver de pensar constantment si el cargol estarà enfadat quan torno a casa.

No sóc indivídua d’emprenyar-me però tinc les coses molt clares. Mereixo sentir-me lliure i estimada. A més, oi que estem casats, el cargol i jo?; oi que em va prometre que em faria feliç tota la vida?. Per què no pot ser una mica més considerat?. Només vull que deixi de queixar-se per totes les coses que faig. Res no li està bé!

No demano pas tant… em sembla!

Tinc la sensació que em vaig equivocar d’espècie!

Em vaig enamorar de la seva timidesa, del seu saber escoltar i de la seva sensibilitat.

Ara em fot que sigui tan apocat, tan callat i tan sentimental.

És un avariciós i un garrepa! Només sap que treballar i guardar els diners que guanya per a la vellesa. Pobre burro! No sap que els calers ben poc li serviran a l’altre barri.

Podríem sortir a sopar més sovint. Podríem fer algun creuer als estius per conèixer nous horitzons. Però no! Ell només vol estalviar!

Estic ben avorrida d’aquesta vida miserable que portem plegats. No puc suportar ni un dia més tanta tossuderia i tanta rigidesa. Ja he tingut prou paciència. Avui mateix li demano el divorci! Que es quedi la casa i els nens!

Jo fa dies que li tinc l’ull posat a un mol·lusc molt vistós que té uns elements anatòmics molt excitants.

Sóc una estrella i he nascut per brillar. Que treballi un altre!

 

Estándar