Microrelatos

Record

Volia explicar el  què  li passava però havia signat un pacte de silenci amb la seva consciència.

Se n’havia adonat que la seva veu era tan perillosa que, si un dia parlava,  podria fer esclatar pels aires tot el seu món conegut. Expressar-se seria una acció sense marxa enrere, sense volta de full, sense escapatòria i sense possibilitat de retorn.

Així que només podia plorar i callar. Inventar motius creïbles per al seu disgust i tancar la boca perquè el què havia de dir no ho acceptaria ningú.

Ni tan sols a ella li semblava acceptable.

Per això li donava volada a la seva imaginació i es distreia escrivint i il·lustrant històries increïbles. Semblava que hi tenia talent, per escriure.

Va entendre ben aviat que els adults podien llegir els pensaments dels nens sense cap esforç. Els pares preguntaven, els avis i els tiets i els mestres i els adults del barri preguntaven: – perquè plores?

La resposta havia de ser convincent: “tinc mal de panxa” i “tinc molts deures a l’escola” no servia de gaire, però aquella criatura ja no tenia més respostes que es poguessin explicar. Així que els adults acabaven emprenyats i molestos perquè no aconseguien treure-li una resposta coherent que justifiqués aquell drama.

El plor d’una criatura és molt difícil de suportar gaire estona, així que al final la renyaven o la picaven perquè tingués un motiu “real” per plorar.

Quan es tranquil·litzava pensava que l’únic que necessitava era que l’abracessin ben fort. Necessitava que l’estimessin i ja està. S’imaginava que algun dia els adults li demanarien perdó per no haver estat capaços de comprendre aquell sofriment esfereïdor.

Però els dies passaven, els adults no se n’adonaven, la nena creixia trista a casa i feliç a l’escola. Treia bones notes. Tenia moltes amigues. Va aprendre a expressar-se com una persona adulta. Era sempre responsable. Feia moltes preguntes. Volia ser una dona de profit.

Va escriure molts contes, va dibuixar molts paisatges. Va transformar en lletres la seva impotència i va oblidar aquella necessitat antiga de ser compresa pels altres. Perquè realment, ja no recordava el motiu de la seva pena.

També va aprendre a detectar les necessitats dels altres desenvolupant al màxim la seva empatia. Allò va ser fantàstic. Podia plorar sense reserves mirant una pel·lícula trista, podia emocionar-se escoltant les notícies dramàtiques que sortien a la tele. Podia morir-se de riure amb els acudits dels seus amics d’escola.

Va aprendre a fer sempre el que els adults esperaven d’ella. A fer els encàrrecs sense protestar, a acompanyar a la mare a carregar la compra, a cuidar dels seus germans petits.

I va adonar-se que l’acceptaven molt millor quan estava contenta. Ningú volia una nena trista. La volien riallera i bona nena.

Però la pena persistia. Així que s’esforçava molt durant el dia per veure el millor de la vida amb la llum del sol, i feia servir la nit i els llençols per plorar d’amagat, només una mica cada dia, perquè si plorava molt ja no tenia aturador.

El truc consistia en deixar anar alguna llàgrima i després serrar les dents ben fort , tancar els ulls i pensar en alguna cosa divertida que fes molta gràcia. També l’ajudava a calmar-se abraçar el coixí amb el cos i bressolar-se amb suavitat fins que la son venia a buscar-la per alliberar-la del seu sofriment.

Amb el temps tot s’acaba, i la seva infantesa també es va acabar just en el moment en el qual va decidir marxar de casa. Aquella jove va aprendre a espavilar-se, a treballar i estudiar lluny dels seus. Va pensar que devia ser un mal comú, que tothom tenia malsons i es despertava amb desassossec. Tenia clar que la por i la tristesa eren característiques normals de les persones inquietes i sensibles, que plorar era una característica de la seva personalitat, que l’ansietat era part de la naturalesa humana, i que no hi havia cap motiu per sospitar que aquella conducta suposés cap trastorn de la personalitat.

Podia fer una vida absolutament normal.

Va estudiar a la universitat. Va trobar una feina estable a l’administració de la Generalitat. Es va casar amb un noi que l’estimava amb bogeria. Va tenir un fill preciós que la va convertir en una mare excepcional.

Però una nit gèlida d’hivern, de sobte, va recordar perquè plorava quan era petita.

I no té ganes d’explicar-ho perquè no sap ben bé com ho farà.

Si ho deixa córrer, amb una mica de sort, se li tornarà a oblidar. Potser hi tornarà a posar paraules maques a sobre per construir-se un camí planer per on poder transitar.

Sap perfectament que “cadascú és arquitecte del seu propi destí”.

eye-2005667_1920

Estándar

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s