Poesia

Foliage

Quan aconsegueixis desxifrar els meus pensaments ja serà massa tard. M’hauràs perdut per què no he estat mai teva ni de ningú.

No permetré que t’acostis mai més a la meva calidesa ni que et submergeixis dins del meu mar ni que deixis les empremtes dels teus peus a la platja dels meus sentiments.

Sóc un riu que navega desbordat per una cascada salvatge. Sóc una tempesta que passa de pressa i després sóc el sol que escalfa la terra.

Sóc la olor que desprenen els pètals d’una rosa vermella.

Sóc una mare amb els braços oberts.

Sóc un port amb un far.

Sóc una llavor amagada en la foscor; enterrada sota un clot de compost orgànic.

Sóc una àliga i una guineu i una lleona i una fura.

Maleeixo a qui em fa mal.

Oblido i perdono.

I passo pàgina.

I m’obro com un llibre en blanc tota plena de curiositat insaciable.

foliage-4574860_1920

 

Estándar
Microrelatos, Poesia

Pim Pam

El Carles és un home guapíssim. El primer que veus quan el mires és el seu físic imponent de déu grec, però quan parles amb ell t’enamores de la seva senzillesa, del seu tarannà càlid i entranyable, de la delicadesa amb la que t’escolta i de la transparència autèntica de la seva mirada de color blau turquesa.

La Carolina és una dona guapíssima. El primer que veus quan la mires és el seu físic imponent de deessa grega, però quan parles amb ella t’adones que és una dona independent, directa i resolutiva. Es va enamorar de seguida del Carles quan el va veure despatxant cafès al darrere de la barra d’un bar.

Que la Carolina tingués una filla i que fos casada i que el Carles visqués amb una noia no va ser cap impediment per què comencessin una amistat que va acabar amb el divorci de l’una, la separació de l’altre i el triomf de l’amor a primera vista.

El Carles i la Carolina porten deu anys casats. No han tingut mai ni una crisi, ni una sola discussió, ni una desavinença, ni un malentès ni un desaire.

Els pares de la Carolina estimen al seu gendre com si fos un fill.

La filla de la Carolina estima el Carles com si fos el seu pare.

La Carolina estima el Carles com no ha estimat mai a la vida a ningú.

El Carles estima a la Carolina amb desmesura. Es desviu per fer-la contenta i per estar a l’alçada de totes les seves expectatives.

La setmana passada el Carles li va dir a la Carolina que havia conegut a una altra dona i que marxaria de casa de seguida perquè no volia ser infidel i en tenia moltes ganes.

La Carolina em va explicar que les relacions son igual que els llibres, que quan acabes un, en vols començar a llegir un altre i que, per molt maco que hagi estat, aquell llibre ja l’has acabat de llegir.

Em va sobtar que la Carolina utilitzés aquesta metàfora per referir-se al final d’una relació tan intensa. Sobre tot perquè ni la Carolina ni el Carles s’han llegit mai cap llibre.

couple-3253201_1920

Estándar
Poesia

Desglaça

Des de fora es veu forçat,

Des de dins és complicat,

En el fons és arriscat.

Un tros de gel s’ha esquerdat.

Qui pot entrar?

I saltar sense esquitxar?

Potser és molt demanar…

On anem quan cau el dia i cau la nit i cau la pena?

Hi ha pietat d’alguna mena?

On trobaré una treva?

On deixo una motxilla que no és meva?

On és el meu riure?

Què més em cal per ser lliure?

icicle-1954827_1280

Estándar
Poesia

Una flor

Com una flor preciosa surant en un llac.

Xacres, poesies, escenaris buits de consol etern.

No faré res

Si em moc em trenco

Si miro més enllà volaré a la foscor

que m’atraparà en somnis

Tot el que faig

Endebades

El nadal sembla una llum prodigiosa

Els meus guies espirituals m’esperen pacients

Pujo pedres

Escalo muntanyes

Sola des del cim miro el paisatge preciós que em parla

Jo volia els ulls oberts de bat a bat

I el meu desig s’ha fet realitat.

Lliri d'aigua

 

Estándar
Poesia

Aigua

Onades de mar en un pot transparent.

Son dins

Ets cec?

M’empolaino de mirades fugisseres que no em veuen.

Hi sóc

Sencera.

A l’altra banda de la càmera percebo tot el que no dius.

Hi ets

No et mous.

Pastissos amb sal, sucre, farina i ous.

Em mires fred i distant

Perquè no em vols

Per respirar

Per elevar-te

Per esvair la por

Per esclatar de goig

Per començar de nou.

Bonica era la vinya de les fades

On cada nit guardaves

Les onades

Del mar

Per mi.

flower-2919284_1920

Estándar
Poesia

Animal salvatge

La claror d’un lot despunta sobre una llosa fosa i llefiscosa.

Aquí m’amagaré perquè no em vegis ni m’escoltis respirar.

Tot és fosc però puc sentir…

Peülles de ruc tallades a trossos dins d’un ignominiós forat.

Claveguera de rates i gats negres on s’hi pixen les persones.

Sota un llençol no es veuen les paraules que han nascut mortes.

Son un sospir que es confon amb el vent.

Se m’està podrint aquest pijama de flors salvatges.

Botes amb fang i peixos i pans foradats amb safrà.

Més val que miris endavant.

Ensenya’m la poteta blanca per sota la porta.

Tot és fosc però puc sentir…

S’amaga la lluna i la nit somiqueja.

Et mataré quan tornis per espantar-me. Et clavaré un cop de mall a l’esquena.

Mai més hauré d’escoltar-te. T’enterraré aquest vespre.

Paparres, escorpins i serps, femta seca i fongs podrits.

I una mà negra.

Tot quedarà enrere.

Jo hauré sobreviscut a la tempesta.

gorilla-2691602_960_720

Estándar