Microrelatos

No sé qui sóc

Tinc un pes al cor que m’oprimeix els pulmons. Em costa respirar. De vegades tinc la sensació que unes mans m’escanyen el coll. Ploro cada dia una estoneta. Quan ningú em veu. I si se m’escapen les llàgrimes a la feina els hi dic que sóc molt sensible o que tinc conjuntivitis o que em piquen els ulls per l’al·lèrgia al pol·len o que porto molta estona davant de l’ordinador. Ara, des de que es va implantar l’obligatorietat de treballar amb mascareta, em resulta més fàcil dissimular. Em desperto cada dia amb una por primitiva i estranya que he mirat d’ocultar des de que tinc ús de raó. Quan era una nena vaig desenvolupar un coneixement profund en l’art de callar i imaginar-me una vida bonica. Vaig fer-me una experta en riure per treure ferro dels drames. Suposo que sense ser-ne conscient buscava acceptació i estima. Vaig aprendre a encabir a dins del meu cos menut a dos éssers humans que han cohabitat a dures penes. Ara que passo dels 50 ja no trobo on amagar-me. La meva estratègia ja fa temps que fa aigües. S’enfonsa el terra sota els meus peus. L’esquizofrènia de conviure amb dues ànimes a dins del cos m’està passant factura.
La Maria Clàudia es desperta atemorida i insegura, es dutxa i es vesteix ben guapa, s’arregla els cabells, es pinta una mica els llavis i les galtes, es posa colònia cara perquè li duri tot el dia la olor intensa de les persones felices. La Maria (per abreujar) comença la seva transformació metre condueix tres quarts d’hora cada dia fins arribar a la feina. A dins del cotxe, amb la música a tot volum, observant el paisatge de la carretera, guaitant com neix el dia i com si veiés la llum el sol per primera vegada, la Maria es converteix en la Clàudia. Llavors és capaç de sentir pau interior i una mena de sentiment de llibertat preciosa que la fa creure en la vida. Comença la jornada planificant les activitats de la feina, saluda afectuosament als seus companys quan arriba, s’asseu davant de l’ordinador disposada a donar el millor d’ella, atén els usuaris amb dolçor i amabilitat. La Clàudia se sent tranquil·la a estones breus al llarg del dia. Li encanta enfilar-se al seu núvol rosa ple de literatura, de poesia, de gent excel·lent, d’activitats culturals estimulants i de serenitat. Malgrat tot, el seu forat del cor és com una criatura viva que la reclama, la crida, li suplica i li prega que uneixi, estimi i accepti aquests dos subjectes que l’habiten.
La Maria i la Clàudia no s’agraden. Són molt crítiques l’una amb l’altra. Una té por, inseguretat, l’autoestima pel terra i el cervell esmicolat de tant pensar com se’n sortirà. L’altra vol creure’s amb totes les seves forces que és una persona valuosa, valenta i decidida, que té el destí a les seves mans, que la llum que busca la porta a dins i només desitja aprendre a volar per deixar de sentir-se com un ocell desvalgut que veu la vida des d’una gàbia.

Susi Rodríguez
Gener 2022

Imatge de Gerald extreta de Pixaby
Estándar

2 comentarios en “No sé qui sóc

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s