Cajón de Sastre

Fusta i verd

tree-3822149_1920M’arrapo a un arbre molt gran que em mira des de la seva perspectiva.

Em quedo molta estona per si decideix aixoplugar-me.

És hivern i no té gaires fulles.

La pluja travessa les branques amb un repicar bonic de ritmes dolços.

Em vent s’ha endut els núvols i per darrere veig el sol jugant a fer contrastos de colors càlids.

L’arbre no em pot tornar les abraçades però jo no em dono per vençuda.

Lobservo, escolto, miro i callo. No rebo resposta. Li parlo de les meves pors i ell tremola per la tramuntana que ara bufa sense treva.

No trobo pau, ni consol.

Segueixo caminant tot i el fred. Tot i la foscor. Tot i el desànim de deixar-lo allà tot sol, palplantat i fred com el vent del nord. En el seu hàbitat. Potser pensant si m’estima. Potser alleugerit per què marxo.

 

 

 

Estándar
Cajón de Sastre

Tothom ho veu

Maltractament infantil sense pietat i sense treva. Aprendre a callar. Aprendre a no plorar. Aprendre a tenir por. Aprendre a veure normal allò que no ho és.

Un pare fa callar els seus fills a hòsties reforçades amb insults. Cada dia. A qualsevol hora. Per qualsevol motiu.

Passen els anys i els nens es fan homes i dones de profit. Passa tota la vida i els homes i dones de profit encara tenen malsons claustrofòbics, angoixes, depressió i soledat.

Però com que el passat ha quedat soterrat i negat en un remolí de sentiments contradictoris, els nens ferits han quedat  incapacitats de per vida. Estan inhabilitats per acceptar l’esquizofrènia d’estimar sense comprendre l’emoció que els impulsa a protegir el seu agressor,  silenciar allò viscut i a fer veure que tot està bé a les seves vides.

Però lluny de d’obtenir un avantatge i extreure’n un ensenyament positiu, es culpabilitzen per no haver estat més forts, més capaços, més llestos, més hàbils per gestionar les seves inseguretats.

Viuen en dos mons paral·lels tan diferenciats que ni tan sols els seus éssers estimats coneixen la seva doble vida, l’esforç sobrehumà que fan per allunyar els seus fantasmes, el cansament crònic d’escorcollar el seu cor per encabir l’abisme d’aquesta confidencialitat que no poden explicar.

Es creuen tan experts en l’art de dissimular que no s’adonen que de tant fingir s’han tornat completament transparents. Com si anessin embolicats en un plàstic diàfan que els ofega la veu i deixa al descobert tota la seva vulnerabilitat.

por

Estándar
Cajón de Sastre

El Cim

Havien passat tres hores des de la darrera trucada del Jan. La Laura mirava neguitosa el mòbil per veure si rebia algun missatge de text, tal com ell li havia dit que faria de seguida que arribés a la cresta de la Muntanya Salada.

Tres hores eren massa estona per estar tranquil·la però també era massa aviat per trucar a la policia o posar en alerta els seus pares.

El Jan havia decidit anar-hi tant sí com no. I quan se li posava una cosa al cap no deixava que ningú s’interposés en la seva decisió, encertada o errònia.

Les gotes de suor començaven a regalimar per l’esquena de la noia, però encara va esperar 15 minuts més per si sonava la flauta i el Jan acabava enviant el missatge acordat.

Quan faltaven dos minuts per les 6 de la tarda el mòbil de la Laura va emetre el soroll inequívoc de l’arribada d’un Whatssap. El Jan finalment havia fet el cim i li enviava una foto amb el sol a l’esquena i la senyera onejant al vent. “Ara baixo, bonica!”.

La Laura finalment va respirar alleujada i li va contestar amb una emoticona somrient i un “OK, vés amb compte!”.

Però la tarda va passar lentament sense cap més notícia del noi i ja ben entrada la nit  els equips de rescat pentinaven la zona amb gossos de rescat.

Avui hi ha una concentració silenciosa per donar suport als pares del Jan en el primer aniversari de la seva desaparició.

cim

Estándar
Cajón de Sastre, Microrelatos

Ens quedem a casa?

Tinc una manta que pesa set quilos. Quan te la poses per sobre sembla que t’abraci algú. He pagat per ella una fortuna perquè és una edició limitada. Tardes set minuts a adormir-te.

A l’equip de música tinc un llapis de memòria amb les millors 500 cançons de tots els temps per relaxar-se i una selecció de sons de la natura: les onades del mar, ocells cantant, els grills en una nit d’estiu, el xarboteig d’una font de la muntanya, el vent del desert…

També he preparat una presentació de fotografies a l’ordinador portàtil que projectaré a la paret blanca del menjador. Son unes imatges tan perfectes que quan les amplies i te les mires amb molta atenció sembla que t’hi puguis transportar amb la imaginació. Hi ha cels blaus plens de núvols blancs, fenòmens meteorològics, animals salvatges, paisatges exòtics, muntanyes, vistes aèries i objectes quotidians simplement bonics.

He triat unes quantes pel·lícules que parlen sobre el sentit de la vida.

Podem prendre uns tranquil·litzants i estirar-nos al sofà amb la manta per gaudir de tot el que he preparat.

A fora, la llum del sol fa esclatar les pedres en mil bocins, la vida bull com una olla de grills. Al barri celebren una festa de no sé què de la primavera. Estarà a petar de gentussa. Quina necessitat tenim de fer l’hipòcrita i de fer veure que ens cauen bé. Només de pensar-ho ja em vénen basques i se’m posa la pell de gallina. A més, l’home del temps ha pronosticat que plouria a partir de mitja tarda.

snail-18996

Estándar