Burocràcia post-mortem.

La Jana va marxar amb la consciència tranquil·la. Des que feia uns mesos li havien diagnosticat càncer de pulmó en fase 4 amb metàstasi als ronyons, havia començat a posar ordre a tota la paperassa necessària per tal que el seu únic fill, el Martí, no hagués de batallar amb els detalls més empipadors del seu traspàs.

La casa on vivia, que era la seva única propietat, la va vendre al seu fill per un preu simbòlic. Així el Martí no hauria de pagar l’impost de successions i donacions a l’Agència Tributària.

Va portar tota la seva roba a la Creu Roja en diferents capses classificades per estacions i per talles; va donar els estris de la cuina a les seves veïnes; va portar a la deixalleria totes les coses inservibles que ningú podria aprofitar; va trucar a una llibreria de segona mà perquè vinguessin a recollir tots els seus llibres i revistes; va tancar el seu compte bancari; va passar per la destructora de paper tots els rebuts vells que havia anat arxivant; va regalar les poques joies que tenia a les seves amigues; va contractar una empresa de mudances perquè desmuntessin i s’emportessin els mobles fins a una parada dels “Encants” que regentava un conegut seu. Només va voler conservar la vella calaixera de fusta massissa del rebedor, que havia heretat de la seva iaia materna.

No es va oblidar pas de la tecnologia. Va portar el seu telèfon mòbil i el seu ordinador de sobretaula a una botiga de reciclatge;  va destruir les memòries externes on guardava música, vídeos, articles tècnics de la seva professió, escrits vivencials, fotografies i diapositives digitalitzades; va esborrar tota la informació que havia penjat a les xarxes socials i va eliminar els comptes d’usuari; va esborrar fins a l’últim post dels seus blogs i va anar a l’hospital a fer un ingrés voluntari a la unitat de cures pal·liatives.

Va contractar els serveis d’una empresa de serveis que es va encarregar de pintar, polir terres i netejar perquè el pis quedés immaculat.

Va deixar preparades les pòlisses d’assegurances i va demanar el testament vital per evitar que li allarguessin la vida de manera artificial. Va escriure una carta on deixava constància del tipus d’enterrament que volia, del que calia posar a l’esquela, de la música que sonaria al seu funeral i dels poemes que haurien de llegir els seus éssers estimats.

L’enterrament va ser tan emotiu com havia previst la Jana.

Quan el Martí va passar pel pis a desmuntar la còmoda del rebedor per portar-la a restaurar va descobrir un calaix amb doble fons. Allà dins va trobar un manuscrit signat per la Jana. Semblava una novel·la d’aventures però darrere dels personatges hi havia paral·lelismes que li semblaven autobiogràfics. Potser era una auto-ficció però, on començava la veritat i on acabava la invenció?; d’on havia tret la seva mare tantes experiències, tantes idees, tant dinamisme, tanta vitalitat i tan sentit de l’humor?.

Qui era aquella Jana tan extraordinària que quedava al descobert a través del manuscrit?

El Martí no se’n sabia avenir!

Cercles virtuals

Es van trobar fortuïtament a una xarxa social mitjançant un amic en comú. No s’havien tornat a veure des de que havien acabat l’institut amb 18 anys. Els hi va fer molta il·lusió retrobar-se i de seguida es van passar els mòbils i la localització de les seves respectives cases, separades només per uns quants quilòmetres a la mateixa gran ciutat. Amb tanta informació publicada van trigar ben poc a posar-se al dia de les seves respectives vides.

Es comunicaven per missatgeria electrònica cada nit, després de plegar de la feina, abans d’anar a dormir. Els primers dies es passaven amb desfici tota mena de coses divertides i estimulants: acudits, cançons, fotos de les sortides del cap de setmana, receptes de cuina, rutes de senderisme i recomanacions culturals.

Els semblava engrescador esplaiar-se amb les anècdotes que havien compartit, les que havien oblidat i les que algun dels dos recordava. Més endavant els va resultar extremadament alliberador poder parlar obertament de temes íntims, de problemes no resolts de l’adolescència, de pors inconfessables i dels seus secrets més privats.

Era apassionant poder obrir-se amb algú d’aquella manera tan salvatge, amb una espontaneïtat natural i sincera, sense veure’s les cares però amb una empatia que els permetia notar a la pròpia pell les emocions de l’altre.

Sovint divagaven amb la possibilitat de trobar-se en persona però encara no havien estat capaços de trobar un forat a les seves farcides agendes.

Amb tanta comunicació i tanta informació i tanta sinceritat, en pocs mesos havien esgotat tot els temes de conversa, havien exhaurit tots els recursos, s’havien buidat completament.

Es coneixien tan bé que dominaven al mil·límetre les seves respectives rutines, podien preveure les respostes i les reaccions abans que es produïssin i amb cada nova conversa sentien un pessic menys de curiositat l’un per l’altre.

Les seves vides virtuals havien arribat al límit de les seves capacitats imaginatives.

Les seves vides reals transcorrien en una línia paral·lela com els rails de les vies d’un tren, que van en la mateixa direcció però que no arriben mai a tocar-se.

Recomanacions de la biblioteca del Districte 3 de Terrassa