Microrelatos

Cercles virtuals

Es van trobar fortuïtament a una xarxa social mitjançant un amic en comú. No s’havien tornat a veure des de que havien acabat l’institut amb 18 anys. Els hi va fer molta il·lusió retrobar-se i de seguida es van passar els mòbils i la localització de les seves respectives cases, separades només per uns quants quilòmetres a la mateixa gran ciutat. Amb tanta informació publicada van trigar ben poc a posar-se al dia de les seves respectives vides.

Es comunicaven per missatgeria electrònica cada nit, després de plegar de la feina, abans d’anar a dormir. Els primers dies es passaven amb desfici tota mena de coses divertides i estimulants: acudits, cançons, fotos de les sortides del cap de setmana, receptes de cuina, rutes de senderisme i recomanacions culturals.

Els semblava engrescador esplaiar-se amb les anècdotes que havien compartit, les que havien oblidat i les que algun dels dos recordava. Més endavant els va resultar extremadament alliberador poder parlar obertament de temes íntims, de problemes no resolts de l’adolescència, de pors inconfessables i dels seus secrets més privats.

Era apassionant poder obrir-se amb algú d’aquella manera tan salvatge, amb una espontaneïtat natural i sincera, sense veure’s les cares però amb una empatia que els permetia notar a la pròpia pell les emocions de l’altre.

Sovint divagaven amb la possibilitat de trobar-se en persona però encara no havien estat capaços de trobar un forat a les seves farcides agendes.

Amb tanta comunicació i tanta informació i tanta sinceritat, en pocs mesos havien esgotat tot els temes de conversa, havien exhaurit tots els recursos, s’havien buidat completament.

Es coneixien tan bé que dominaven al mil·límetre les seves respectives rutines, podien preveure les respostes i les reaccions abans que es produïssin i amb cada nova conversa sentien un pessic menys de curiositat l’un per l’altre.

Les seves vides virtuals havien arribat al límit de les seves capacitats imaginatives.

Les seves vides reals transcorrien en una línia paral·lela com els rails de les vies d’un tren, que van en la mateixa direcció però que no arriben mai a tocar-se.

metro-3714290_1920

Estándar

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s